Un altre camí, una nova esquerra

Editorial RG#46 setembre 2008

Els eufemismes de Zapatero han servit per conjurar la tempesta econòmica que s’abat sobre nosaltres com els amulets i les relíquies valen per allunyar les desgràcies. Vet aquí la realitat, indefugible: la crisi s’instal·la; serà intensa i duradora.

Els motors del creixement espanyol, començant per la construcció i l’especulació immobiliària, han caigut definitivament en pana, i amenacen d’arrossegar la resta de sectors. Les xifres de l’atur es disparen. La inflació repunta –afectant sobretot els preus dels productes i serveis de primera necessitat-, i les noves pujades de l’euribor transformen les hipoteques en una soga al coll per a nombroses famílies. Quantes petites empreses o tallers ni tan sols obriran les seves portes aquest mes setembre? Últimament, fins i tot els “agraciats” a qui un sorteig municipal dóna dret a comprar un habitatge de protecció oficial... moltes vegades no hi poden accedir perquè bancs i caixes han tancat l’aixeta creditícia. L’horitzó s’enfosqueix per a les classes populars i, singularment, per a un jovent abocat a la precarietat.

El fantasma de la recessió plana sobre el conjunt de la vida social i política, agreujant tensions, anunciant properes convulsions socials. El govern del PSOE, atemorit, respon a la crisi del capitalisme globalitzat... amb més receptes neoliberals. La primera, comminar el món del treball a la moderació salarial i les burocràcies dels sindicats majoritaris a vetllar per la “pau social”. La segona, alleugerir la fiscalitat per als més benestants. Després de suprimir l’impost sobre les transmissions, vet aquí el torn dels béns patrimonials en les declaracions de renda. I tot plegat amb un argument involuntàriament revelador: aquestes fórmules recaptatòries només afecten les classes mitjanes, car les grans fortunes tenen maneres d’escapolir-se’n. Algú pot imaginar una confessió més aclaparadora d’impotència?

Dur amb els dèbils

Cal dir, però, que el servilisme davant dels poderosos es conjuga perfectament amb duresa i arrogància vers els més febles. El crit sord dels milers d’homes i dones que pereixen tractant d’assolir les costes de l’Europa fortalesa n’és la prova acusatòria més punyent. I cal dir també que, en aquest marc, el gir pronunciat del govern Zapatero cap al “centre” fa grinyolar tot l’edifici de “l’Espanya de les autonomies”.

La crisi política oberta al voltant de la no aplicació del minso Estatut de Catalunya -adoptat fa dos anys, convé recordar-ho, enmig d’un desencís general de la ciutadania-, té moltes implicacions: assenyala la fi d’una etapa i el fracàs d’una estratègia. Des del punt de vista de l’avenç de les llibertats nacionals i de l’autogovern, palesa que la via de la reforma autonòmica està exhaurida. Des de l’òptica dels drets socials de la població treballadora, l’escanyament financer de la Generalitat a mans d’un Solbes intractable demostra que l’actual ordenament jurídic és vector d’injustícies i desigualtats creixents.

Però, és en el camp de les esquerres on les qüestions s’amunteguen. El curs endegat per Zapatero apareix com el camí més segur per crear les condicions d’un retorn en força del PP. Mentrestant, a curt termini, la pugna amb el tripartit pot desembocar en un pacte que obri a CiU les portes de la Generalitat. Més enllà de l’actual conflicte, la política del govern d’entesa és tan presonera dels dogmes liberals com el propi executiu central, i això facilita totes les demagògies i enfrontaments entre territoris.

Reemplaçar la vella esquerra caduca

El fet més greu és que les forces que se situen a l’esquerra del PSC no tenen alternativa al marasme actual. ERC rondina, però s’aferra al tripartit. ICV i el seu soci menor, EUiA, són més incapaços encara d’allunyar-se dels socialistes, sense els quals perdrien presència institucional. És inútil especular sobre el desenllaç concret del debat sobre el finançament i sobre els pressupostos de l’Estat. Tanmateix, pel que fa a forces com ICV-EUiA, que no gosen apel·lar a la mobilització democràtica ciutadana, ni oposar-se a les polítiques liberals dels seus socis majoritaris, aquest episodi pot representar el definitiu punt de no retorn.

IU, EUiA, ICV... preparen el seus respectius congressos, incapaces d’un balanç d’aquesta subordinació, d’aquesta participació governamental. En les fileres d’IU, el PCE evoca ara “la ruptura del pacte constitucional del 78”. No només és una declaració tardana, sinó que no sembla gaire conseqüent quan, alhora, s’evoca la perspectiva d’un estat federal gairebé tan rígidament centralista i unitari com el règim actual.

La crisi que comença plantejarà amb força la necessitat de construir una nova esquerra, netament anticapitalista –i no solament en paraules. Una esquerra lliure d’hipoteques amb el social-liberalisme, independent dels seus governs. Una esquerra que defensi sense ambigüitats el dret d’autodeterminació dels pobles, que aposti per la via de la mobilització, de la lluita sindical i social, de la defensa del territori... Els propers mesos mostraran que no hi ha cap tasca més urgent.