Euskadi: No hi ha sortida sense recuperar la mobilització

Per Mikel Labeaga [1]

Potser la dada més rellevant dels últims mesos és la desmobilització cada vegada gran de la majoria de la societat d’Euskal Herria, que es mou entre el fàstic i la desesperança quant al contenciós basc, una tendència que impregna tota l’activitat política i social de la nostra terra.

Davant de la crisi econòmica, amb prou feines no hi ha hagut mobilitzacions, ni contra l’augment de les amenaces d’expedients de regulació d’ocupació (EROs) ni contra la Directiva de les 65 hores.

Fins i tot en el tema que ha mantingut la nostra societat més activa, la sobirania i la lluita contra la repressió, s’hi comencen a veure els efectes d’una política de suplantació del treball social.

A Euskal Herria estem assistint a un procés de judicialització continu de la vida política. A la política repressiva del govern Zapatero contra l’esquerra abertzale, tractant de doblegar la seva expressió de masses, aquesta ha estat incapaç de respondre-hi amb la mobilització social. La resposta a la il·legalització d’ANV i EHAK ha estat el recurs a Estrasburg, contribuint encara més a la desmobilització de les seves bases i, més encara, de la resta dels agents polítics bascos.

Com deia un comunicat recent d’Ezker Alternatiboa: “Hi ha un primer nivell amenaçador per a tota la gent que lluitem per una alternativa anticapitalista en aquest aprofundiment de les vies repressives, i és que l’experiència històrica ens il·lustra sobre les conseqüències futures d’aquestes pràctiques per la majoria dels governs, que una vegada aconsegueixen fer acceptar aquestes sortides a la ciutadania, no dubten d’usar-les per limitar o ofegar tot tipus de reivindicació, moviment o lluita que posi en qüestió la seva dominació econòmica i social. És per allò de "quan vegis la barba de ton veí pelar... ".” L’esquerra anticapitalista hem de tractar de buscar iniciatives capaces de revertir aquesta dinàmica.

S’acosten les eleccions

La judicialització de la vida política basca està atenyent a tots els racons. La iniciativa política central d’Ibarretxe i el tripartit (PNB, EA i EB) en defensa de la consulta ha anat passant per totes les fases de la desmobilització fins a arribar al mateix terme que les il·legalitzacions: Estrasburg!

D’una primera fase on el Lehendakari amenaçava amb la mobilització social, amb processos d’insubmissió política, amb efectuar la consulta malgrat no comptar amb el "suport" constitucional”, hem passat a la iniciativa des del govern basc d’animar els ciutadans i les ciutadanes a presentar demanda a Estrasburg. Un pla suposadament sobiranista es converteix en un gest electoralista.

I és que totes les forces ja estan preparant les naus per a les eleccions autonòmiques. Així, d’una confrontació entre govern central i govern autonòmic, hem passat a una perspectiva de futurible govern PSE-PNB, per la qual cosa tots dos contendents tracten de rebaixar la pressió de l’olla: acord de pressuposts entre ambdós a nivell estatal i autonòmic, traspàs en I+D…

En aquestes eleccions una part significativa del nostre poble no pot comptar amb representació. Tot anuncia que l’esquerra abertzale no tindrà la possibilitat de les "llistes blanques". D’una part, sembla que el govern de l’Estat no estaria disposat a deixar-les passar, i d’una altra, que ETA tampoc no veu amb bons ulls una solució d’aquest tipus.

Els pròxims mesos estaran prenyats de situacions conflictives i d’agressions contra la ciutadania i els treballadors bascos. Els retalls socials, la crisi hipotecària, els EROs, projectes antiecològics com el TAV, la incapacitat per donar sortida a la sobirania nacional i l’activitat d’ETA, la repressió...

És tasca de l’esquerra anticapitalista el buscar el màxim d’unitat que permeti una recuperació de la mobilització. És necessària una esquerra anticapitalista que sigui igual de lleial a la classe treballadora i a les capes populars que els governs ho són a la patronal i als interessos de la banca, i s’haurà d’anar forjant en les futures mobilitzacions.