Política espectacle

Per Simon Marceau [1]

Cada quatre anys, els dos grans partits dels Estats Units, el demòcrata i el republicà, celebren les seves convencions per confirmar el nomenament del seus respectius candidats a les eleccions presidencials. És, generalment, una ocasió per a cada partit de millorar la seva unitat interna. Aquesta etapa està marcada per una gran mediatització. El nomenament dels candidats a la vicepresidència respon a les mateixes exigències: per fer callar els atacs contra la inexperiència d’Obama, els demòcrates nomenen Joe Biden, més “experimentat” (entenem-nos: més clarament conservador), particularment pel que fa a política exterior. Del costat republicà, el nomenament de la ultraconservadora Sarah Palin pretén obertament reconciliar el partit amb el seu candidat, així com alhora fer una crida a les dones per a recuperar alguns dels suports de Hillary Clinton. Són temps d’escarafalls i de política espectacle, de discursos que construeixen personatges polítics més que no pas programes.

El “canvi” i l’economia

De manera periòdica, els representants polítics de la burgesia estan en condicions, o fins i tot s’hi veuen obligats, a reprendre el tema del canvi. Per a McCain més que per a Obama, és la quadratura del cercle, ja que Bush prové del seu mateix partit. Per a recuperar el tema sense enfadar-se massa amb els republicans propers al president, ha de parlar quan menys millor de balanç...

Pel què fa a l’economia, si bé els estils difereixen una mica (un insisteix en “les empreses”, l’altre en “les contractacions”), ningú promet llocs de treball estables ni apujades salarials. El pla d’Obama per a la sanitat es basa en perspectives de finançament fantasioses. Aposta per una reducció exagerada de les despeses, en part redistribuïda als empresaris, i tan sols evoca tímidament un nivell mínim de contribucions per a ells.

No figura enlloc a l’ordre del dia cap canvi significatiu en la redistribució de la riquesa. Ambdos candidats prosseguiran amb la reducció pressupostària i administrativa de l’Estat Federal iniciada fa 30 anys. En nom de la lluita contra la burocràcia, se les arreglaran per mutilar per damunt de tot els serveis públics.

Què hi pinten “els treballadors”?

Per la seva part, Obama utilitza un discurs falsament equilibrat, pretenent lligar la defensa de les biblioteques i dels seus “amics homosexuals” contra la dreta, a la fe cristiana i les tradicions nacionals contra l’esquerra. A més, en aquesta campanya, les al·lusions als “treballadors” es refereixen quasi sempre als blancs, i posen constantment en dubte la capacitat d’aquests de donar suport a una candidatura negra, reforçant així el racisme existent. Com a contrapunt, Obama no fa una crida als negres a lluitar per la igualtat, sinó a mostrar-se “responsables”, convertint-los així en culpables de les desigualtats i el racisme.

Encara que els media el silenciïn i intentin reduir-lo, existeix un vertader desfasament entre la comunicació dels grans partits i les preocupacions de la població, però els moviments socials són d’una envergadura molt limitada, en particular en el context electoral.

Per als revolucionaris, donades les seves limitades forces actuals, la desmitificació metòdica d’Obama i dels demòcrates no pot substituir el treball constant de mobilització social i d’estructuració política orientada a impedir que els sectors més conscients de la classe treballadora estiguin de braços creuats, tan abans com després d’aquestes eleccions. Aquesta és una ocasió per “polititzar l’esperança”, però l’èxit no està garantida.