8 de març 2006 a França

Sylviane Dahan

Enguany, convidada com a activista del moviment veïnal de Barcelona per associacions de dones de Dignes-les-Bains, localitat de la regió de Provence, al sud de França, vaig poder assistir a diferents actes convocats pel 8 de març. Aquesta trobada s’inscrivia en la continuïtat de col·laboracions establertes arran de les Assemblees de Dones dels Fòrums Socials de París i Londres (2003 i 2004) i de l’encontre de la Marxa Mundial de les Dones contra les violències i la pobresa, celebrat aviat farà un any a Marsella.

Cal dir que, en el país veí, el Dia de les dones treballadores se celebrava enmig d’un clima de gran tensió social. El 7 de març, més d’un milió de persones – 100.000 a Marsella, sobretot joves – desfilaven per les principals ciutats exigint la retirada del famós CPE (Contracte de primera feina, que preveu la possibilitat d’acomiadament sense justificació durant els dos primers anys), instaurat pel govern Villepin-Sarkozy. La majoria de dretes a l’Assemblea Nacional va permetre l’adopció fulgurant del projecte amb 329 vots a favor i 159 en contra. Evidentment, tota aquesta situació, amb les principals facultats en vaga, accentuava el caràcter reivindicatiu de la jornada.

En el decurs de la jornada, hem pogut compartir diferents reflexions sobre l’experiència de la lluita contra la Constitució europea, després de l’impacte causat per la victòria de “No”. Es nota menys sectarisme entre les diferents corrents militants d’esquerres, hi ha més voluntat d’unificar forces. Alhora, es feia un balanç molt crític de l’experiència de l’últim “govern de l’esquerra plural”. Ningú volia la repetició d’una gestió de tipus liberal que, finalment, havia facilitat el retorn de la dreta pura i dura al poder. I és que les condicions de vida de la gent empitjoren de dia en dia. L’explosió de còlera d’aquesta tardor a les rodalies de nombroses ciutats ja havia fet palès que l’atmosfera s’estava carregant d’electricitat. Les mobilitzacions d’aquesta última setmana semblen anunciar una prova de força entre el govern i els moviments socials. En aquest marc, es podien constatar les simpaties que despertaven figures com la de Marie-Georges Buffet, secretària general del PCF, i Olivier Besancenot, destacat portaveu de la LCR. En el primer cas, es tracta de la identificació de les activistes més experimentades amb una dona que encarna un discurs renovat i unes aliances més d’esquerres. En el cas de Besancenot, es tracta sobretot de l’audiència més jove.

Les dones que ens convidaven formen part dels comitès unitaris sorgits en la campanya contra el Tractat neoliberal de Brussel·les, on segueixen treballant plegats i plegades militants del PCF, d’ATTAC, de la LCR, ecologistes, sindicalistes... Aquestes dones lluiten contra els mateixos problemes que patim aquí: violència de gènere (a França, una dona és assassinada cada quatre dies), insuficiència o degradació d’equipaments públics, doble i triple jornada, incertesa laboral i pobresa...

En aquest context, fou notable la presència de joves molts amoïnades pel seu futur. El tema de la precarietat és recurrent. Per a aquestes noies, la independència econòmica és molt important; perquè sense això no hi ha autonomia, ni possibilitat d’emancipació. Sense contracte de treball estable, és impossible accedir al lloguer de qualsevol habitatge, ni obtenir cap crèdit bancari... Tenir fills és impensable...

En el debat públic en què vaig poder intervenir (que va comptar amb unes 60 persones, amb presència de conselleres municipals i alcaldesses del departament, així com representants d’associacions feministes), es va parlar molt de la participació de les dones en la vida política, de la paritat. Des de la Conferència Mundial de Pequín l’any 1995, aquesta participació ha esdevingut una exigència universal. El 6 de juny del 2000, França adoptava una llei sobre la paritat per a un accés igual d’homes i dones a les responsabilitats polítiques. Els canvis s’han notat sobretot a nivell local. Així doncs, la presència femenina en càrrecs municipals ha passat del 25% el 1995 al 48% l’any 2001. Però, la proporció de dones que ocupen llocs de decisió no ha evolucionat pas gaire... No més hi havia un 9,7% de diputades el 1997, i un 12% l’any 2002. En les últimes eleccions legislatives, alguns partits es van estimar més pagar les multes previstes per la Llei que no pas respectar les disposicions sobre la confecció de les llistes.

Per a les dones, els obstacles són nombrosos: problemes de disponibilitat de temps, de formació política, possibilitat de retrobar una feina quan el mandat finalitza... De fet, la vida política funciona segons un model dominant de lluita pel poder on es fa abstracció de les responsabilitats familiars, assumides majoritàriament per les dones. La gestió del temps fa que la dona hagi de triar, com a coses incompatibles, entre ser mare, tenir un treball digne, o participar en la vida política.... Els homes que volen dedicar temps a la política no viuen aquest conflicte Quan s’ha parlat de la possibilitat que Segolène Royal, companya de François Hollande sigui candidata del PS a les properes eleccions presidencials, el dirigent i antic primer ministre socialista Laurent Fabius digué: “Però, qui s’ocuparà de la mainada?”.

En una societat igualitària i democràtica de debò, tothom hauria de poder exercir els seus drets polítics. Però no és el cas, i hem d’imposar mesures correctores, paliatives, que anomenem de discriminació positiva. Tanmateix, el problema de la plena participació de les dones i d’una paritat efectiva necessitarà molt més que una llei que, al capdavall, els grans partits i les dones de les classes socials privilegiades sempre podran trampejar. Caldrà que, a còpia de lluita en tots els àmbits, les dones treballadores esdevinguin autèntics subjectes polítics. Aquesta hauria de ser la preocupació de tots i totes els que volen de debò canviar el món...

(10/03/2006)