Feminisme, un terme polièdric

Per Sandra Campañón.

El passat mes d’octubre es va celebrar a Barcelona el III Congrés Internacional de Feminisme Islàmic, organitzat per la Junta Islàmica de Catalunya.

Amb ponents de més de deu països diferents, la configuració del públic també era de procedència diversa: dones, i també homes, en general joves, de llocs tan distants com els EUA, Senegal, Suècia o Brasil entre d’altres, a més de la presència de diferents activistes del moviment feminista català. De les més de 480 persones inscrites, la majoria pertanyien a algun tipus d’organització; potser per això va sobtar una pregunta d’algú entre el públic:

Això del feminisme islàmic, exactament que és? A mi em sona com a “sindicalisme cristià”...

Per respondre, només cal fixar-nos en el tipus de ponències del congrés, que en general van girar entorn de dos eixos complementaris.

Per una banda, tenim una defensa de l’Islam com una religió d’igualtat i que en la seva vessant jurídica reconeix molts drets a les dones - més que no pas altres religions. Es fa una ferma denúncia de la lectura androcèntrica que sovint es fa de l’Alcorà, ja que des d’un punt de vista teològic la discriminació de les dones no se sustenta (no s’entra en detalls per qüestió d’espai).

Malauradament, es tracta d’una posició minoritària dins de l’Islam, ja que topa amb dos grans inconvenients. Per començar, pressuposa el coneixement de l’àrab clàssic i un mínim d’estudis per poder llegir directament l’Alcorà, cosa que la majoria de la població musulmana no té. A més, ens trobem que, majoritàriament, qui interpreta i transmet l’Alcorà són homes i ho fan amb una lectura androcèntrica al servei d’un sistema patriarcal que ofega les altres interpretacions.

Per l’altra banda, s’entén el feminisme islàmic com una cara més del feminisme, el que exerceixen les dones que es defineixen com islàmiques, tant des del punt de vista cultural com religiós. Es fa èmfasi en la defensa dels drets de les dones, no només com una lluita per la seva igualtat i emancipació, sinó que, un cop més, el feminisme és una qüestió de drets humans i una lluita per un canvi social en favor de tota la Humanitat. És en aquestes xerrades quan es van sentir més intervencions de tipus antineoliberal, tant pel públic com per les ponències.

El feminisme sempre és revolucionari perquè vol transformar tota la societat

Una organització que es digui internacionalista té per davant diversos reptes si vol donar contingut a aquest adjectiu. Cal refer el discurs eliminant el biaix etnocentrista que hi pogués haver. Moltes societats africanes, per exemple, s’organitzen de forma que es qüestiona el terme patriarcat com un sistema universal.

Cal aprendre de la lluita de les dones d’altres indrets, ja que l’objectiu és comú i moltes han estat i són líders de revoltes. Però primer, cal descobrir les dones que són més a prop. Com em va dir l’activista guineana Remei Sipi: “Per crear xarxes, saps quin és el problema? Que no ens veieu. Per què cap habitació de Ca la Dona no té nom de dona africana? No ens veieu”.