Una crisi a Wall Street? Una crisi del capitalisme? La crisi del capitalisme?

Per Bibiana Medialdea i Nacho Álvarez. [1] [2]

No és possible explicar la història de l’economia capitalista, i menys la dels últims trenta anys, sense referir-se a les seves crisis recurrents.

La mal anomenada "crisi del petroli" als anys 70; la crisi del deute extern als 80; les que van sacsejar als "mercats emergents" durant els 90 (Mèxic, sud-est asiàtic, Rússia, Turquia, Argentina); la de les empreses tecnològiques amb el canvi de segle; i ara, una crisi immobiliària i creditícia que arrossega el sistema financer internacional.

Quan un fenomen es repeteix amb tanta obstinació és sensat interrogar-se sobre si existeix una causa comuna que expliqui totes les seves manifestacions. I quan efectivament trobem aquesta causa comuna, també és sensat sostenir que aquest tret constitueix un element inherent al sistema que genera el fenomen.

En els anys setanta el capitalisme entra en una greu crisi de rendibilitat: el capital no obté una proporció "suficient" de beneficis sobre les seves inversions; suficient segons la lògica capitalista (les exigències de beneficis que tenen els capitalistes per continuar invertint).

Davant aquesta crisi el capital desplega la seva ofensiva neoliberal, posant en marxa mecanismes que intenten resoldre els problemes de rendibilitat per dues vies: incrementant el guany de què s’apropia en activitats que ja li generen beneficis (obtenint aquest increment de l’única forma possible, el retall de salaris i drets laborals); i obrint nous espais, o ampliant els ja existents, en els quals pot "fer negoci" (com les privatitzacions).

Tanmateix, la resposta neoliberal no és del tot eficaç per superar la crisi. Els problemes de rendibilitat persisteixen i fan eclosió en crisis periòdiques. Per la qual cosa el capital no para d’intensificar la seva resposta, accelerant amb el pas dels anys els seus "avenços neoliberals". Així, podem dir que portem 30 anys en crisi, i 30 anys sotmesos a la gestió neoliberal amb què el capital intenta superar la crisi.

Creixement dels mercats financers

Un dels espais de guany que el capital amplia en aquestes dècades són els mercats financers. La seva liberalització, en col·laboració amb altres factors, els converteix en una font aparentment il·limitada de beneficis. Per això assistim, especialment durant els 90, a l’explosió de les finances.

La lògica dels mercats financers, que s’expandeix i afecta tots els àmbits econòmics, tendeix a generar bombolles: la valoració financera d’alguns béns es dispara. Sembla la solució perfecta per al capital, que obté beneficis enormes i ràpids mitjançant la mera compra-venda d’aquests béns (especulació), al marge de la "rendibilitat real" associada a la seva producció.

Però la possibilitat d’esquivar així els problemes de rendibilitat és efímera: els preus especulatius, irreals, que han alimentat uns beneficis colossals, acaben desinflant-se sempre. Abans o després les bombolles esclaten, els preus tornen a connectar-se amb el valor que s’incorpora a la producció, i els valors i beneficis financers desapareixen com si de fum es tractés.

Així, una de les sortides del capital davant la seva crisi de rendibilitat, la fugida a l’àmbit financer, es converteix en origen de noves crisis. La proliferació i l’esclat de bombolles, amb més o menys capacitat d’arrossegar l’"economia real", és un tret propi dels últims anys.

La bombolla esclata

La crisi actual és d’aquest tipus. Fa eclosió amb l’esclat d’una bombolla especulativa, en aquest cas immobiliària. I com l’esmentada bombolla es va alimentar amb la concessió massiva de crèdits que tenen l’aval dels mateixos habitatges els preus dels quals es desinflen, els sectors bancaris tenen problemes seriosos de solvència.

El dels Estats Units es veu especialment afectat, perquè va concedir hipoteques molt arriscades (subprime), i perquè els bancs que les van concedir després les van titularitzar i les van vendre inserides en productes financers amb aparença sofisticada. Per això en EUA no solament fan fallida bancs dedicats al crèdit hipotecari, també entitats financeres de tot tipus que van comprar productes financers amb subprimes camuflades.

A més, el sistema financer nord-americà no és el de qualsevol país: la seva fallida ha col·lapsat el mercat monetari mundial, buidant-lo de la liquiditat de què es nodreixen totes les economies. El capital, que tractava d’escapar dels seus problemes, se n’ha generat un de monumental.

No es tracta, per tant, d’una crisi a Wall Street. És una crisi de la resposta que el capital intentava donar a la crisi. El seu origen, com el de les crisis a què ens hem referit al començament, és que el capital no és capaç de resoldre eficaçment els seus problemes de rendibilitat. Aquesta és la causa comuna que explica el fenomen recurrent.

I, efectivament, ens assenyala un tret inherent al sistema capitalista: per continuar "funcionant" requereix l’obtenció de taxes de rendibilitat creixents; però "en funcionar", soscava les condicions de les quals obté la rendibilitat. És un dilema suïcida. I ara és més evident que mai.