Sí, construir una internacional revolucionària

Per Andreu Coll i Blackwell [1]

Fa 70 anys, mentre els processos de Moscou liquidaven els últims companys de Lenin i les “democràcies occidentals” regalaven Txecoslovàquia i la República espanyola a Hitler, un grapat de comunistes es reunia als afores de París per fundar una nova internacional perquè les esperances revolucionàries nascudes l’octubre de 1917 no es confonguessin amb la ignomínia de la dictadura estalinista.

La riquíssima experiència de la Internacional Comunista no podia quedar congelada per sempre més, calia transmetre-la per tots els mitjans. Per als fundadors, les idees no vivien en els llibres, sinó en la intervenció col·lectiva sobre la realitat. Estaven convençuts de la impossibilitat de seguir sent revolucionaris sense (re)construir una Internacional revolucionària. També sabien que si no s’estenia la revolució als principals països capitalistes i es restaurava la democràcia soviètica a l’URSS, tard o d’hora, l’aleshores totpoderós “socialisme en un sol país” portaria a la restauració capitalista. Molts (a l’URSS gairebé tots i totes) van pagar amb la vida aquesta coherència. La seva lluita durant els anys 30, 40 i 50 va ser vital perquè el marxisme clàssic i el projecte revolucionari sobrevisquessin a la llarga nit estaliniana i per evitar la confusió entre internacionalisme proletari i raó d’estat, tot permetent una nova generació militant reprendre el fil amb la gran sacsejada política del 68 internacional.

Una internacional supervivent

Arribar al 68 va ser clau. Maig demostrava que la classe obrera occidental no estava integrada al sistema i que una situació revolucionària era (és) possible a un país capitalista desenvolupat. L’únic corrent significatiu que mantenia la validesa d’aquesta perspectiva era el nostre. L’aixafament de la Primavera de Praga pels tancs del Pacte de Varsòvia també confirmava moltes anàlisis: els marges d’ autoreforma de la burocràcia eren massa estrets per a no provocar una intervenció repressiva davant la creixent autoorganització popular. Calia una veritable revolució democràtica per enderrocar la burocràcia i reprendre la construcció del socialisme. Malauradament, l’efecte terrible de la “normalització” brezneviana va empènyer la majoria de la població dels països de l’Est a identificar erròniament democràcia amb capitalisme.

L’última gran desfeta que explica el món actual és la de la Unitat Popular xilena, que es proposava construir el socialisme sense fer la revolució, convençuda de la lleialtat de l’aparell d’estat vers un govern constitucional. El bany de sang de Pinochet ho va desmentir aviat i va permetre aplicar les primeres mesures de xoc neoliberals del món. Qualsevol govern que vulgui democratitzar veritablement l’economia i la societat haurà de fer front a la resistència de les classes dominants.

El nostre ADN

A diferència de les altres, desenvolupades gràcies a victòries de l’esquerra, la Quarta Internacional es va fundar en un context catastròfic: la consolidació de l’estalinisme i l’arribada de Hitler al poder. La comprensió d’ambdós fenòmens i la defensa d’un programa d’acció realista que els podria haver derrotat és l’ADN de la IV i la seva raó de ser. Aquests esdeveniments han traumatitzat franges senceres de treballadors de tot el món fins avui dia. La idea que el feixisme va ser “irresistible”; que la revolució és un salt al buit que porta la dictadura; que no hi ha democràcia fora del capitalisme; que cal moderació i consens en les demandes socials per tal de no “provocar” la dreta… són prejudicis molt estesos entre les majories populars que voten l’esquerra social-liberal.

Patologies de la resistència

La lluita a contracorrent només la suporten militants abnegats amb conviccions i personalitats molt fortes; però sovint propenses a caure en el parany megalòman de pensar que “tenir raó” pot compensar una minsa implantació social i una capacitat d’intervenció molt limitada. Malauradament, tenir raó (tenir un gran programa, etc.) no serveix de res si no es tenen els mitjans per a demostrar-ho. Això desesperava molts militants i empenyia moltes organitzacions a tancar-se sobre si mateixes per intentar resoldre els grans dilemes polítics d’una època d’una forma gairebé exclussivament intelectual…a l’espera que algun dia es presentaria l’ocasió d’erigir-se en direcció alternativa a la de les grans organitzacions obreres.

L’experiència de la persecució estaliniana, la impotència davant les derrotes i l’aïllament social van inocular l’exasperació, la sospita i la paranoia. El judici d’intenció, el vici d’atribuir a companys amb posicions diferents unes intencions –de vegades reals, però molt sovint imaginàries– que no han expressat mai i, en funció d’això, jutjar el que diuen realment… ha fet molt mal. La paranoia davant la possible traïció, la caricaturització de les posicions d’altri, la conversió de diferències tàctiques en diferències de principi… han accentuat sovint les polèmiques, tot provocant ruptures tant devastadores com evitables (irònicament, més d’un cop, la història ha desmentit conjuntament els pronòstics més audaços d’uns i d’altres…).

Dintre del marxisme en general, i del moviment trotskista en particular, també hi ha hagut una tensió entre l’apertura a noves problemàtiques i la revisió teòrica, per una banda, i la necessitat de conservar i enriquir un valuós bagatge programàtic, per l’altra. L’equilibri és difícil. No hi ha receptes màgiques per no caure ni en la fossilització dogmàtica i l’arrogància sectària, ni en l’impressionisme superficial i el seguidisme oportunista. Tanmateix, la defensa unitària dels interessos del conjunt del món del treball i la comprensió de la seva pluralitat consubstancial, la lluita per lligar-se als moviments reals, la voluntat de diàleg i confluència amb altres corrents, i el rigor i la modèstia a l’hora d’abordar problemes teòrics poden ajudar molt a conjurar aquests perills.

Canvi de cicle

Avui, la globalització i l’ensorrament de l’estalinisme han destruït les posicions de força del vell moviment obrer. Ja no som una minoria radical d’un moviment obrer fort i estructurat; hem d’esdevenir actors centrals de la recomposició del moviment social en sentit ampli que aspiren a refundar el projecte socialista amb una atenció especial a la qüestió ambiental i a la lluita antipatriarcal. Aquest serà un llarg període marcat per l’ofensiva capitalista i l’hegemonia burgesa, i l’adaptació brutal de l’esquerra tradicional (d’origen PS, PC o verd) als dictats ultraliberals. Això ens carrega de noves responsabilitats: construir mediacions anticapitalistes àmplies, útils per l’agrupament i la lluita de classes, que basteixin una nova representació política d’un món del treball cada cop més atomitzat i desmoralitzat.

Per altra banda, l’estancament del capitalisme mundial des dels anys 70, unit a la desregulació neoliberal, pot conduir la humanitat a un nou cicle de crisis, guerres i revolucions. Aquesta eventualitat ens ha de recordar la necessitat imperiosa que els revolucionaris es mantinguin organitzats a nivell internacional en un món cada cop més interconnectat econòmicament, políticament i militarment. Aquí rau la vigència de la IV Internacional: malgrat la crisi global de l’esquerra, i a diferència d’altres corrents procedents del trotskisme (on un partit guia “infalible” marca fins a l’últim detall de la tàctica de petites sucursals en altres països), ha estat l’única capaç de mantenir un nucli dirigent de companys i companyes originaris de diversos països i de regenerar equips de quadres a les diferents seccions –per modestes que siguin–, un capital preciós per encarar un futur més que incert.

Així doncs, cal un equilibri entre la confluència amb altres corrents i la transmissió de la nostra herència programàtica i estratègica. No podem concebre la IV ni com un fetitxe idealitzat ni com un exotisme del passat, sinó com un projecte revolucionari viu que cal desenvolupar i enfortir i que, de moment, no pot transcréixer en cap nova organització internacional fins que un gran esdeveniment fundador no hi posi les bases polítiques. Mentrestant, les lliçons polítiques del segle XX i la lògica de la globalització capitalista doten d’una gran actualitat les idees-força de l’internacionalisme marxista, en particular la teoria de la revolució permanent.