"Tancarem, tancarem l’ambaixada d’Israel!"

[Veure declaració de Revolta-Global Esquerra Anticapitalista en solidaritat amb Palestina]

Per Lluís Rabell

Després d’una manifestació multitudinària com la d’aquest dissabte, 10 de gener, en solidaritat amb el poble de Gaza, el ball de xifres resulta inevitable. Quanta gent hi havia? Segurament més de 100.000 persones. Les imatges ho palesen: la ciutadania de Barcelona, juntament amb persones vingudes de molts d’altres indrets de Catalunya, ha respost a la crida de les més de 300 entitats convocants de la protesta. I ho ha fet amb la mateixa força que s’ha vist als carrers de Londres, de París o de Milà... Sense oblidar les valentes protestes pacifistes de Tel Aviv.

Però no només hi havia el clam, eixordador, de tantes veus. Hi havia la claredat del missatge. Internacionalisme no és només fer costat als pobles oprimits – i ja fa molt de temps que la causa palestina batega al cor dels moviments socials i dels corrents progressistes d’aquest país. Internacionalisme és, sobretot, demanar comptes al propi govern sobre el seu paper en una tragèdia que, com la que està patint la població assetjada de Gaza, apel·la a la consciència democràtica de la humanitat. Ahir, Barcelona va ser internacionalista.

La pancarta unitària que encapçalava la marxa no podia ser més clara: “Aturem la matança de Gaza. Boicot a Israel”. I les exigències, adreçades tant al govern central com a la Generalitat, tampoc podien ser més contundents: que s’aturi la venda d’armes a Israel, que es faci fora el seu ambaixador, que se suspenguin totes les relacions de cooperació en qualsevol àmbit mentre Israel segueixi incomplint les resolucions internacionals que emparen els drets del poble palestí...

I així eren els seguicis, atapeïts i combatius: plens de ràbia legitima davant l’atrocitat (“Israel assassí”, “Vosaltres, sionistes, sou els terroristes”, “Això no és una guerra, és un genocidi”), de germanor amb el poble martiritzat (“Tots i totes som palestines”, “Palestina viurà, Palestina vencerà”), de mostres de simpatia vers l’actitud solidària de Veneçuela (“Chávez, no te calles”) com d’indignació davant el lobby sionista català i la seva labor de talp en institucions i mitjans de comunicació (“Pilar Rahola, ¿por qué no te callas?”)... i, sobretot, exigents vers els governants, demanant-los fets i no hipòcrites llàgrimes de cocodril.

I així va ser també el seguici de Revolta Global–Esquerra Anticapitalista, que es va anar omplint de gent darrera una pancarta en català i en àrab proclamant la nostra solidaritat amb la resistència palestina: crits de “Tancarem, tancarem l’ambaixada d’Israel”, “Zapatero, ho sabem que véns armes a Israel”, “L’ONU, l’ONU... de què serveix l’ONU?”, “In-ti—fa- da, in-ti-fa-da”, “Fora de Gaza i fora d’Iraq, fora les tropes de l’Afganistan”, “Boicot d’Israel”, que s’alternaven amb lemes que ja són tot un vincle entre vàries generacions militants (“Visca Palestina lliure!”).

Avançant-se des de la Plaça Universitat pel carrer de Pelai, el gruix de la manifestació va deixar enrere els seguicis de l’esquerra institucional – ERC, ICV-EUiA i PSC. Els socialistes van ser particularment increpats per col·lectius de joves, que els retreien la incoherència de protestar al carrer contra Israel... i de seguir col·laborant amb el seu govern. Quan s’apagava el clamor de la manifestació, les bombes – algunes d’elles “experimentals”, farcides de substàncies tòxiques, segons denuncien avui fonts mèdiques palestines – seguien caient sobre la població de Gaza i la diplomàcia europea reconeixia la seva impotència. Raons de pes per enfortir la mobilització solidària i el ressò de les nostres exigències.