Crisi? Quina crisi?

Editorial RG#44 maig 2008 [1]

La flama de la crisi econòmica, encesa en el polvorí financer dels EUA, s’estén per l’orbe globalitzat. Al seu pas ha trobat el ressec terreny de l’economia espanyola, convertida en els últims decennis en model i paradigma de l’especulació immobiliària, de la destrucció sense fre del territori i del malbaratament energètic.

Els “gurús” del Fons Monetari Internacional discuteixen ara amb un nigromàntic vicepresident, anomenat Pedro Solbes, amb quanta intensitat colpejarà la recessió a l’Estat espanyol. Es fan càlculs sobre els punts de reculada en el creixement previst... seran més o seran menys? Es valoren els termes temporals del molest esdeveniment econòmic... durarà un any, en durarà tres o en durarà deu?. Però ningú posa en dubte que la crisi ha arribat per a regolfar per aquestes terres durant un temps...

Crisi significa per a la gent treballadora penúria, dificultats per a arribar a final de mes, una cistella de la compra que ja no pot omplir-se com abans, mensualitats d’hipoteques que es tornen asfixiants, atur per a moltes persones... Tot això ja ha arribat, els núvols carregats i negres es troben sobre nostre, faltant-nos per saber fins a quin punt la tempesta serà forta i fins a on pujarà l’aigua que ens inundarà.

Negar l’evidència

Res del que ha succeït fins a ara no era inevitable. Les hipoteques “subprime” -hipoteques d’alt risc o d’alt interès- detonants nord-americans de l’actual crisi mundial, no s’assemblen gens a les ones gegants d’un tsunami, a la lava vermella d’un volcà en erupció, als vents demolidors d’un huracà de màxima potència... Es tracta de simples instruments financers, totalment artificials, dissenyats fonamentalment per a enriquir de manera fàcil als seus “hàbils” creadors. El seu impagament no suposa catàstrofe alguna, tret que es consideri tal el fet que una classe de paràsits especuladors deixi d’enriquir-se. Però això... justament això... és el que ni el capitalisme, ni el neoliberalisme poden permetre.

Ens trobem una vegada més davant una crisi capitalista, en la qual el que està en joc és ni més ni menys la continuïtat de l’enriquiment de les classes posseïdores, burgeses i financeres. I el mateix succeeix a l’Estat espanyol, on la crisi immobiliària es produeix amb 600.000 habitatges que no troben compradors, quan una bona part de la classe treballadora i de la gent jove manca de casa pròpia.

Perquè tan absurdes situacions com la descrita no redundin en perjudici dels que les han creades, tenim la crisi. Amb l’argument de la crisi mateixa i de la paràlisi productiva, es pretendrà aconseguir que la classe treballadora pagui una vegada més els plats trencats i s’estrenyi el cinturó perquè els capitalistes i grans empresaris puguin continuar duent-lo solt. Però es tracta d’una fal·làcia, d’un engany, d’una il·lusió creada per mags malintencionats i com a tal hauria de ser considerada i rebutjada.

Signes d’esperança

Emergint de les aigües estancades del reflux que ha tingut lloc durant el primer govern del PSOE, s’ha començat a produir una sèrie de lluites basades en reivindicacions de tipus social i laboral. Delphi a Cadis; treballadors de la neteja del Metro de Madrid; SEAT, FRAPE i TMB a Catalunya; EMT, conductors de Metro i bombers al País Valencià; funcionaris de Justícia a escala estatal; mestres i professors al País Valencià i a Catalunya... Una part d’aquestes lluites s’ha saldat amb victòries, algunes parcials, però altres, com el cas dels conductors i conductores d’autobusos de TMB (vegeu la pàgina 7), es poden considerar com a victòries plenes de la classe treballadora.

Aquestes resistències, els resultats positius de les quals comencen a ser evidents, mostren el camí a seguir davant la crisi que es pretén descarregar sobre esquenes obreres i assalariades. Recuperen mètodes de lluita, de debat i de participació assembleària, de propaganda i d’extensió, amb piquets i la recerca d’una solidaritat àmplia, que s’havien pretès acabats davant el sindicalisme pactista i claudicant que ha imperat en els últims decennis. Però són justament aquests procediments i mètodes els únics que poden plantar cara a l’agressivitat capitalista dels temps de crisi. És així de senzill, ja que la crisi la provoquen els capitalistes i el seu irracional sistema econòmic, Que la paguin ells!