Apropiació dels guanys, crisi i socialització de les pèrdues

Per Nacho Álvarez i Bibiana Medialdea [1] [2]

El sistema capitalista ha demostrat en nombroses ocasions -particularment quan es conjuga amb absència d’organització social i sindical que s’enfronti a la lògica del benefici- un peculiar "virtuosisme": una enorme capacitat per privatitzar guanys i per socialitzar pèrdues. Aquesta és una de les principals característiques de la crisi econòmica actual.

Aquesta crisi esclata sobre un terreny ja adobat de derrotes i retrocessos laborals. L’ofensiva neoliberal contra les conquestes històriques del treball -desenvolupada tant pels governs de dretes com per aquells que es reclamaven de l’esquerra- es tradueix des de principis dels anys vuitanta en mesures de privatització, obertura externa de les economies, liberalització, retall de la despesa pública i de les partides socials, erosió de la legislació laboral i desreglamentació del mercat de treball.

Aquestes mesures -juntament amb l’elevada desocupació que des dels anys setanta caracteritza les economies dels països desenvolupats - suposen la ruptura de la capacitat reivindicativa dels assalariats, l’avenç galopant de la precarietat laboral, congelació salarial i una enorme caiguda del pes dels salaris en la renda nacional (que passen en les últimes tres dècades del 70% al 58% a l’UE, i del 67,9% al 54,5% en el cas espanyol). Els assalariats portem ja trenta anys pagant la crisi. Plou sobre mullat.

És sobre aquest retrocés laboral permanent que recau la crisi actual, que ja ha transcendit el camp de les finances per començar a afectar seriosament l’"economia real". I, si no teixim una resistència social i sindical que hi posi remei, també serem els treballadors i les treballadores qui paguem els plats trencats en aquesta ocasió, donat el procés de socialització de pèrdues en curs.

La punxada de la bombolla immobiliària el 2007 suposa ja un primer i important cop per a aquelles economies en les quals el sector de la construcció actuava de motor econòmic (com EUA o l’Estat espanyol, on aquest sector utilitza un grup de població particularment vulnerable, els immigrants). Però a més, aquesta punxada va arrossegar nombroses entitats financeres, les que van concedir hipoteques subprime i les que comptaven amb aquest tipus d’hipoteques de mala qualitat incrustades de forma oculta en els seus balanços. El resultat és que nombroses entitats han entrat en crisi de solvència (fallides) i que en general s’escampa una crisi de confiança, la qual cosa es tradueix en una enorme contracció del crèdit atorgat pels bancs. El sistema és sec de liquiditat en aquest moment.

Qui pagarà?

El crèdit és una mercaderia fonamental en l’economia actual: greixa el funcionament econòmic permetent el desenvolupament de les operacions d’inversió, comerç i consum. La forta contracció del crèdit ha frenat en sec els préstecs a empreses i particulars, així com el finançament del comerç, tot curtcircuitant-se el creixement econòmic. Al segon trimestre de 2008, comparativament al trimestre precedent, el PIB del Japó s’ha contret un 0,7%, el d’Alemanya 0,5%, el de França el 0,3% i el del conjunt de la zona euro el 0,2%. Tot apunta que la crisi tindrà una important magnitud i una durada prolongada.

Els efectes que aquesta crisi té i tindrà sobre el món del treball són molt importants: augment dels acomiadaments i dels expedients de regulació d’ocupació, increment de l’atur, congelació salarial i, per tant, increment de la desigualtat entre les rendes del capital i les del treball, pressions per retallar les despeses socials i els serveis públics, i per redoblar els esforços per privatitzar els sistemes públics de pensions, etc.

A més, la gestió de la crisi desplegada pels principals governs de l’OCDE, incloent-hi el de Zapatero, no fa sinó redoblar aquesta tendència de socialització de les pèrdues derivades de la crisi, a costa dels treballadors. Els diversos governs -tractant de ser bombers quan abans van ser piròmans- posen centenars de milers de milions d’euros a disposició precisament d’aquelles entitats financeres que més es van beneficiar amb l’especulació financera, arribant fins i tot a "nacionalitzar-ne" algunes (això sí, sense participació ni capacitat de control als consells d’administració). Tanmateix, els immensos plans de rescat, finançats amb diners públics, i per tant fonamentalment extret de les rendes dels assalariats, no tenen cap contrapartida que ens blindi als treballadors davant de la crisi. De fet, els acomiadaments i la congelació salarial són els "ajusts" amb què les empreses sortiran de la crisi.

Aquesta crisi i el procés de socialització de pèrdues que suposa, evidencien, una vegada més, la incapacitat de la lògica capitalista -basada en la rendibilitat privada- de satisfer les necessitats socials. L’equació és molt senzilla: si un reduït estrat social es va apropiar dels guanys de les últimes dècades a costa precisament d’erosionar les nostres condicions de vida, no podem permetre que les pèrdues siguin ara assumides també pels treballadors i treballadores. Senzillament, perquè les nostres vides valen més que els seus beneficis.