Vaga general de l’educació pública

Per Marc Casanovas [1]

El curs passat va començar amb el Conseller d’Educació Ernest Maragall presentant als mitjans de comunicació les Bases de la Llei d’Educació de Catalunya sense consulta ni negociació prèvia amb sindicats (que es van assabentar per la "tele") deixant clar, d’aquesta manera, quin seria el nou esperit del flamant Pacte Nacional per l’Educació (que ni l’USTEC, ni la CGT, ni sindicats d’estudiants van firmar): la lògica dels fets acomplerts.

Aquesta llei, que és tot un compendi de com fomentar les desigualtats i la segregació social, va trobar una resposta contundent amb la vaga del 14 de febrer. Malgrat la intoxicació mediàtica i el joc brut per part del Departament, que va imposar uns serveis mínims totalment abusius i sense precedents per tal d’obliterar el dret de vaga, aquesta va esdevenir un èxit, també sense precedents: va propiciar la manifestació més grossa d’ensenyament d’estudis no superiors que hi ha hagut mai en la història d’aquest país.

Després de l’inevitable ball de xifres sobre el seguiment de la vaga, les conseqüències no es van fer esperar. Es van obrir fissures en el govern tripartit, i les meses de negociació (tot i que parcials i esbiaixades) van començar a proliferar. El fruit més remarcable de tot aquest procés va ser la retirada del model de gestió directa dels centres públics per entitats privades que contemplava la LEC, d’acord amb el model neoliberal que, en definitiva, pretén mimetitzar i que tan desastrosos resultats ha donat a Anglaterra o Xile.

Tot això fa pensar que si s’hagués convocat immediatament un calendari ambiciós de vagues i mobilitzacions, la direcció d’UGT i de CCOO ho haurien tingut molt pelut per trencar la unitat que de facto s’havia donat al carrer i als centres, i avui, no ens trobaríem amb les dificultats actuals per a plasmar el rebuig que la LEC mereix. Malauradament, després d’aquest èxit inicial, la majoria de sindicats tenien pressa per tornar als despatxos i les diferents meses creades per “obrir espais de negociació” no van permetre tractar la LEC en el seu conjunt.

En definitiva, davant l’absència de mobilitzacions significatives, el conseller va poder tornar a portar la iniciativa i finalment fer aprovar la LEC. Tot això, malgrat la divisió del govern i gràcies a la “responsabilitat institucional” d’una CiU que ni en les seves fantasies mes lúbriques s’hauria atrevit a somniar, ni de bon tros dur a terme (com ho va reconèixer l’expresident Pujol), un procés de privatització tan profund com el que encara suposa la LEC.

Com posar fi d’una vegada per totes a la cultura “la LEC manual d’ús”?

En qualsevol cas, el conseller és un home de fets i no de paraules, i mentre va “negociant” no perd el temps. Així, entre moltes altres genialitats pròpies d’una “esquerra moderna i de progrés”, aquest curs ens ha obsequiat amb un intent de supressió, i finalment greu disminució, del batxillerat nocturn; una retallada general de les plantilles dels centres i, sobretot, la creació dels entranyables barracons de “benvinguda” per ús exclusiu d’immigrants tot fent-se ressò de la frase d’aquells grans visionaris que van saber adaptar el seu discurs als nous temps (Pujol, Ferrusola, Barrera o el premi Nobel F. de Klerk...) i que tanta fortuna ha tingut en alguns sectors del nostre país: “ni millors ni pitjors, diferents”.

Però això només és un aperitiu del que ens espera si s’aplica la LEC: desregularització de les relacions laborals; xarxa pública en condicions de subsidiarietat respecte la privada; augment del poder i la influència de les patronals religioses en l’àmbit educatiu; consolidació del camí obert cap a la privatització de determinats sectors, a partir de la municipalització i altres vies (0-3, educació de persones adultes, formació professional, serveis educatius, extraescolars...).

A Catalunya s’ha obert un temps de lluites socials. La lluita per una escola pública, laica, democràtica i participativa ha de ser una lluita estratègica per a totes les persones que advoquen per un altre món possible. El 13 de novembre tothom a la vaga Però no repetim els mateixos errors - el 14 de novembre, també!