Veneçuela: SIDOR, una victòria per una lluita exemplar

Per Jesús Rodriguez [1]

La història dels processos socials, dels processos de canvi, de les resistències dels pobles, és una història plena de petites passes, i també, de salts cap a endavant i de retrocessos. Amèrica Llatina s’ha convertit en el centre de les resistències neoliberals en aquest planeta i també en l’assaig d’algunes alternatives, amb Veneçuela despertant certa esperança.

La derrota soferta el passat referèndum constitucional pels que defensaven el Sí, amb Chávez al capdavant, ens deixava cert temor. El temor que el procés s’estigués esgotant i donés pas a una nova ofensiva d’una burgesia, que fins fa molt poc estava desorientada i desmoralitzada, però que no s’havia acabat d’enfonsar políticament. Un temor fundat en l’erosió que la burocràcia i els sectors corruptes estaven ocasionant en la moral i en la confiança d’un sector de la classe treballadora i del poble pobre veneçolà, que havia mantingut la revolució bolivariana en els moments més durs (cop d’estat, lock out patronal, aturada petrolera...). Però que no veia l’acceleració i l’aprofundiment que es necessitava per traduir aquesta resistències en conquestes radicals, per a un poble que porta tota la seva vida, tota la seva història, esperant.

I aleshores arribar SIDOR (Siderúrgica del Orinoco), el major fabricant mundial de tubs sense costura - essencials per a l’activitat petroliera. L’empresa, propietat del poderós grup transnacional Ternium, es trobava des de feia temps (quinze llargs mesos) immersa en un conflicte amb els seus treballadors que demanaven la seva renacionalització.

Havia estat privatitzada per l’antichavista Teodoro Petkoff, tot regalant-la pràcticament al capital privat quan era ministre de Planificació. Una empresa amb uns beneficis milionaris (entre 130 i 390 milions de dòlars anuals) i amb la qual, Veneçuela feia un mal negoci, ja que no solament la venda va ser un regal al capital privat, sinó que Veneçuela li venia ferro a preu de ganga i comprava els tubs a preus internacionals .

Recompensa de la lluita

En tot aquest procés, el paper dels treballadors ha estat exemplar i la recompensa va ser la decisió del President Chávez de nacionalitzar SIDOR al costat d’un altre paquet d’empreses làcties i cimenteres. En paraules de l’economista Eduardo Lucita: "Com pot veure’s, es tracta de sectors productius i de serveis que juguen un rol clau per al desenvolupament autocentrat, aquí se’l defineix com a endogen, encara que en els marcs que imposa la globalització".

Sens dubte, aquest tipus de mesures són les úniques que en aquests moments podien realimentar les esperances de milions de treballadors veneçolans; i també del continent, inclosos els que mesos abans se n’havien anat a l’abstenció desmoralitzats per la falta d’avenç del procés, l’ambigüitat del govern i d’alguns elements de la proposta constitucional.

I així ha estat. Aquesta mesura ha estat acollida amb alegria, però a més, la conquesta ve a reafirmar el pes organitzatiu i polític que entre els treballadors més avançats tenen els corrents d’esquerres del nou partit, com els companys de Marea Classista i Socialista que, experimentats en el terreny sociosindical, han vingut desenvolupant una tasca que de vegades ha topat amb l’antic ministre de Treball, ja destituït per Chávez.

Els companys de Marea han rebut aquesta doble compensació de colpejar, d’una banda, la burgesia, que s’havia crescut després del referèndum i, de l’altra, la política reformista que es venia teoritzant i aplicant des del Ministeri del Treball (inclosa la repressió policial durant el conflicte), i que va provocar la caiguda de José Ramón Rivero que portava des de feia temps enfrontat als corrents d’esquerra dins del sindicat UNT.

Quinze mesos de lluita que suposen un avença per a tot el procés bolivarià i dóna noves energies a l’altra Amèrica possible.