Avenços i obstacles en el llarg camí cap als drets

Per Brian Anglo [1]

No fa gaire, el 23-F s’associava amb la fracassada temptativa de cop d’estat del tinent coronel Tejero. Ara podria convertir-se en la data que marca una nova etapa en la lluita pels drets de les persones immigrades.

Pràcticament des del seu inici, el moviment pels drets dels immigrants s’ha caracteritzat per la seva divisió i la seva fragmentació. La divisió, que encara persisteix, es deu fonamentalment a diferències polítiques: les reivindicacions a promoure (a grans trets, papers per a tothom i portes obertes vs. consignes considerats més “possibilistes” i “acceptables”) i els mètodes a emprar (des de manifestacions combatives a vagues de fam vs. pressió sobre els grups parlamentaris o el treball més assistencialista de les ONGs).

La fragmentació també està relacionada amb les diferents orientacions polítiques, però el sectarisme, la manca d’una visió de conjunt o el simple desconeixement igualment hi tenen alguna cosa a veure.

Amb tot, com que el marc legal que regeix els drets de la immigració (La Llei d’Estrangeria i els seus Reglaments) és d’àmbit estatal i les competències més importants són reservades es reserven per al parlament i l’administració espanyols, la necessitat de coordinar les lluites a aquest nivell és prou evident.

Neix la “REDI”

L’any passat es van celebrar una sèrie de reunions que van donar lloc al naixement de la Red Estatal por los Derechos de l@s Inmigrantes (REDI). Després de molts intents fallits de coordinació al llarg dels anys, semblava que hi havia una nova possibilitat. Tot i així, romanien diversos dubtes: per una banda, la base política de la REDI quedava un xic ambigua, i per l’altra, no estava gens clar si existia realment una voluntat de mobilització i de lluita.

Aquests dubtes no s’ha dissipat del tot, però es pot dir que les activitats realitzades el 23 de febrer representen un pas en la bona direcció. Per primera vegada en la història de l’Estat espanyol, es van fer manifestacions simultànies en/a? una desena de ciutats en les mateixes dates i amb el mateix programa de demandes.

Després d’un procés d’elaboració complicat, les “Dotze mesures per a la dignitat de les persones migrants” van recollir les principals preocupacions i reivindicacions de les persones immigrades (procés de regularització permanent no lligada a un contracte de treball, cessament de la repressió, i igualtat de drets plena) i, finalment, van fer esment de la necessitat de derogar la llei d’Estrangeria.

Manifestació combativa

La manifestació de Barcelona va ser bastant nodrida, animada i molt combativa (de cap manera intimidada pel desplegament policial absolutament desproporcionat de fins a 30 furgonetes). Va atreure un gran nombre d’immigrants de moltes procedències diferents, especialment del nord del subcontinent indi, i del nord i del oest d’Àfrica, amb ganes de lluitar activament pels seus drets. Hi destacava una forta presència de dones, la més nombrosa que es recordi en un acte d’aquesta mena. En canvi, hi havia poques persones del continent americà, cosa que contrasta amb la importància de la seva implantació a Catalunya.

Amb tot, la mancança més preocupant era la relativament escassa participació de gent autòctona. El suport de sectors amplis de la societat catalana a les tancades del 2001 va ser imprescindible per a l’èxit d’aquestes contra el govern del PP. Des de llavors, aquesta implicació ha anat minvant, sobretot després de la victòria del PSOE del 2004.

Aquest és un problema greu que no es podrà superar amb discursos moralitzants o lloes a la diversitat. Caldrà explicar la indivisibilitat dels drets democràtics, la violació dels quals afecta tota la societat en el seu conjunt, i especialment “la gent de baix”. Sobretot, però, s’haurà de buscar i aprofitar oportunitats per a lluites que involucrin gent autòctona i immigrada colze a colze per les mateixes demandes, laborals o socials. Aquestes experiències són la millor manera de forjar la solidaritat.