La gestió dels recursos hídrics i els contrasentits de la ’crisi’

per Amàlia Salt [1]

La situació actual, de suposada sequera i restriccions no és més que el resultat d’anys d’inoportuna gestió. La política hidràulica de l’Estat Espanyol s’ha basat en la construcció de grans obres com embassaments i transvasaments. Aquesta visió considera els règims naturals dels rius factors salvatges a controlar a través d’eines humanes. La legislació al respecte segueix aquestes directrius.

Es destaquen els embassaments com a mecanismes de regulació fluvial quan, en realitat, són utilitzats a cota alta (per a abastir regadius i maximitzar potència de turbinatge), cosa que els resta capacitat de laminació en avingudes i d’emmagatzematge durant sequeres.

Paral·lelament, els transvasaments es van plantejar en el seu inici (esborrany del Pla Hidrològic Nacional, 1992) com la panacea a una suposada crisi hidrològica. Es pretenen generar dependències entre conques amb l’il·legítim ús de la paraula “solidaritat” i de conceptes com els de conca excedentària o pèrdues d’aigua al mar. Cal denunciar que són activitats especulatives (urbanització massiva del litoral, camps de golf) les principals beneficiades de la suposada “solidaritat”.

El projecte polític i nacional espanyol entén la qüestió de l’aigua com una oportunitat vertebradora del territori. I, en tant que capitalista, aquest projecte “redistribueix” la riquesa pública cap a especulacions depredadores. El sector agrícola també reclama transvasaments per ampliar regadius a zones climàtiques poc adequades per a sostenir aquest tipus d’agricultura amb la intensitat actual. Avui, el regadiu és el consumidor del 80% de l’aigua a l’Estat espanyol. Cal repensar el model agrícola en funció de la realitat climàtica.

Els principals actors en la gestió de l’aigua a l’Estat espanyol són les Confederacions Hidrogràfiques, que controlen les conques dels rius principals, la gestió i la disponibilitat del recurs. Les cúpules d’aquestes entitats no han estat renovades des del franquisme i hi ha activa participació de regants i hidroelèctriques, però no del món científic o social.

El 2000 s’aprova en l’àmbit europeu La Directiva Marc de l’Aigua que vetlla per la qualitat de l’aigua dels rius, proposa principis de recuperació de costos i la participació ciutadana en la gestió. Però els estats no l’estan desenvolupant adequadament per l’ambigüitat en el traspàs a legislació i l’incompliment dels terminis previstos.

Els “problemes” de l’aigua

És en aquest escenari que se’ns parla de sequera i manca d’aigua, aquesta darrera definida exclusivament a partir de la relació de la societat amb el medi. L’únic dèficit que existeix és l’excés de consum enfront de cicles o ritmes naturals. La sequera actual és en part climàtica, i en part conseqüència de l’inadequat ús dels recursos. I aquí juga un paper molt important la percepció social del que s’anomenen “problemes de l’aigua”.

En conseqüència, com més sensació d’escassetat, més gran és el negoci de tota iniciativa privada a l’entorn de l’aigua, començant per hidroelèctriques, embotelladores, dessaladores, depuradores i agències d’abastiment. I empreses que obtenen grandíssims beneficis de la paulatina privatització de la gestió hídrica (com la recent proposta d’Agbar al govern català d’encarregar-se de la gestió hídrica de tota l’àrea metropolitana de Barcelona, ocupant el lloc de l’empresa pública Aigües Ter Llobregat).

En aquest cruent context fa falta una Nova Cultura de l’Aigua (NCA). Aquest moviment social, transformat recentment en fundació, predica la percepció del “problema” des d’un punt de vista holístic. L’aigua s’ha de considerar recurs, però cal respectar la dimensió ecològica i geomorfològica de la dinàmica fluvial i contemplar principis ètics i morals en la seva gestió.

Des de les nostres llars hem de practicar l’estalvi, però hem d’exigir el mateix compromís a l’Administració, ara per ara, inexistent. La NCA proposa accions directes, d’estalvi, redistribució i, sobretot, de replantejar el paper de la societat en relació amb el medi. I, mentrestant, des de l’esquerra hem de fer pedagogia i construir un discurs rigorós, crític i alternatiu als principis imposats des de les institucions i al model actual de gestió.