60 anys de conflicte permanent... Fins quan?

Per Sylviane Dahan [1]

La pau al Mitjà Orient depèn que es faci justícia a les poblacions exiliades i espoliades de Palestina. I, depèn també, que la població d’Israel no continuï sent utilitzada en benefici aliè, a instrumentalitzar i atiar les pors creades per la misèria, l’antisemitisme o el terrorisme...

Fa ara 60 anys, el 14 de maig del 1948, mentre els combats s’intensifiquen sobre el terreny, es proclama l’Estat d’Israel. Però, l’altre Estat, l’àrab, previst en el pla de partició de Palestina, adoptat el 29 de novembre del 1947 per l’assemblea general de les Nacions Unides (resolució 181), no va veure mai el dia. Palestina comptava aleshores amb gairebé dos milions d’habitants: un terç de jueus, dos terços d’àrabs.

Després de dos anys d’hostilitats entre jueus i palestins –i, més tard, entre israelians i àrabs–, Israel, Jordània i Egipte es reparteixen el territori de la Palestina històrica. Centenars de milers d’àrabs palestins emprenen el camí de l’exili. L’èxode palestí anuncia l’entrada del Mitjà Orient en una espiral de conflictes del qual encara no se n’ha sortit...

Més de 500 pobles són arrasats; nombroses ciutats perden tota la seva població àrab. 800.000 àrabs palestins, originaris dels territoris que passen a formar part d’Israel, poblen camps de refugiats fora de les seves fronteres. El 13 de setembre del 1993, quaranta-sis ans més tard, Yitsak Rabin, primer ministre d’Israel, i Iàssir Arafat, president del comitè executiu de l’OAP, intercanvien a Washington una memorable encaixada de mans. Però el procés de pau no tardarà à encallar-se. Les conseqüències desastroses del repartiment avortat del 1947 serien, doncs, insuperables?

La “Terra Santa” havia estat "tres vegades promesa" pels britànics. D’entrada, durant la primera guerra mundial, a dos sobirans àrabs rivals, el xerif haxemita Hussein i el wahabita Ibn Seud; i, d’altra banda, al moviment sionista, mitjançant la coneguda declaració de Lord Balfour. Trenta anys més tard, però, tot oblidant les promeses de circumstància fetes als àrabs i sord a les aspiracions sionistes, el poder colonial, de giravolta en renúncia, farà tot el possible per conservar el seu control estratègic sobre Palestina, i saboteja els esforços de l’ONU en els seus inicis.

Interessos internacionals

Però la voluntat de Washington i de Moscou, en fer per darrer cop causa comuna abans de la guerra freda, serà decisiva. A partir de maig del 1945, Andrei Gromiko havia anunciat el color: "Sí al repartiment." La URSS i els seus satèl·lits no s’acontentaren de votar només la resolució de novembre: tot seguit, també van deixar partir "els seus jueus" cap a Palestina i forniren a Ben Gurion, mitjançant la República Txecoslovaca, un armament que fou decisiu per a la victòria. Per a Stalin, a l’època, hi havia un objectiu primordial : afeblir els anglesos. En aquells moments, el règim de Moscou considerava els jueus –globalment “progressistes”– com a millors aliats potencials en aquella regió que no pas els règims àrabs feudals.

Davant d’aquesta conjuntura, les elits àrabs es comportaren com els pitjors enemics de la seva nació. Mentre Ben Gurion, profeta en el seu país, preveia cada nova etapa i s’hi preparava manejant amb realisme l’art del compromís, el món àrab s’aferrava, per la seva banda, al refús pur i simple. Massa segur de la seva superiorat: alhora que rebutjava el repartiment, el projecte binacional i les esquemes d’autonomia provincial, es dividia internament pel xoc d’ambicions personals, com ara entre el muftí de Jerusalem i el rei Abdal·là de Transjordània. L’extremisme del seu discurs, la feblesa i la corrupció, van segellar el seu fracàs, i va provocar la desgràcia del poble palestí.

La qüestió de Palestina –i d’Israel– només ha suposat un intens esforç internacional a partir del 1967, quan l’administració nord-americana va comprendre que aquest conflicte representava alguna cosa més que un "senzill" contenciós regional i tenia, per contra, implicacions d’abast mundial.

A partir de la guerra del 1967, Palestina esdevé un problema per als americans, i –atès que era l’època de la guerra freda– per als russos, també. Palestina esdevé fins i tot un dels objectius d’aquesta guerra freda. Un cop superada aquesta etapa, hem assistit més a un show mediàtic americà que no pas a un autèntic esforç internacional per solucionar el conflicte. L’origen del problema, l’arrel més profunda del conflicte –la qüestió dels refugiats – no va ser mai a l’ordre del dia dels esforços de pau.

Una resistència històrica

El poble palestí, però, existia. I no només existia, sinó que s’havia dotat d’un moviment nacional; i, fins i tot d’una organització que encarnava aquest moviment nacional: l’Organització d’alliberament de Palestina (OAP). De fet, a finals dels anys 60 i a principis dels 70, l’OAP era considerada com una organització purament terrorista. L’OAP va ser creada el 1967, abans que Israel ocupés Cisjordània i la franja de Gaza.

Abans d’això, el moviment nacional palestí ja exigia que els refugiats, que havien estat expulsats de la seves cases, dels seus pobles i els seus barris, fossin autoritzats a tornar. Cal recordar que, entre el març del 1948 i la fi des anys cinquanta, 530 pobles palestins foren destruïts, onze ciutats arrasades i centenars de milers d’homes, dones, gent gran i infants transformats en refugiats apàtrides.

El 1967, Israel ja controlava el 80% del que havia estat la Palestina històrica, i les regions palestines es limitaven al 20% restant, val a dir, Cisjordània i la franja de Gaza. Així, doncs, referint-nos a l’actual realitat demogràfica, tenim aquí dotze milions de persones, dels quals sis milions no són Palestins –sinó que representen la població israeliana– i disposen del 80 % de les terres.

Estem parlant d’un país situat en un lloc estratègic, al costat d’Europa i molt a prop dels camps petrolíferes del Mitjà Orient: un lloc que no deixa indiferent l’opinió publica americana i occidental. Molt sovint, els israelians van poder tenir el sentiment que el món comprenia aquesta ocupació, fins i tot que se n’acomodava molt bé. A la resta del món, en cada un dels nostres països, hem de dir ben fort que no encobrirem aquesta injustícia amb el nostre silenci. Aquesta violència no té cap justificació.

El futur de Palestina no es redueix al futur dels jueus i els palestins que hi viuen, sinó que afecta les relacions entre el món àrab, la comunitat musulmana en general, i Occident. La població israeliana ha de prendre consciència que està atrapada en un cercle infernal del qual ha de sortir. I això passarà per enfrontar la veritat de la seva pròpia història i per crear noves relacions amb intel·ligència i justícia per a tots els pobles de la regió, tot esborrant les xacres del racisme, l’antisemitisme i la negació de l’altre.

Si el problema palestí quedés resolt, el món àrab en el seu conjunt veuria com els seus dirigents ja no podrien utilitzar la qüestió palestina com a pretext per desviar l’atenció dels pobles de l’opressió i la misèria a què són sotmesos... i esdevindria més factible avançar vers unes societats més justes i progressistes, alliberades de l’espectre del terrorisme. Necessitem aquesta solució, no només en interès d’àrabs i jueus, sinó de tots els ciutadans i ciutadanes del Mitjà Orient i del món.