Amb l’aigua al coll…

per Miguel Urban [1]

Trenta anys després, a la calor del clima electoral i la borrasca aparent de crisi econòmica, aquest tema, que fins fa poc semblava estar absent de l’agenda social i política, recobra una inusitada actualitat entre l’opinió publica.

A què ens referim quan parlem de la carestia de la vida? Realment, aquest és un concepte molt ampli. De fet, quan busquem la paraula carestia al diccionari trobem que prové de la paraula llatina caristia, que significa banquet familiar, però comunament s’associa amb el verb carere (mancar), la qual cosa ens aporta un significant distint.

Actualment té dues definicions bàsiques: “mancança, escassetat, d’alguna cosa” i “preu alt de les coses d’ús comú”. En principi la carestia de la vida es podria definir com un fenomen fonamentalment monetari, en el qual el ritme de creixement de la renda dinerària de la població, especialment de la classe obrera, és significativament menor que l’augment dels preus dels béns de primera necessitat, (alimentació, transport, habitatge, etc.). Això suposa una transferència de riquesa dels sectors de població els ingressos dels quals procedeixen essencialment de les rendes del treball, cap als posseïdors de capital, per la via de l’augment dels marges de benefici i de la participació de les rendes de capital en el PIB.

En aquest sentit, intentarem assenyalar a grans trets els principals aspectes que actualment vertebren la carestia de la vida, un conjunt de factors de l’àmbit de les necessitats i de les formes de satisfer-les. En el cas de l’Estat espanyol hi ha dos factors que agreugen les conseqüències d’aquest fenomen per al nivell de vida dels treballadors; en primer lloc, l’augment forassenyat en els últims anys del preu de l’habitatge, que ha provocat un important endeutament de les unitats familiars, especialment del jovent; en segon lloc, caldria ressaltar l’escàs desenvolupament i dotació econòmica del conjunt de les prestacions socials públiques (sanitat, educació, pensions, etc.).

Per tant, quan parlem de carestia de la vida, hauríem d’analitzar aquest concepte en un context de desigualtat institucionalitzada pel que fa al reconeixement, l’accés i l’exercici de drets, cosa que suposa la impossibilitat real de disposar d’una manera sostinguda dels mitjans adequats per a satisfer necessitats; en definitiva, un dèficit de drets i recursos.

Tot puja, excepte els salaris… ingressos i poder adquisitiu

Aquest any ha començat amb brutals increments dels preus dels aliments (com el pa o la llet) i els serveis bàsics (llum, aigua, gas, correus, metro, Renfe, etc.), sense que s’hagin compensat amb pujades significatives dels salaris. Entre el 2001 i el 2005, les 30 primeres multinacionals espanyoles han acumulat un benefici empresarial de més de 100.000 milions d’euros, amb una taxa anual de beneficis entorn del 15%. No obstant això, el salari mitjà real dels treballadors va perdre el 4% del seu poder adquisitiu en la dècada que va des del 1995 al 2005. Això ha suposat que, mentre que en 1997 la participació dels assalariats en el PIB era del 49,7%, el 2006 havia passat a ser del 46,4%.

L’augment dels preus en relació als ingressos salarials situa el llindar de renda per sota del qual una persona es troba en una situació de pobresa o, en alguns casos, de severa pobresa. Segons un recent informe de Càrites, 316.000 llars i 1.739.800 persones viuen en “severa pobresa” i és molt significatiu que aquesta pobresa no és exclusiva de les víctimes de l’exclusió social, sinó que s’estén cada vegada més a joves i assalariats (els “working poor”: treballadors el salari dels quals no els permet viure dignament).

Com a exemple d’aquesta situació, en el mes de març s’ha donat a conèixer un informe de CCOO que mostra, utilitzant dades oficials de l’Agència Tributària, que el 88,6% dels joves madrilenys cobren salaris inferiors als 1.082 euros al mes, és a dir, l’equivalent a dues vegades el Salari Mínim Interprofessional. El més greu és que un 56% cobra salaris inferiors al SMI, és a dir, ni 600 euros al mes. Cal esperar a tenir més de 35 anys per a començar a cobrar un salari equivalent al salari mitjà.

D’altra banda, els titulats espanyols tenen el dubtós honor de ser els professionals pitjor pagats de la Unió Europea, només superats pels seus homòlegs txecs. Així ho ha posat de manifest l’última edició de l’estudi El professional flexible en la Societat del Coneixement -més conegut com a Projecte Rèflex- una iniciativa inclosa en el sisè Programa Marc de la Unió Europea que analitza la inserció laboral dels titulats de diferents països. Els obstacles descrits afavoreixen que els universitaris i les universitàries de l’Estat espanyol siguin -junt amb els italians- els europeus que tarden més temps a independitzar-se. Segons un estudi de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació, cinc anys després d’entrar al mercat laboral quasi el 40% dels titulats continua vivint amb els seus pares.

Si el 2004 el 35,7% dels perceptors de retribucions salarials guanyen un salari brut superior al SMI i inferior a 16.000 euros anuals (els famosos mileuristas), el 1994 el percentatge de perceptors que guanyaven un salari amb un poder de compra equivalent al del tram definit per al 2004, era del 32,2% (vegeu taula). Aquests 3,5 punts percentuals d’augment entre 1994 i 2004 suposen 2.700.000 perceptors més ubicats en els trams salarials més baixos.

A aquesta situació, cal sumar-li la temporalitat, que a hores d’ara continua sent un dels principals problemes laborals de la gent jove, ja que només el 47% dels treballadors entre els 16 i 29 anys posseeix un contracte indefinit. Encara que aquest percentatge augmenta en els últims anys de joventut, encara un 44% d’assalariats entre els 25 i 29 anys té un lloc de treball amb contracte temporal.

Un altre dels sectors socials més afectats per la carestia de la vida són innegablement les dones. El 2005, a l’Estat espanyol, l’ocupació femenina era del 51,2% enfront del 75,2% del masculí, és a dir registrava una diferència del 24%, força per sobre de la mitjana europea, que se situava en el 15%. A un país com ara Suècia, aquesta bretxa és tan sols del 4%. Per la seva banda, la bretxa salarial entre homes i dones és del 13%. La desocupació també és desigual. En el cas de l’Estat espanyol afecta en un 5,2% més a les dones, una dada també superior a la mitjana comunitària, que és del 2%. Països com Suècia, Regne Unit, Bulgària, Romania o Estònia registren més desocupació masculina que femenina, encara que per raons distintes. Aquesta claríssima diferència salarial entre sexes agreuja els efectes de l’augment de la carestia de la vida en el cas de les dones, la qual cosa és perfectament coherent amb un conjunt de dades que ressalten la creixent feminització de la pobresa.

Finalment, és necessari assenyalar la inacceptable penúria econòmica en què viuen la majoria dels jubilats, atès l’exigu de les actuals pensions. Com a dada il·lustrativa d’aquesta situació es pot assenyalar que els més de 4,7 milions de persones jubilades que hi ha a a l’Estat espanyol cobren una pensió mitjana de poc més de 700 euros al mes. Els més de 2,1 milions de vídues i vidus cobren de la Seguretat Social menys de 500 euros de mitjana al mes.

Aquesta situació ha generat la paradoxa que els bancs estiguin promovent les Hipoteques Inverses (també anomenades Pensions Hipotecàries). Un crèdit hipotecari destinat a persones majors de 70/75 anys que, sent propietàries de l’habitatge en què resideixen (sobre el qual no hi ha càrregues de cap tipus), volen convertir el valor del seu immoble (disposen de patrimoni) en uns diners disponibles de caràcter periòdic (una renda mensual) amb què finançar parcialment les seves despeses de supervivència, manteniment del propi habitatge, cures de salut o altres necessitats. L’import que reben és més gran o més petit en funció del valor de taxació de l’habitatge, de l’edat del particular que subscriu aquesta hipoteca (i del seu cònjuge) i del desig d’aquest d’obtenir aquests ingressos durant la resta de la seva vida o únicament durant un període de temps predeterminat.

Què passa? Què passa?... Que no tenim casa!

El problema de l’habitatge és escandalós. Com explicar-se que hi hagi tanta gent que no pot accedir a un habitatge quan aquest és el lloc d’Europa on més s’ha edificat en els últims anys? Per descomptat, el que s’està demostrant és la fal·làcia que suposa la màxima neoliberal que la necessitat d’habitatges s’arregla construint més habitatges, en poder-se comprovar que les taxes de construcció més altes de la història de l’Estat Espanyol vénen acompanyades dels preus i dels índexs més alts d’inaccessibilitat de la nostra història recent. El que necessitem no és construir més, sinó repartir millor.

L’accés a l’habitatge, al nostre Estat, és un dels principals problemes materials per a la majoria de la població entre els 18 i 35 anys. De fet, un estudi mostra que l’habitatge és la principal preocupació entre el jovent, assenyalada com molt o prou important en la seva vida per un 97% dels entrevistats; quan se’ls va demanar que valoressin la importància de l’habitatge en una escala de l’1 al 10 (des de totalment innecessària a totalment necessària), la mitjana que es va obtenir va ser d’entre un 8,4 i un 8,5.

Un estudi del Consell Econòmic i Social assenyala l’accés a l’habitatge com el problema principal en el retard d’edat que s’està produint a l’hora d’emancipar-se, sobretot per dues raons. Una és l’alt preu de l’habitatge a causa de l’especulació de la bombolla immobiliària, que ha propiciat l’augment dels preus fins en un 180% des del 1990 al 2004 i una mitja estatal del 73,40% entre el 1999 i el 2004, segons el Banc d’Espanya. Això suposa que una persona jove ha d’invertir com a mitjana estatal el 53,7% del seu salari per a comprar un habitatge, produint un endeutament atroç entre capes molt àmplies de la població. L’altra raó és la tendència espanyola a la compra en detriment del lloguer, a causa d’una política fiscal favorable i una cultura tradicionalment propícia a aquesta pràctica, amb el resultat que el 85% dels habitatges a Espanya siguin de propietat i només un 15% de lloguer.

Entre el 1996 i el 2006 el preu de l’habitatge quasi s’ha triplicat (+185%) mentre que el salari mitjà ha crescut només un 40%, a penes al ritme de l’IPC. Mentre el preu mitjà de lloguer el 2002 a l’Estat espanyol ascendia a 629,26 euros al mes i, si era de nova construcció, a 898,23 euros. Si la majoria del jovent són simples “mileuristes”, difícilment poden emancipar-se en aquestes circumstàncies.

Així, doncs, l’accés a l’habitatge, un dels principals problemes materials del jovent, ha de ser considerat com un problema de classe, per estar fonamentat en una desigualtat que té les seves arrels en l’estructura i el funcionament normal de la vida econòmica, que se sustenta en l’expansió urbanística i els seus sectors dependents. La causa preeminent és l’estructura econòmica, que impossibilita que gran part de la població accedeixi a un habitatge digna.

No podem oblidar que l’habitatge forma part del paquet imprescindible per a la reproducció social i que actualment està configurant un dels majors condicionants de la forma de vida de la classe treballadora, en especial per al jovent i altres col·lectius vulnerables pel que fa a la seva emancipació en tant que projecte personal o familiar.

Com que avui per avui l’accés a l’habitatge representa un cost superior a la meitat dels ingressos, la necessitat del seu manteniment es converteix en una arma de disciplina i dependència sense igual. La docilitat davant el treball assalariat té un dels seus orígens en l’endeutament respecte a l’habitatge i l’obligació d’afrontar la hipoteca mensual.

El 2006 la hipoteca mitjana se situava prop dels 140.000 euros a un termini de 26 anys, amb un pagament total final de 215.000 euros als tipus actuals. Aquest important creixement de l’endeutament destinat a la compra d’habitatge s’ha produït en un context de tipus d’interès relativament baixos. L’augment sostingut de l’Euribor en els últims mesos ha provocat un augment asfixiant de les quotes mensuals per culpa dels capitals desmesurats per als seus nivells de renda. Al seu torn, podríem ressaltar l’important flux monetari des de les butxaques de la classe treballadora cap al sector financer produït per aquest fenomen.

Com a conclusió, podem dir que la carestia de la vida és un problema real per a centenars de milers de ciutadans i ciutadanes al nostre estat que es veuen abocats a fer malabarismes per a poder arribar a la fi de mes. El “matalàs familiar” ha aconseguit, fins ara, mitigar la caiguda lliure de milers de persones al pou de la pobresa, soterrant els costos socials de situacions econòmiques desastroses per a gran part de les classes populars.

L’emergència d’una crisi econòmica només pot empitjorar aquesta situació, generant la fallida de gran part de la població, endeutada fins a l’asfíxia. És imprescindible que des de l’esquerra anticapitalista emprenguem el camí de l’ofensiva, no sols per a denunciar aquesta situació, sinó, sobretot, per a forçar l’estat a realitzar polítiques que resolguin els problemes conjunturals i estructurals que ofeguen la classe treballadora. Davant la crisi i la carestia de la vida, la nostra consigna ha de ser: que paguin els rics