Cuba i la revolució mundial

Per Auxiliadora Honorato i Sergio Pascual [1] [2]

Sóc marxista, leninista, trotskista, guevarista, mariateguista...a benefici d’inventari. Celia Hart Santamaría

Cinquanta anys ja. No són pas pocs. Cinquanta anys de la irrupció dels barbuts pels carrers de l’Havana un 1 de gener del 1959. Tota una expressió d’ànsies de canvi, com les que han omplert milers de llocs per tot el planeta al llarg del segle XX.

Cuba sembla ser l’únic testimoni directe d’un segle que s’esvaïa a partir del 1989, amb la caiguda del mal anomenat socialisme real, demanant una redempció pel pecat mortal d’intentar la utopia, però que al final aixecava la seva veu a Xiapas i a Seattle marcant la senda del retorn dels projectes emancipadors.

La revolució cubana ha estat el fet més determinant per a Amèrica Llatina. Un procés contradictori, ple d’heretgies, que qüestionava l’immobilisme del vell stalinisme del Partit Socialista Popular i de tota la vella esquerra tradicional del continent. Un procés que va alimentar una transformació política i cultural de sectors amplis de la societat llatinoamericana.

A cinquanta anys, el balanç no pot ser més contradictori. Les relacions amb l’URSS van cosificar certa concepció política que no solament va tenir un impacte negatiu en l’àmbit intern, sinó també en l’exterior (la relació de tutela amb alguns processos com el nicaragüenc). I tanmateix la solidaritat activa de Cuba amb els seus pobles germans, i amb altres de més llunyans, fa que Cuba segueixi en el imaginari de molts d’aquells que volen canviar el món.

Començar una anàlisi sobre qualsevol experiència de transformació social, en especial a Amèrica Llatina, sense escometre una mínima contextualització geopolítica que ens permeti delimitar les potencialitats reals del procés transformador, resulta probablement un exercici intel·lectualment sa, però en qualsevol cas no respon a una anàlisi materialista i, per tant, els seus resultats seran esbiaixats, si no injustos. Aquest és el cas de moltes de les crítiques que habitualment s’aboquen des de "l’esquerra" al procés transformador de la revolució cubana.

Context per a un balanç

La revolució que triomfa el gener del 1959 a Cuba ho fa en una illa, físicament i econòmicament, com són illes tots els països dependents de Amèrica Llatina, incapaços de generar dinàmiques autàrquiques, ja que són països absolutament lliurats al comerç mundial, països que importen entre un 40% i un 80% dels productes que consumeixen i que exporten pràcticament tot el que produeixen.

És en aquest context, en què la resolució de les tasques bàsiques de la revolució -eradicació de l’analfabetisme, cobertura sanitària universal, accés universal als mitjans de transport i de comunicació, plena ocupació, etc.- es converteixen en un problema de balanç. L’Estat, una vegada tallada qualsevol possibilitat de finançament exterior, es veu forçat a continuar el model econòmic exportador buscant nous aliats que, controlant la clau de la supervivència de l’illa, guanyen influència en la seva direcció política. És l’URSS de la guerra freda la que, mentre garanteix la socialització dels beneficis de la revolució, aportant matèries i comprant sucre, també bloqueja la revoluciói amb iniciatives que aparten el país d’un model socialista genuí.

Internacionalisme

Entretant, 30 anys transcorren de fortes iniciatives internacionalistes que aglutinen esperances de canvi a Amèrica Llatina i a l’Àfrica, tant en els models foquistas, com en aquells de guerra popular prolongada que s’estableixen a Amèrica Central. El suport i la influència de Cuba resulten vitals en aquests anys i això no pot quedar fora d’un balanç històric.

Caigut el bloc socialista, el 1991 Cuba comença la seva etapa en solitari, novament enfrontada al seu problema de balanç i amb no poques tasques resoltes referent a l’emancipació, mitjançant l’accés a educació, sanitat i ocupació, però greus llacunes tocant a la industrialització i arbitri de la participació popular en les tasques de govern.

Els cubans són plenament conscients d’aquestes tasques. La pregunta a la qual s’enfronten és una altra: com emprendre-les? I és que la virtualitat de la necessitat d’una superació del capitalisme a escala mundial, i no local, té la seva plena actualització a Cuba. A Cuba els debats, la teoria i la retòrica es tradueixen en experiències pràctiques, en la inevitabilitat inqüestionable del quotidià. Cuba és aquest gran laboratori d’experiències "socialitzants", de què podem i hem d’aprendre en l’etapa de la construcció de les alternatives al capitalisme.

Espiral de contradiccions

La revolució serà mundial o no serà: potser aquesta sigui una de les afirmacions a bastament repetides i que a Cuba s’actualitza cada dia. El projecte de revolució en un sol país, un país subdesenvolupat, que depèn del comerç exterior, amb mancances energètiques i escassos recursos naturals, genera constants contradiccions que els cubans s’esforcen a pal·liar introduint mesures que generen noves i diferents contradiccions, que de nou s’esforçaran a eliminar. Aquesta és l’espiral que es projecta en el futur de Cuba. I aquesta espiral té costos. Cada bucle rescata i abandona principis (que a Cuba no són inamovibles, els fetitxes queden per als sants abakwà) del socialisme que va inspirar els "barbuts" de la serra. El problema rau en quant d’aquest socialisme es sacrifica en cada gir d’aquest bucle infinit, i què roman en el centre després de gairebé 50 anys de revolució.

Dues monedes, dos mons

A la Cuba d’avui, l’existència de dues monedes, dues realitats, dos mons de possibilitats, encarna la cruïlla que definirà el proper pas de rosca.

L’origen d’aquesta duplicitat monetària es troba en l’abolició de la prohibició de l’entrada de divises al país. Si retrocedim en el bucle de les contradiccions a través del temps, ens trobem que, després del col·lapse del bloc socialista, Cuba perd el 85% del seu comerç exterior i pateix la contracció del 36% del seu PIB. Així, es veu obligada a emprendre reformes estructurals en la seva economia que a la llarga generen aquesta desigualtat de fet: la legalització de les divises, l’obertura al turisme, la privatització parcial de l’activitat econòmica a través d’empreses mixtes...

No obstant això, aquestes mesures van acompanyades de mecanismes correctors redistributius, com les botigues estatals de recuperació de divises en les quals els productes són gravats amb una taxa del 240% d’impostos amb la finalitat de recuperar part de les noves divises que circulen pel país i destinar-les a sostenir els serveis públics.

Però amb el temps es va generar una desigualtat de fet lligada a l’accés a la doble moneda. A la pràctica, aquesta desigualtat té el seu origen en l’existència de diferents pagadors. D’una banda hi ha els treballadors i les treballadores a qui l’Estat cubà paga en moneda nacional, el maltractat peso cubà; i per l’altre, aquells que tenen accés a la "divisa", al CUC (1 CUC = 24 pesos cubans), a la moneda convertible, bé perquè treballen en empreses mixtes i reben part del seu estipendi en CUC, bé perquè reben remeses de l’exterior, bé perquè treballen de manera informal en sectors turístics, o bé perquè són treballadors cubans contractats per altres Estats com a professionals a l’exterior.

Desigualtats arrelades

En tots aquests casos, els que accedeixen a la divisa d’una o altra manera es van diferenciant dels primers pel fet que poden accedir a una sèrie de productes, recursos d’alguna forma vetats a aquells que treballen per a l’Estat i que reben el seu sou d’aquest.

Són molts els qui en l’actualitat advoquen per l’eliminació de la doble moneda, però aquesta mesura per si sola no dissoldria les desigualtats; tan sols evidenciaria la impossibilitat de l’Estat cubà per competir amb els pagadors "externs", confirmant la tendència a l’abandonament del treball públic.

És en aquest context en què sorgeix el crit de Raúl: "Igualtat no és igualitarisme", és a dir, la introducció de mesures de tall stakhanovistes per incrementar la producció del país (qui produeixi més, que cobri més; o el repartiment de terres als camperols més productius) per poder competir amb els pagadors externs i apujar el sou dels treballadors estatals.

Ara bé, això significa donar un altre gir al bucle infinit que pretén superar les contradiccions tot introduint un altre germen capitalista per garantir aquest nucli que a Cuba és l’educació i la sanitat, els grans èxits de la Revolució, i que per ara romanen intactes dins d’aquesta pèrdua de pes específic del projecte socialista.

Recuperar el protagonisme del poble

Cuba ens ensenya moltes coses. Va ensenyar al món sencer que un poble pot enfrontar-se a un imperi i canviar el destí que la divisió internacional del treball li tenia encomanat, però no podem oblidar que la guerra del capitalisme en contra de tot projecte que pretengui la seva superació és i serà implacable, utilitzant tots els seus fronts, l’econòmic, el militar i l’ideològic.

A Cuba no hi ha escatimat en cap dels tres fronts de batalla. Cuba ha estat sotmesa a un bloqueig comercial pràcticament des del triomf de la revolució; ha sofert invasions militars i intents de sabotatge; i està subjecta a un terrible bombardeig ideològic...

Però potser l’arma mes intensa que té el poble cubà per a continuar vencent cada dia, no és cap altra que tornar a ser protagonista de la lluita, i la història de la superació forçada de les seves contradiccions en aquests bucles infinits ha sacrificat en més d’una ocasió aquesta vacuna contra el capitalisme, aquest protagonisme del poble.

Reeditat a Cuba el debat entre el Che i Bettelheim sobre la idoneïtat de la introducció d’incentius materials o morals per a incrementar la producció, no hauríem d’oblidar les paraules del primer, "es pot intentar construir el Socialisme amb les armes oscades del capitalisme?".