Maig del 68: l’explosió revolucionària

Per Guy Van Sinoy [1] [2]

Fa quaranta anys… una explosió revolucionària escombrava França. Anava a deixar petjades profundes a tot Europa. D’una revolta estudiantil a la vaga general. Com a tots els països capitalistes avançats, els anys 60 van constituir un periode de creixement econòmic i de mutació espectacular del capitalisme francès. Però França, que posseïa un imperi colonial desproporcionat pel que fa al seu poder real en la posguerra, va haver de fer front a la descolonització: ja fos d’una forma negociada (Marroc, Tunísia), ja fos desencadenant guerres colonials sagnants a Indoxina (1946-1949) i a Algèria (1954-1962). Aquesta situació havia desencadenat una crisi política de grans proporcions. El 13 de maig de 1958, el general de Gaulle es va fer amb el poder amb el suport de l’exèrcit i de la burgesia. D’aquesta manera desapareixia la IV República. Un cop al poder, de Gaulle es va afanyar a promulgar una nova constitució de caire bonapartista (elecció presidencial amb sufragi universal directe, referèndum a iniciativa del president, dissolució del parlament sempre que es considerés oportú). La instauració d’un poder bonapartista havia representat una desfeta important per als treballadors.

Desacreditat per la seva política sota la IV República, la socialdemocràcia s’havia afeblit i dividit. El Partit Comunista Francès (PCF) –molt estalinista– exercia un control gairebé absolut sobre la classe obrera industrial, mitjançant el seu control de fet del sindicat CGT. Tanmateix, l’ascens de la revolució colonial (Algèria, Cuba), combinat amb la posada en qüestió del model estalinista (sobretot després de la intervenció militar russa a Hongria el 1956), anava a polaritzar una creixent oposició política al si de les organitzacions estudiantils comunistes, encara més en la mesura que el PCF no havia pas lluitat contra la guerra a Algèria. Diverses corrents d’oposició van ser expulsades de la Unió dels Estudiants Comunistes (UEC) durant la primera meitat dels anys seixanta: els partidaris de Togliatti (PC italià), els proxinesos, els trotskistes.

Per altra banda, el fort creixement capitalista havia exigit una mutació de l’ensenyament superior. El capitalisme necessitava un exèrcit d’enginyers, d’investigadors, d’especialistes… Les universitats van veure l’arribada d’una onada d’estudiants sense que, per altra banda, les estructures fossin adaptades prou ràpidament.

El moviment 22 de març

A la facultat de Nanterre, una facultat construida a correcuita als suburbis, al costat d’una zona marginal, un nucli d’estudiants radicals es va conformar sobre la base d’una crítica del paper de la universitat burgesa. Els estudiants refusaven esdevenir futurs “gossos guardians del capital” (quadres, psicòlegs…) i van decidir una forma d’acció radical: la paràlisi de la facultat. Van crear el moviment 22 de març, composat per militants d’extrema esquerra, per anarquistes i per estudiants radicalitzats. Un cop el degà de Nanterre va tancar el campus, els estudiants de Nanterre es van desplaçar el divendres 3 de maig a la Sorbona, en ple Barri Llatí, per celebrar-hi un mitin.

Aquell dia, mentre 600 estudiants –una gran part dels quals eren militants d’extrema esquerra– estaven reunits al pati de la Sorbona, el rector tancava la Sorbona i trucava la policia, que va procedir a fer centenars de detencions. Aquesta fou l’espurna! Espontàniament, milers d’estudiants es van concentrar per protestar contra la irrupció de la policia. Aquesta els va dispersar violentament a cops de porra i de granada lacrimògena. Per tal de protegir-se, els estudiants llencen les primeres llambordes. Hi ha 600 detencions i 12 inculpacions.

El PCF denuncia els estudiants: “Aquests falsos revolucionaris han de ser enèrgicament desenmascarats ja que, objectivament, serveixen els interessos del poder gaullista i dels grans monopolis capitalistes”.

El dilluns 6 de maig, mentre la prefectura de policia prohibia qualsevol concentració, 20.000 estudiants es manifestaven. Les topades amb les CRS són molt dures. L’endemà, critats per la UNEF (Unió Nacional d’Estudiants de França), 50.000 estudiants es manifesten reivindicant:

 L’alliberament de tots els estudiants i la retirada dels càrrecs.

 La reapertura de la Sorbona;

 La retirada de les forces de la policia del Barri Llatí.

El poder fa cas omís. El 8 de maig, el PCF repren els tres punts de la UNEF tot i continuar denunciant els “esquerranistes”. El sindicats CGT i CFDT es declaren en solidaritat amb la lluita dels estudiants. La SNESup (Sindicat Nacional de l’Ensenyament Superior) crida a la vaga general.

El divendres 10 de maig, mentre els instituts s’afegeixen al moviment i creen els Comitès d’Acció dels Liceus (els CAL), 50.000 estudiants s’acosten al Barri Llatí per “reconquerir-lo”. Al llarg de la nit, aixequen una seixantena de barricades que la policia prendrà per assalt fent centenars de ferits. Molts habitants mostren la seva simpatia envers els estudiants. Les repercussions polítiques són considerables: el PCF es veu obligat a condemnar la repressió, la CGT i la CFDT convoquen una vaga de 24 hores pel dilluns 13 de maig.

El 13 de maig, un milió de manifestants surten als carrers de París. El vespre, els estudiants reprenen el Barri Llatí. El poder ha retrocedit davant la combativitat dels estudiants. És una lliçó que els treballadors han entès i que aplicaran immediatament.

El 14 de maig, mentre el Parlament vota l’amnistia dels manifestants condemnats, els obrers de Sud-Aviation (Nantes) es posen espontàniament en vaga indefinida, ocupen la fàbrica i segresten el director. L’endemà, gràcias a l’impuls de joves obrers, la fàbrica Renault de Cléon (Rouen) és ocupada. El Moviment 22 de març fa una crida a crear Comitès d’Acció Revolucionària. El 16 de març, mentre el moviment de vaga s’escampa espontàniament com una taca d’oli, els obrers de Renault Billancourt reivindiquen:

 Cap salari inferior a 1.000 francs.

 Retorn immediat a les 40 hores setmanals sense pèrdua de salari.

 Pensió als 60 anys.

 Llibertats sindicals.

 Cobrament de les hores de vaga.

Un miler d’estudiants s’acosten a Renault Billancourt per fraternitzar amb els obrers. La CGT tanca les portes de la fàbrica per aïllar els estudiants dels obrers en vaga. El PCF posa en guàrdia “contra les consignes aventureres”. El dilluns 20 de maig, la vaga s’ha escampat a tot el país. En molts casos, reprenent la tradició de juny de 1936, els treballadors ocupen espontàniament les fàbriques, mentre que els sindicats encara no han llençat la consigna de vaga general.

A partir d’aquest moment, es planteja un problema clau: les organitzacions marxistes-revolucionàries –uns centenars de membres- estan en primera línia de la lluita estudiantil, però tenen poca implantació entre la classe obrera. ¿Com fer el lligam entre els estudiants i els obrers en vaga si el PCF i la CGT s’hi oposen? Amb poques excepcions, aquest problema no es podrà resoldre i serà una de les causes del fracàs de maig del 68.

Tanmateix, les iniciatives dels treballadors desborden sovint les consignes dels aparells sindicals. Així, els treballadors de la televisió (ORTF) practiquen la vaga activa tot retransmitint integralment en directe els debats de l’Assemblea Nacional. La vaga s’extén als grans hotels de París. Les benzineres tanquen les portes. La vaga s’extén a totes les capes de la societat: ¡fins i tot els futbolistes ocupen la Federació Francesa de Futbol!

El PCF i la CGT canalitzen el moviment

Des del moment en el qual una vaga esdevé general esdevé política i planteja la qüestió del poder. El 22 de maig, el PCF declara: “El poder gaullista ha esgotat el seu temps, ja no respon a les exigències del moment. Cal que marxi i que es doni la paraula al poble”. Però el PCF i la CGT no es preocupen de fer res per a extendre la vaga. La seva tàctica consisteix a mantenir la pressió tot intentant mantenir el control de la lluita. El 24 de maig, la CGT fa una crida a manifestar-se a París, però amb un seguici clarament diferenciat del dels estudiants. El seguici de la CGT aplega 150.000 manifestants. El dels estudiants, als quals s’afegeixen joves obrers, aplega 50.000 persones i acaba amb diversos enfrontaments de carrer per tot París. La borsa és incendiada. El mateix dia, de Gaulle pronuncia un discurs difós per la ràdio (la tele fa vaga!) en el qual proposa un referèndum sobre la participació i promet abandonar el poder si una majoria pel no guanya. És una maniobra per desviar la lluita cap a les urnes, però el moviment encara és massa impetuós per poder-lo aturar. De Gaulle s’ha de batre en retirada provisionalment.

Per la seva banda, sindicats i patronal negocien al local del ministeri, situat a la rue Grenelle, un acord que permeti la tornada a la feina. El 27 de maig, Georges Séguy, secretaria general de la CGT, presenta el projecte d’acord als 23.000 obrers de Renault Billancourt:

 Salari mínim augmentat de 2,20FF a 3FF l’hora;

 Augment general dels salaris del sector privat d’un 7% l’u de gener de 1968 fins al 3% l’u d’octubre.

 Pagament dels dies de vaga al 50%, però serà recuperable;

 Reducció del 30 al 25% de l’aportació del salari dedicada a la Seguretat Social.

Els obrers refusen l’acord i Seguy desmenteix haver signat cap acord. 10 milions de treballadors comencen la seva segona setmana de vaga.

Aquella mateixa nit, cridats per la UNEF, la CFDT, FO i el PSU , 50.000 estudiants es manifesten a l’estadi Charléty en presència de dirigents socialdemòcrates (Mendès-France) que intenten recolzar-se en el moviment estudiantil per negociar amb el PCF un acord de participació governamental. El Moviment 22 de març, que no és favorable a aquesta iniciativa, proposa la propaganda als barris.

L’endemà, el 28 de maig, Mitterrand anuncia que és candidat a la presidència de la República i suggereix que Mendès-France formi immediatament un govern provisional. El ministre d’Educació Nacional dimiteix. El poder ja calla. Ningú no sap res de de Gaulle. El 29 de maig, convocats pel PCF i la CGT, 500.000 teballadors es manifesten a París cridant: “De Gaulle, dimissió! Govern popular!”

El poder gaullista es recupera

Cop teatral: el 30 de maig, De Gaulle reapareix i pronuncia un discurs televisat estrepitós. Dissol en l’acte l’Assemblea Nacional, anuncia eleccions i crida els seus partidaris a formar Comitès de Defensa de la República (CDR) i a sortir immediatament al carrer. En les hores següents més de 600.000 gaullistes desfilen pels carres de París. De Gaulle s’havia desplaçat a Alemanya per tal de garantir el suport del general Massu si hagués calgut recórrer a l’exèrcit per restablir l’ordre. A canvi, Massu demanarà l’alliberament del general Salan, condemnat a cadena perpètua per haver dirigit l’organització feixista OAS. Per poder celebrar eleccions (i no espantar els electors de les classes mitjanes), calia aturar la vaga i tornar a la “normalitat”: aquest fou el raonament dels partits reformistes i de les direccions sindicals. Les negociacions es van reprendre en els diferents sectors, i, el primer de juny, les PTT [correus i telecomunicacions] reprenien la feina. Però el moviment encara era potent: 40.000 joves es manifestaven a París cridant: “Ce n’est qu’un debut, continuons le combat!” [“no és més que el principi, continuem el combat!”].

El moviment vaguístic entrava en reflux mancat com estava de perspectives polítiques que no fossin les eleccions. La direcció de la ORTF crida l’exèrcit i tècnics privats per tornar a fer anar la ràdio i la televisió. El PCF i la CGT recomanen tornar a la feina. Cosa que es fa el 5 de juny a la SNCF (equivalent de la RENFE), a la RATP (transports metropolitans de la Regió parisenca), als bancs i a les mines. L’Humanité, el diari del PCF, escriu: “Mentre nombrosos acords son sotmesos a l’aprovació dels treballadors, govern i patronal perllonguen la vaga en sectors importants”. Malgrat la covardia de les seves direccions sindicals, la vaga continua a molts indrets, en particular a la metalúrgia. Els mestres, furiosos que el seu sindicat (la FEN) ordenés la represa de la feina, ocupen la seu de la FEN. A Renault Flins, les CRS ocupen la fàbrica i s’enfronten a obrers i estudiants. Les CRS ofeguen al Sena un batxiller maoísta, Gilles Tautin. L’11 de juny, les CRS s’enfronten als obrers de Peugeot a Sochaux. Moren dos obrers, un per ferida de bala. El vespre, malgrat la prohibició de manifestar-se, 20.000 joves s’enfronten amb les forces de l’ordre pels carrers de París.

L’endemà, L’Humanité escriu: “Conscients de les nostres responsabilitats davant la classe obrera, hem denunciat i combatut la demagògia i les provocacions dels esquerranistes que es reclamen del maoísme, de l’anarquisme o del trotskisme. Tot i això, aquests grups es segueixen agitant. Entre ells, hi ha aventurers, personatges foscos, renegats”.

El poder havia escoltat el PCF i la CGT: el 13 de juny, totes les organitzacions revolucionàries són disoltes i alguns dels seus dirigents són detinguts. A partir d’aquell moment, qualsevol manifestació de carrer és prohibida. Cap partit d’esquerres o sindicat protesta. Aquell mateix dia, Salan és alliberat! Tanmateix, en aquell moment hi ha encara un milió de vaguistes, sobretot a la metalúrgia. Les eleccions legislatives del 30 de juny van donar com a resultat 358 escons a la dreta sobre un total de 485. La Federació de l’Esquerra Demòcrata i Socialista (Mitterrand) perd 61 dels seus 121 escons, el PCF passa de 73 a 34 representants i el PSU en perd 3, inclòs el de Mendès-France. En restablir l’ordre, els reformistes havien preparat la seva pròpia desfeta electoral.

Les lliçons de maig del 68

1. La revolució socialista és possible en un país capitalista avançat. Mentre els sociòlegs burgesos es dedicaven a predir la desaparició de la lluita de classes, centenars de milers de joves i de treballadors es van llençar a la lluita per enderrocar la societat capitalista. Maig del 68 anava a inspirar els estudiants d’altres països i la classe obrera italiana el 1969.

2. En una situació revolucionària com aquesta, els joves i els treballadors juguen un paper de primer ordre i entronquen espontàniament amb les tradicions de lluita de classes del passat. El 1917, el proletariat rus elegia consells obrers (soviets) en base a l’experiència de 1905. El Maig del 68, les barricades dels estudiants s’inspiraven en la Revolució de 1948 i els treballadors ocupaven les fàbriques com durant la vaga general de 1936. Durant la propera crisi revolucionària, els treballadors de França reprendran les coordinadores i els comitès de vaga (autoorganització) creats durant les lluites dels últims 15 anys.

3. Per als treballadors i la joventut, la creació d’estructures d’autoorganització (comitès de vaga, coordinadores) és vital. Durant el maig del 68, aquestes estructures només van existir d’una forma limitada. Al llarg de la setmana del 24 al 30 de maig de 1968, hauria estat possible generalitzar els comitès de vaga i federar-los en una xarxa que aplegués tot el país. Una piràmide tal de comitès de vaga que comencés a exercir certes prerrogatives del poder (organització de la vaga, control dels mitjans de comunicació, d’aprovisionament, de les centrals elèctriques, etc.) hauria constituit un poder alternatiu al poder oficial, sobretot en la mesura en que hi va haver un buid de poder durant alguns dies.

4. per tal de defensar el seu poder, la burgesia va llençar les forces repressives contra els estudiants i els treballadors (diversos milers de ferits, diversos morts) i es va plantejar la intervenció de l’exèrcit. Això planteja el problema d’organitzar, en el camp dels treballadors, l’autodefensa de les manifestacions i dels piquets de vaga i la creació de milícies obreres.

5. Els partits i sindicats tradicionals no es van mantenir passius. Després d’haver denigrat, en un primer moment, la lluita dels estudiants, ja que escapava al seu control, el PCF i la CGT van haver de cridar a la vaga com a protesta davant la violència policial. Un cop es va desfermar la vaga general, el PCF i la CGT van fer tot el que van poder per controlar (manifestacions separades, negociacions amb la patronal, crita a tornar a la feina) i orientar la crisi cap a una sortida electoral.

6. Per la seva banda, la burgesia tampoc es va quedar de braços creuats. A finals del mes de maig, davant del buid de poder, es va preparar per donar suport a François Mitterrand per barrar el pas al PCF. Des del moment que semblava que De Gaulle reprenia la iniciativa (després del seu discurs del 30 de maig i de les manifestacions de carrer dels gaullistes) la burgesia va deixar caure Mitterrand per tornar a donar suport a De Gaulle. Front a les maniobres polítiques de la burgesia, dels partits reformistes i de les direccions sindicals, els treballadors i la joventut han de tenir el seu propi partit: un Estat Major bén implantat entre les masses obreres i estudiantils, a l’hora capaç d’extreure lliçons del passat i de prendre iniciatives que afavoreixin l’autoorganització dels treballadors tot plantejant, d’aquesta forma, la qüestió del poder.