PHRP: desobediència civil per fer efectius els nostres drets

Per Blai Dalmau [1]

Una nova i en alguns sentits inaudita forma d’okupació ha emergit a Barcelona. Es tracta de la PHRP (Promoció per un Habitatge Realment Públic) que es defineix com “el col·lectiu que més portes obre”. Ens la presenta una de les persones involucrades.

A data d’avui, ha obert les portes de quatre edificis “abandonats incorrectament” al centre de Barcelona. Aquests són actualment habitats per persones que han entrat en els darrers dos anys en aquesta xarxa-cooperativa d’okupació. La PHRP encén la metxa, dóna l’empenta indispensable perquè individus procedents de diferents realitats, molts d’ells amb poca experiència en aquests temes, s’atreveixin a fer el pas d’okupar, rehabilitar i autogestionar la seva vivenda.

Si l’okupació ha estat fins avui una pràctica generalment exclusiva de determinats cercles socials, la PHRP es proposa eixamplar aquest àmbit. Es tracta de fer de l’okupació una eina en mans de la societat, una forma de desobediència civil legitima i útil per donar la volta a la paupèrrima situació de l’habitatge: “La Xarxa per la PHRP la formem veïns i veïnes que tenim clara la nostra elecció: no ens resignem a seguir vivint una situació insostenible, no volem malviure en una ciutat on se´ns expulsa per rebre turistes i inversors. Davant lloguers pels núvols, sous pel terra, i cap solució a la vista, nosaltres ens plantem i anem directament a les arrels d´aquesta situació.”

El discurs i la pràctica de la PHRP es basa en la idea que les persones individuals poden aconseguir, mitjançant l’autoorganització col·lectiva, allò que els poders estatals eludeixen fer: posar fre a la irracionalitat urbanística (recordem que hi ha 426.000 pisos buits a Barcelona, segons l’últim cens) i fer efectiu el dret a l’habitatge digne.

Dins l’estratègia general per millorar, des de la base, la situació de l’habitatge, la PHRP duu a terme diferents “batalles”, amb tàctiques diverses. Així, a més de la tàctica principal de l’okupació, la PHRP desenvolupa també una interpel·lació pública i directa amb l’administració, per tal d’expandir el conflicte existent i exigir mesures concretes davant una situació de vulneració de drets ja que “sabem prou bé que no tot el que és just és legal, ni tot el que és legal és just.”

Un altre tàctica consisteix a donar suport a veïns que pateixen mobbing, denunciant i fent front a les pràctiques mafioses amb què cadenes hoteleres i immobiliàries estan fent de Ciutat Vella un parc temàtic. Per últim, la PHRP també obre espais socials on col·lectius i veïns del barri exerceixen i lluiten per d’altres drets (a la ciutat, a la participació, a la llibertat de moviment, a una cultura lliure).

Més enllà d’ideologies, que sovint divideixen i congelen els impulsos transformadors, avui dia es fa necessari establir punts concrets de convergència social per neutralitzar l’autocràcia del sistema de mercat. Les imposicions d’aquest sistema retrocedeixen i cessen quan les persones s’organitzen i afirmen: “Tenim drets, i no ens els deixarem trepitjar. Si els governants i amos d’aquesta societat actuen a despit nostre, nosaltres utilitzarem els nostres estris i el nostre poder per capgirar la situació”.

Aquesta és l’actitud de transfons de moltes lluites contemporànies. La lluita dels estudiants per la derogació del Pla de Bolonya, la dels conductors d’autobús pels dos dies de descans i la de la PHRP per la vivenda digna en són, en aquesta primavera del 2008 a la ciutat de Barcelona, alguns exemples. La resistència activa, positiva i creativa, la desobediència civil i el poder assembleari, poden molt més del que sovint imaginem enfront de l’autoritarisme precaritzador del capitalisme tardà.