Obama i l’Imperi

Per Allen Ruff [1]

A mesura que la campanya de Barack Obama, després de la seva victòria sobre Hillary Clinton, va anar centrant la seva atenció en batre’s amb John McCain, diversos observadors van començar a suggerir que Obama havia començat a "virar cap al centre" per així poder ser escollit.

Malgrat aquestes percepcions, hi ha un tema en què Obama s’ha mantingut, sense cap dubte, constant: la política exterior i el seu suport incansable a l’agenda imperial nord-americana. Malgrat que certs sectors d’opinió liberals i activistes antiguerra es poden sentir desil·lusionats pels seus últims pronunciaments, la trajectòria d’Obama mostra que la decepció d’aquests grups es deu principalment al seu mateix autoengany.

La candidatura d’Obama és històrica pel seu simbolisme: l’elecció potencial d’un candidat negre com a cap executiu de la superpotència global. Però això no implica qüestionar el "dret" de la superpotència de dominar el món. La perspectiva global d’Obama està fermament ubicada en el centre del consens històric entre la classe dominant, que reconeix la prerrogativa dels Estats Units d’intervenir en qualsevol lloc en qualsevol moment per convertir el món en un lloc més segur per al capital. Aquesta postura s’expressa, com sempre, usant la retòrica de la "llibertat", de la "democràcia" i de l’estabilitat.

Renovant el lideratge nord-americà

Malgrat que durant un discurs recent al Council on Foreign Relations (Consell de Relacions Exteriors - CFR) Obama va prometre un canvi de rumb respecte als fracassos i a les clares ficades de pota de Bush, també es va comprometre a continuar fidel a la direcció estratègica de fons de predomini global seguida per tots els presidents durant el segle XX. La seva perspectiva estratègica es manté coherent amb la lluita per recuperar i garantir l’hegemonia imperial nord-americana en un món que es torna cada vegada més hostil a la dominació americana.

Tot oferint de recompensar amics i de penalitzar enemics, i preparat per passar de les paraules a l’acció amb unes forces armades sense parangó que augmentaran amb desenes de milers de nous soldats, Obama va expressar de manera ferma la seva voluntat d’enviar tropes i intervenir on fos, amb o (quan sigui necessari) sense el suport dels "socis" disposats a seguir l’exemple americà.

En la seva llista de les principals amenaces internacionals a què s’enfronta el país, no hi va haver cap menció o indicació de què el mateix Estats Units hi pugui haver tingut un paper històric, haver estat implicat o, en certa manera, haver estat còmplice en la configuració del món que ell mateix presenta com a perillós. I, especialment, no hi ha cap reconeixement que la insistència nord-americana per dominar el món, incloent els seus recursos energètics, i la permanent economia de guerra que es requereix per a això, tingui res a veure amb l’amenaça de catàstrofe imminent a causa de l’escalfament del planeta.

En el seu discurs tampoc hi havia cap menció a les arrels econòmiques de la crisi imperial nord-americana (entre d’altres, la creixent competició global, la debilitació del dòlar, els dèficits comercials gegantins i la insistència en controlar recursos vitals).

Iraq: “final responsable”

En el seu discurs al CFR, Obama va afirmar que per "renovar el lideratge nord-americà al món", la primera passa ha de ser donar-li a la guerra de l’Iraq una "fi responsable" i, d’aquesta manera, "reenfocar l’atenció a tota la regió d’Orient Mitjà". L’objectiu central és pacificar la situació a l’Iraq per poder reprendre el projecte imperial de guanyar i mantenir el control estratègic de la regió i de les seves reserves de petroli.

Afganistan: tropes a terra

Obama traslladaria com a mínim dues brigades de combat (al voltant de 10.000 soldats) a l’Afganistan. I va prometre lliurar "la guerra que veritablement importa", la guerra contra Al-Qaeda i els talibans; ja a l’agost del 2007, Obama va parlar obertament d’atacs militars contra "objectius terroristes de gran valor" a la província pakistanesa de Waziristan.

Iran: força més enllà de l’autodefensa

Obama promet que no s’allunyarà de la llarga trajectòria de la política nord-americana respecte a l’Iran. Què vol dir això exactament? Iran ha d’accedir a totes les demandes de Washington, que inclouen detenir el seu programa nuclear, el seu suposat "patrocini del terrorisme" i "agressió regional". Si no ho fa haurà d’assumir les conseqüències mitjançant sancions creixents o, si fos necessari, intervenció directa. Desinversió i sancions per a l’Iran, sí. Desinversió i sancions dirigides a les armes nuclears israelianes? Ni parlar-ne.

Israel: "compromís infrangible"

Al Senat, Obama ha defensat de manera impàvida l’increment del suport econòmic i militar a Israel i es va posicionar clarament a favor de l’atac d’Israel al Líban el juliol del 2006. Ha confirmat sistemàticament la "relació especial" entre els Estats Units i Israel i el seu ferm suport a Israel com a pedra angular de la política nord-americana al Pròxim Orient. Ha expressat reiteradament la seva convicció que la seguretat d’Israel és "sacrosanta".

Amb l’objectiu d’“assegurar una resolució del conflicte amb dos estats veïns que es tradueixi en pau i seguretat duradores”, Obama va expressar a les elits del CFR que hem d’ajudar els israelians a identificar i reforçar aquells socis que estiguin veritablement compromesos amb la pau, alhora que s’ha d’aïllar aquells que busquen el conflicte i la inestabilitat". Obama va prometre que un "Jerusalem indivís continuaria sent la capital d’Israel". ¿Potser no es va adonar que el seu pronunciament va més enllà de la política oficial nord-americana, segons la qual Tel Aviv és la capital d’Israel?

Cuba i Amèrica Llatina

En un discurs pronunciat el 23 de maig Obama va prometre mantenir vigent l’embargament econòmic contra l’illa "com a palanca d’influència". Obama també ha promès la continuació del suport nord-americà al "canvi de règim" a Veneçuela.

Un camí a seguir?

En resum, Barack Obama promet defensar els "interessos nacionals" del projecte imperial nord-americà. La seva promesa de tornada a les polítiques de l’era Clinton, però sense un canvi real en el statu quo al Pròxim Orient; la seva retòrica de diplomàcia sempre reforçada per l’amenaça de la força militar "més allà de l’autodefensa" i de l’intervencionisme militar; la seva crida al "canvi de règim" i a la contrarevolució a l’Amèrica Llatina... cap d’aquests posicionaments no presagia res bo, especialment per a aquells famolencs d’alguna cosa més material i tangible que la promesa retòrica de "canvi".

Durant el punt àlgid de les primàries presidencials, Obama va ser realment capaç de captivar la imaginació i els desitjos d’un ampli sector de la població nord-americana.

La candidatura d’Obama, percebuda no només com un anhelat respir després de vuit anys de rapacitat de Bush i la seva colla, sinó també com un distanciament aparent respecte al neoliberalisme proempresarial de la direcció del partit demòcrata, també va seduir els cors i les ments de molts en el món sindical i dels moviments mediambientals i per la pau.

Dit això, què li pot dir l’esquerra antiimperialista a aquesta massa de gent, cansada i comprensiblement espantada davant l’agenda republicana, que ha dipositat les seves esperances en Obama? L’argument del "mal menor" ja està molt estès i ha cobrat vida pròpia.

Aquells que es consideren crítics del paper que Estats Units té al món, no s’haurien de fer il·lusions que hi vagi a haver un "canvi" substancial. Encara que una presidència d’Obama es veuria obligada a allunyar-se tàcticament del cabdillisme i del bandolerisme de Bush & Co, no hi haurà un canvi estratègic respecte a la cerca contínua del domini global dels Estats Units i dels imperatius de l’imperi.