Els Jocs Olímpics i l’emoció en l’esport

Per Pablo Fernández [1]

Recentment les seleccions espanyoles de dos dels esports més seguits -futbol i bàsquet- han aconseguit triomfs destacables: l’Eurocopa i la medalla d’argent a les Olimpíades, respectivament.

Molta gent s’ha emocionat i ha vibrat amb aquests partits.

Al mateix temps en els mitjans d’informació de l’esquerra alternativa s’han succeït diferents assaigs i articles històrico-sociològics que bàsicament mostren tota la càrrega política que hi ha darrere de l’esport d’alta competició. Els arguments es refereixen a:

 la utilització de l’esport de cara a un patriotisme oficial que ajudi a tancar files a cada país. La idea ve a ser: "tots junts amb els nostres esportistes". Qui no s’emocioni no és un patriota. S’aprofita per tancar el pas a altres seleccions, com les de Catalunya o Euskal Herria.

 la gent vibra perquè les seves vides estan marcades per l’avorriment. De la mateixa manera que hi ha el fulletó de mitja tard per endolcir-nos la vida, tenim les cistelles de Pau Gasol o els gols de Fernando Torres, que ens transporten a sensacions més atractives i intenses que les "pròpies".

 l’esport tal com avui ho entenem no té res a veure amb el sa cultiu del cos i l’exercici físic. Està marcat per les mateixes característiques que la resta d’activitats humanes sota el capitalisme: competitivitat extrema; has de ser el millor, costi el que costi.

Imperialisme i drets humans

El més interessant és detenir-se en les crítiques sobre la Xina. George Bush i altres que s’han omplert la boca demanant "drets humans" són els mateixos que tenen com a amics a règims tan poc respectuosos amb la dignitat humana com Aràbia Saudita o Egipte, entre d’altres. Cal situar tota la pantomima de la crítica a la Xina en el context del creixent poder econòmic i geopolític del país asiàtic, que amenaça EUA i Occident. Les tensions als mercats de matèries primeres, de carburants o de productes financers es van traslladar per uns dies a la prèvia de les Olimpíades. L’excusa sota la qual es van reproduir aquestes tensions van ser els "drets humans".

L’esquerra i l’esport

Estic d’acord amb aquests arguments, però alhora convé detenir-se sobre un tema: el "sentit comú" de l’esquerra anticapitalista sembla apuntar que has de donar l’esquena a la selecció de l’Estat on vius i a més has de passar olímpicament d’aquestes competicions esportives. I si no ho fas, potser hi ha algun tipus de contradicció ideològica

No comparteixo aquesta argumentació. Des que sortim de casa fins que hi tornem a la nit, totes les nostres activitats són afectades per les regles del mercat. Si racionalitzem i elevem a rang de "coherència" o "incoherència" cada una de les nostres actituds i reaccions segurament no en quedarà cap d’impol·luta.

Una cosa és veure un partit i sentir certa emoció, i una altra de ben diferent convertir-se en un patriota i un fanàtic. La primera reacció no té càrrega negativa, la segona sí.

De vegades l’esquerra radical pot caure en un cert puritanisme elitista amb cert caire endogàmic. És possible reunir-te amb altres persones que no formen part de l’esquerra radical per veure un partit d’Espanya, o, esperem, aviat, de Catalunya o Euskal Herria, i minuts després discutir amb elles sobre dades com els que ofereix Phil Hearse al seu article "L’amarga veritat sobre les Olimpíades" publicat a www.espacioalternativo.org. Comenta Hearse:

L’estadi principal, el "niu d’ocells", dissenyat pels arquitectes suïssos Jacques Herzog i Pierre de Meuron, ha costat al voltant de mig bilió de dòlars. El "cub d’aigua" (el Centre Nacional de Natació) va costar 100 milions de dòlars.

A fi de facilitar el camí per a aquests nous "projectes de prestigi", que projectaran sobre Xina poder i influència a nivell mundial, 1,25 milions de persones han vist com els seus barris i cases eren demolides o la seva terra confiscada.