Tubs, conductes, canalitzacions i... transvasaments

Per Miquel Garcia [1]

A mitjan març, amb els embassaments catalans semibuits i sense que caiguessin les pluges necessàries per a omplir-los, el govern de la Generalitat, convertint en portaveu seu al conseller de Medi Ambient, el membre d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds, Francesc Baltasar, va llançar la proposta de realitzar un transvasament del riu Segre cap a Barcelona.

Tot es va fer de manera extremadament maldestra, fins a tal punt que el preclar conseller Baltasar va estar negant durant un temps que l’obra hidrològica projectada es tractés d’un transvasament. Van aparèixer per les terres del Segre estaques de replanteig clavades pels camps, suposadament destinades a marcar el traçat de l’obra, sense que ni la Conselleria ni qualsevol altre organisme o entitat pública reconeguessin haver-les emplaçat en tals llocs.

Es va arribar fins i tot al còmic extrem que la direcció comarcal de Convergència i Unió va aparèixer en un dels periòdics de Lleida fotografiada enfront d’una de les susdites estaques en actitud de denúncia!

Davant la forta oposició que de manera ràpida es va manifestar en totes les comarques afectades, en la qual van prendre part tant la gent regant com les organitzacions ecologistes, juntament amb la negativa del govern central a donar carta blanca al projecte, la Generalitat va optar finalment per la solució de perllongar el minitrasvasament de l’Ebre fins a Barcelona, que serà el que amb gairebé total seguretat finalment s’executi.

Tothom vol dur l’aigua al seu molí

Els projectes de la Generalitat han estat acollits amb gran alegria per part del PP i de Convergència i Unió, els dos partits que, a l’Estat espanyol i a Catalunya respectivament, van abanderar a l’última legislatura de José María Aznar el projecte de transvasament de l’Ebre.

Els populars s’han apressat a demandar, particularment per boca del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, que es reprengui l’abandonat transvasament de l’Ebre. Segons ell, la seva necessitat queda sobradament demostrada per les actuals obres dissenyades pel govern català. Els convergents, amb major prudència, han preferit mirar cap a França, suggerint el transvasament del Roine, previ acord amb la nació gal·la.

El present episodi ens permet extreure diverses conclusions. La primera és la debilitat de les posicions que sobre política hidrològica han demostrat el PSC i els seus socis de govern. En aquest sentit resulta particularment patètic el paper del conseller Baltasar d’ICV, organització que abandera suposadament principis ecologistes.

Certament, ni el transvasament inicialment proposat del Segre, ni la prolongació del minitrasvasament de l’Ebre, són obres de magnitud semblant -quant a cabal, costos monetaris i costos energètics- al transvasament de l’Ebre previst en l’antic PHN. Però la necessitat del recurs a obres com les que s’estan plantejant posa al descobert la inexistència d’una política eficaç d’estalvi hídric que atengui a una reducció important de les pèrdues que actualment es produeixen en les conduccions, a un redisseny dels mètodes de reg utilitzats a l’agricultura i a la introducció de canvis substancials en els hàbits de consum del conjunt de la població.

Model econòmic insostenible

D’altra banda, l’existència de nuclis urbans d’una gran magnitud i en contínua expansió, com és el cas de Barcelona, se situa en les antípodes de l’urbanisme desconcentrat que resultaria eficaç per a l’estalvi energètic i hídric. Cal assenyalar que la futura instal·lació de dessaladores no pot considerar-se en absolut com a alternativa a les mesures correctores més amunt plantejades, a la vista dels alts costos energètics del procés de desalació de l’aigua de mar.

Sembla evident que per a realitzar una política eficaç d’estalvi hídric, s’ha de redissenyar també la política econòmica, perquè aquesta permeti l’adopció de les mesures pertinents. En cas contrari només s’acabaran realitzant aquelles obres que resultin eficaces, no per a l’estalvi energètic i hídric, sinó per a l’augment dels beneficis empresarials.

Tal era, efectivament, l’objectiu del transvasament de l’Ebre previst en el PHN, encaminat a donar sustentació en àmplies zones del País Valencià i de Múrcia a una economia irracional basada en grans consums d’aigua per a usos agrícoles i turístics, encara que amb més pes, mai declarat, d’aquests últims.