Dret a l’avortament lliure i gratuït: on són els homes?

Per Sandra Campañón [1]

Fa un temps vaig redactar un article per a la revista Revolta Global on feia una reflexió en relació al debat, dins de les organitzacions que fan treball feminista, sobre els espais de lluita mixtos o no. Arguments a favor i en contra en tenim de diferents tipus, però podria resumir la meva postura en dues idees principals. Per una banda, crec que els espais no mixtos són necessaris per un principi d’autorganització i s’han de respectar a l’igual que es fa amb altres moviments socials i col•lectius oprimits: els sindicalistes no decideixen les seves estratègies reunint-se amb el seu patró ni aquest els hi diu com han de fer la seva lluita. L’altra idea seria que, si bé tot això és cert, també ho és que el feminisme, com a moviment revolucionari, vol transformar tota la societat i per això cal, òbviament, la participació del homes: són part (molt important) del problema i ho han de ser també de la solució.

Però quina és la realitat a la lluita feminista? Que estem soles. No és només la constatació quotidiana per part de totes nosaltres que participem als moviments socials que els homes en general no ens respecten, ens discriminen i no tenen cap mena de sensibilitat per la lluita feminista, si no que el més trist és que fins i tot els que la tenen sovint no és més que un discurs “per que toca”, per que és el que s’espera de qualsevol militant d’esquerres, però en absolut és una postura assumida com a pròpia. Un gran problema per a la lluita feminista és que aquesta sensibilitat només es queda en paraules i ni tan sols “per que toca” els homes són capaços d’actuar.

La constatació més clara l’estem tenint amb la lluita pel Dret a l’avortament lliure i gratuït. Per exemple, ens podem referir a la convocatòria del 25 de gener a la tarda. Enfront la concentració d’un grup d’extremistes catòlics que cada 25 de mes es reuneixen davant d’una clínica on es realitzen avortaments i fan una missa “pels no nascuts”, es va convocar una cacerolada per denunciar aquesta coacció i donar suport a les persones treballadores i usuàries del centre. Malauradament, vam trobar a faltar a molts d’aquests activistes que surten al carrer quan es presenta un ERO a una fàbrica però que són incapaços de signar per demanar la despenalització de l’avortament. Però sobretot ens preguntem on han estat durant tots aquests mesos (i anys!) de lluita per un dret universal de les dones? On eren els treballadors i treballadores de tantes empreses en lluita i que nosaltres, les dones feministes, donem suport a cada acció? On éreu el passat 28 de setembre, dia internacional per la despenalització de l’avortament quan es va convocar al Parc de la Ciutadella? On éreu tots aquests activistes que us moveu en contra de la guerra, pels drets de les persones migrants, per una nació, pel dret a l’habitatge, per tantes coses! I només us veiem el 8 de març, per que toca.

A l’Estat espanyol ens trobem en un moment que pot ser clau pel dret a l’avortament. Han passat més de 20 anys des de l’última modificació de la llei i malgrat les paraules del govern de Zapatero no sembla que amb la nova es millori gaire en favor de la llibertat de les dones a decidir sobre el seu propi cos. Per combatre el pes de la dreta i l’Església i la covardia del PSOE hem de demostrar que el dret a l’avortament i tot el que implica ens afecta a totes i a tots i que sí que hi ha una necessitat social per regularitzar-ho fora del codi penal i respectant la decisió de la dona. Encara que molts no s’ho creguin, a moltes dones els hi va la vida. A la situació actual es fa imprescindible una mobilització contundent. Esperareu a que us toqui de prop per lamentar-vos de que la llei no respon a les necessitats reals de les persones? O és que li donareu la raó al PP quan de forma hipòcrita vol relegar la interrupció voluntària de l’embaràs a la clandestinitat?

Ara, quan queda poc per que el govern de l’Estat presenti la seva proposta, us reclamem a vosaltres, que encara que només sigui per que toca, no ens deixeu soles, com sempre. Ara necessitem també del vostre suport. I ara teniu una oportunitat de demostrar que no manteniu, si no que combateu, la discriminació de les dones. És el moment per que tots aquells homes que es diuen i se senten d’esquerres assumeixin la lluita feminista i les seves reivindicacions com a pròpies. No ens deixeu soles, com fins ara. Ara és el moment per demostrar al carrer i allà on calgui, tots i totes a una, que reclamem aquest dret amb tota la ràbia i la contundència que ens obliga la seva importància.