Manifest d’Unificació de Revolta Global

Revolta Global neix com una organització revolucionària, anticapitalista, ecologista, antipatriarcal i internacionalista, compromesa amb l’emancipació de la humanitat i la lluita contra qualsevol forma d’explotació i opressió, que pretén ajudar a impulsar els moviments i les lluites socials, amb un criteri unitari i alhora radical, i a afavorir la convergència de l’esquerra anticapitalista catalana.

Creiem que aquest no és un repte fàcil, però és una exigència necessària dels nostres temps. I des de Revolta Global volem contribuir, en la mesura de les nostres capacitats i sense creure’ns el melic del món, a establir les bases per a l’emergència d’una esquerra anticapitalista àmplia, pluralista i arrelada socialment, formada per un ampli ventall de forces i de sectors socials. No sabem els camins que haurem de transitar per aconseguir-ho. Serà l’experiència pràctica de les lluites del futur la que ens permetrà anar cimentant entre tots i totes aquesta esquerra que necessitem. Barcelona, setembre de 2004

1. La derrota del PP i el nou govern del PSOE a l’estat espanyol

2. El tripartit a Catalunya després dels primers mesos de govern

3. Tasques i eixos d’intervenció pel pròxim període

4. El nostre projecte estratègic: construir una esquerra revolucionària per articular un bloc anticapitalista

1.LA DERROTA DEL PP I EL NOU GOVERN DEL PSOE A L’ESTAT ESPANYOL

1.1. La derrota del govern del PP en les eleccions del 14 de març ha estat la culminació, en l’àmbit de la política electoral, del creixent descontent d’una majoria social i ciutadana amb les polítiques desenvolupades pel govern Aznar en el seu segon mandat per majoria absoluta.

En efecte, al llarg d’aquests 4 anys s’ha produït una amplíssima remobilització social: la massiva lluita estudiantil contra la LOU, les manifestacions de les gents d’Aragó i les terres baixes de l’Ebre contra el PHN, les vagues de fam, tancaments i manifestacions contra l’expulsió d’immigrants i la llei d’estrangeria, la Vaga general parcialment victoriosa contra el Decret Llei de “contra-reforma” de la protecció a l’atur, les àmplies mobilitzacions contra l’Europa del Capital i la Guerra, les massives protestes contra la gestió governamental de l’enfonsament del Prestige, les multitudinàries manifestacions contra la guerra d’ocupació a l’Iraq, etc. Aquest ampli malestar social es va expressar políticament en les eleccions municipals i autonòmiques del 2003, on el PSOE va superar globalment el nombre de vots obtingut pel PP. La derrota de CIU i la formació del govern Tripartit a la Generalitat de Catalunya cal inscriure’l en aquesta tendència social de fons que aposta per un canvi polític i social.

No obstant això, la feble política opositora impulsada pel PSOE, exemplificada en el Pacte Antiterrorista amb el PP, la gestió socioliberal del PSOE en les institucions que governa, i les contradiccions entre les seves famílies i barons, l’escàndol dels trànsfugues del PSOE que van facilitar la recuperació pel PP del govern de la Comunitat de Madrid, etc., no facilitaven la remobilització electoral (tal com mostraven les enquestes) d’aquells sectors de la ciutadania que,defraudats amb les polítiques antisocials i corruptes del govern de Felipe González, s’havien refugiat en l’abstenció, i tampoc eren suficientment atractives per a la joventut que accedia a les urnes per primera vegada.

Fou un esdeveniment excepcional, l’atemptat d’Al Qaeda a Madrid, que mostrà les terribles conseqüències de la seva política de subordinació al bel•licisme del govern de Bush, i la seqüència de fets polítics que desencadenà, entre ells l’escàndol de la manipulació informativa realitzada pel govern, el que precipità les tendències de fons existents en la societat, i originà el gir electoral, desallotjant del govern al partit de la mentida i la guerra.

1.2. A diferència de la victòria del PSOE el 1982, el triomf de Zapatero no disposa del mateix grau de suport incondicional de l’electorat. Les exclamacions del “No ens fallis” són eloqüents i expliquen, en part, la sèrie de mesures empreses pel nou govern destinades a consolidar la seva base electoral: retirada abans del termini previst de les tropes de l’Iraq, bloqueig del PHN, paralització de l’aplicació d’alguns aspectes de la LOCE (Ley Orgánica de Calidad de la Enseñanza), però mantenint alguns dels més polèmics amb els sectors d’esquerra, així com tot un seguit de gestos i iniciatives tendents a mostrar un perfil més dialogant, democràtic i avançat (com la paritat de gènere en el govern).

La decisió de retirar les tropes és també un clar senyal per a recomposar les relacions amb els Estats centrals de la UE, i en aquest plànol cal situar la voluntat manifestada per Zapatero de superar les diferències entorn de la distribució de quotes i mecanismes de poder en el si de la UE.

No obstant això, més enllà del compliment de compromisos inevitables que, de no fer-se, haguessin enfonsat la seva credibilitat, l’orientació socioliberal del govern del PSOE s’ha manifestat en el suport al projecte de Constitució Europea neoliberal, en la conformació del govern on la gestió econòmica queda en mans de Solbes, un ortodox de les polítiques d’ajustament i estabilitat, en l’anunci de reforma limitada de la Constitució espanyola difícilment compatible amb les aspiracions dels pobles d’Euskadi, Catalunya i Galícia. El “globus sonda” sobre la privatització parcial de TVE, demostra la continuïtat de les polítiques de reducció de la despesa i del dèficit, agreujat tot això per un projecte de política fiscal regressiva.

Les conseqüències previsibles de l’ampliació de la UE (reducció dels fons de cohesió en benefici dels nous països, desplaçament d’inversions i indústries, noves ofensives per a flexibilitzar el mercat laboral i reduir els nivells de protecció social, etc.) situaran el govern del PSOE, més d’hora que tard, davant decisions que obriran nous conflictes socials. Per altra banda, el conflicte previsible entorn de la reforma dels Estatuts d’Autonomia i del model d’Estat, accentuarà les tensions del PSOE amb l’esquerra nacionalista i probablement en el seu propi si.

Les eleccions europees són per al PSOE una revàlida amb la qual consolidar la seva majoria i assegurar l’estabilitat enfront de les escomeses del PP. En aquest sentit, la pressió del vot útil cap a l’electorat d’IU continuarà.

La direcció del PSOE necessita assegurar-se una àmplia capacitat de maniobra per a gestionar polítiques, que poden implicar diverses aliances segons cada cas. Aquesta és la raó de la seva aposta per un govern monocolor i no per la fórmula del tripartit català. Però, a més, necessita neutralitzar les organitzacions polítiques situades a la seva esquerra que poden capitalitzar el descontent previsible d’una part dels seus electors degut a l’orientació socioliberal del seu govern. En aquest sentit cal interpretar la política de “mà estesa” de Zapatero a la direcció d’IU, com l’“abraçada de l’ós” amb el qual ofegar un rival potencial.

1.3. El gir a la dreta d’IU, la primera concreció de la qual va ser l’acord electoral amb el PSOE sota el lideratge d’Almunia, s’ha aprofundit al llarg d’aquests anys, culminant en la VII Assemblea. En aquesta, malgrat la retirada del projecte de nova organització i estatuts (a fi d’evitar la seva derrota), va quedar clara la voluntat de l’equip entorn de Gaspar Llamazares de canviar la natura i denominació d’IU (Izquierda Verde), persistir en el seu projecte d’esquerra subordinada al PSOE i recomposar les seves relacions amb forces afins semblants, com és el cas d’ICV.

La subordinació d’IU respecte del PSOE, l’aposta per governar a qualsevol preu en les institucions, preferentment en coalició amb el PSOE, la pèrdua d’autonomia respecte la gestió de les direccions sindicals majoritàries, ha contribuït a desdibuixar el perfil d’IU davant el seu electorat tradicional, especialment davant els sectors radicalitzats de la classe treballadora i de la joventut, i entre els nous moviments.

Les conseqüències electorals de tal orientació han estat catastròfiques per a IU. En lloc de capitalitzar el seu paper en les lluites i mobilitzacions socials ha retrocedit del 6 % al 5%, perdent desenes de milers de vots en termes absoluts, sota la pressió del PSOE per a concentrar el vot d’esquerres en les seves llistes. Altres organitzacions de l’esquerra nacionalista, com ERC, o fins i tot de la mateixa IU, com Ezker Batua gràcies a la seva dura confrontació amb el PSOE, han demostrat que podien créixer en vots i resistir la crida al vot útil.

El fracàs electoral ha obert una greu crisi a IU, aguditzada per la resistència del cercle íntim del Coordinador General i dels seus aliats d’ocasió a admetre el fracàs i obrir un procés congressual extraordinari. És més, l’actuació del nou bloc dirigent Llamazares-Alcaraz-Fausto-Jordi Miralles persisteix en la política de fets consumats, d’exclusió en la gestió de l’organització i en la presa de decisions a la resta de corrents i sensibilitats, encara que representin prop de la meitat del Consell Polític Federal, tal com s’ha evidenciat en el conflicte intern sobre les eleccions europees.

La pugna pel control i la influència sobre una organització que conserva una base electoral d’1.200.000 electors, xifra gens menyspreable, queda oberta. La ruptura del bloc majoritari a la VII Assemblea, el desplaçament de la majoria heterogènia del PCE cap a l’oposició al nou projecte que aplica la direcció d’IU, obre noves possibilitats d’influència al bloc d’esquerra anticapitalista que va emergir a la VII Assemblea en un context d’inestabilitat d’IU com a conseqüència del balanç negatiu de l’orientació política aplicada i, en definitiva, en una situació de crisi interna i no exempta de possibles trencaments, expulsions i ruptures. 1.4. El pes de la realitat plurinacional a l’estat espanyol i una llei electoral no proporcional, han afavorit un mapa polític on, al costat del bipartidisme de les dues grans forces polítiques estatals compromeses en la defensa de l’actual model d’estat unitari, s’ha conformat un conjunt de forces polítiques de caràcter nacional i regional, algunes de vella tradició històrica, com PNB i ERC, i altres com CIU, BNG, EA, CHA, etc, de formació més recent. La gestió autoritària i neocentralista del passat govern del PP, ha agreujat la crisi de l’actual model de l’estat de les autonomies, ha enfortit l’auge de les opcions nacionalistes soberanistes a Euzkadi i Catalunya, i ha significat una severa reculada del PP en aquestes comunitats.L’èxit obtingut per ERC en les generals, consolidant els seus resultats a les autonòmiques, és una expressió de les tendències en auge, i sens dubte estimularà el reforçament d’organitzacions nacionalistes d’esquerra a altres comunitats de l’estat.

2. EL TRIPARTIT A CATALUNYA DESPRÉS DELS PRIMERS MESOS DE GOVERN

2.1. El balanç dels primers mesos de govern del Tripartit a la Generalitat, excepte alguns gestos aïllats, mostra una extrema lentitud en el compliment del seu programa i una gestió possibilista en el marc del sistema, afeblint-se per moments les expectatives de canvi a l’esquerra que havien projectat. El contrast amb el dinamisme de les mesures empreses pel govern Zapatero fa més ostensible la paràlisi del govern Maragall.

En el capítol social, les mesures empreses són molt limitades en el marc d’un programa per si mateix poc ambiciós. La posició de la Conselleria de Treball, pressionant els sindicats, especialment l’UGT, per tal que pactessin les indemnitzacions per acomiadament i el tancament d’empreses com Samsung, Novalux-Philips, així com no rebutjar clarament els EREs presentats per Printer, Seat i Nissan per poder fer xantatge als treballadors amb l’objectiu de retallar els drets i precaritzar encara més les condicions de treball a aquestes empreses, han estat un exemple clar de l’actitud de l’actual govern de la Generalitat de doblegar-se als interessos de les multinacionals. En el capítol mediambiental la decisió adoptada sobre el túnel de Bracons mostra la connexió del PSC amb els interessos dels empresaris de la zona. En aquest litigi ERC i ICV s’han limitat a una oposició formal, sense emprar a fons el seu pes en el tripartit i en el Parlament per a obligar el PSC a respectar la paralització de les obres del túnel i opsant-se a la voluntat de la plataforma Salvem les Valls, que segueix revindicant la no realització del túnel. En l’ensenyament, la manca de negociació real per a la resolució dels problemes seculars del sector (plantilles, persones interines, doble xarxa pública-privada, etc.) ha frustrat les primeres expectatives positives suscitades per les declaracions inicials des de la Conselleria, fins al punt que la Federació d’Ensenyament de CCOO ha hagut de denunciar aquest incompliment.

La preocupació del President Maragall per a contenir ERC mitjançant un tracte de favor a CIU (reconeixement de l’estatus del Cap de l’oposició), accentua les contradiccions internes en el si del tripartit, obrint la hipòtesi de canvis d’aliances futures en el govern de la Generalitat.

La formació del govern del PSOE a l’Estat espanyol és un factor que inclina la correlació de forces institucional en favor del PSC en el si del Tripartit, i per tant en favor d’una gestió més moderada i respectuosa amb els interessos de la dreta i els empresaris a Catalunya.

2.2. L’elaboració del nou Estatut d’Autonomia, la seva negociació amb el govern central i la legitimació popular del resultat seran temes centrals en la política interior de Catalunya dels pròxims anys. Juntament amb el procés de negociació del Pla Ibarretxe i la seva inevitable interrelació, marcarà l’agenda política de l’Estat espanyol.

En aquesta qüestió cal considerar tant els propis continguts del nou Estatut, com el procés de legitimació popular mitjançant un acte de sobirania. Una reforma de l’Estatut d’Autonomia que reconegui el ple autogovern i sobirania està negada per la pròpia Constitució espanyola i, també, pel projecte de Constitució Europea que diposita la sobirania en els actuals estats de la Unió. A més, el propi model liberal de la UE que atorga al Banc Central Europeu un estatus per sobre del Parlament Europeu i de l’executiu, nega en aspectes essencials, com el desenvolupament d’una política econòmica, l’autogovern i sobirania de la Generalitat.

Inevitablement, la reforma de l’Estatut situarà tots aquests problemes, i és de preveure la mobilització creixent dels sectors nacionalistes i la seva radicalització davant qualsevol projecte de reforma tramposa que es limiti als símbols identitaris, però que buidi de continguts i d’efectivitat el nou Estatut.

D’altra banda, la dreta espanyolista i els sectors espanyolistes vinculats al PSOE poden utilitzar els aspectes simbòlics identitaris per manipular les pors reals o imaginàries entre la ciutadania a Catalunya de parla castellana (49%) i mobilitzar-la contra la reforma de l’Estatut.

Paradoxalment, només una reforma de l’Estatut d’Autonomia que conquereixi l’autogovern i sobirania de manera efectiva, que permeti l’aplicació d’una política econòmica que garanteixi els drets socials i el benestar social, que impedeixi les agressions al medi ambient, que faci realitat els processos de participació i decisió ciutadana en tots els àmbits, que, en definitiva, sigui capaç d’il•lusionar el conjunt de la classe treballadora i, per tant, superar les divisions per raó d’origen, llengua i cultura, donarà una sortida real i duradora a aquest conflicte històric.

2.3. ICV-EUiA han tingut el primer avís en les passades eleccions generals: la coalició retrocedeix més del 20% en relació al percentatge de vots obtinguts en les autonòmiques. El seu paper en el govern de la Generalitat, malgrat algunes crítiques limitades (com la del túnel de Bracons), s’ha concretat en un seguidisme del discurs predominant del PSC, fregant de vegades el servilisme (per exemple, en la defensa de la decisió de Maragall de nomenar Mas cap de l’oposició). La subordinació d’ICV és doble, en primer lloc respecte el PSC/PSOE, i cap a la direcció de CCOO. La influència d’ICV respecte la direcció de la CONC és en realitat de doble sentit. ICV no diu ni fa res que pugui entrar en contradicció amb les posicions adoptades per la direcció de CCOO, i això explica el seu silenci enfront del projecte de Constitució Europea.

En renunciar ICV a encapçalar la reivindicació social en el si de la societat, del Parlament i del propi tripartit abandona una de les seves principals senyes d’identitat. Per altra part, la seva pràctica política pactista i possibilista en tots els àmbits l’afebleix com alternativa als seus socis en el tripartit.

Pel que fa a EUiA, es troba en la pitjor de les situacions possibles. La seva posició en la coalició és anorreada de manera sistemàtica per ICV. La seva participació en el govern en responsabilitats de segona línia (diverses direccions generals) li impedeix projectar-se públicament amb suficient força en les contradiccions del govern de la Generalitat i, per altra banda, la fa aparèixer corresponsable amb l’actuació global del Tripartit, o, a tot estirar, impotent front alguna de les seves actuacions (com, per exemple, el túnel de Bracons).

Fins ara, la direcció d’EUiA, basada en una estranya aliança entre un partit neostalinista, el PCC (que conserva bones relacions amb el règim de Corea del Nord, i que va mantenir la defensa de Milosevic fins el final), i el POR (organització que es reclama del trotskisme i que ha evolucionat des de l’ultraesquerra propagandista a l’oportunisme de dreta), s’ha pogut sostenir sobre la base d’una aliança cupular amb el coordinador d’IU, i també per la debilitat de l’oposició impulsada pel PSUC-Viu i la reducció del pes i activitat de Rojos/es dins EUiA. En l’actualitat, la crisi oberta en el si d’IU, la interlocució privilegiada de Llamazares amb la direcció d’ICV, ha obert fisures en la relació de Llamazares amb la direcció del PCC. Fins el moment les tensions han estat contingudes en el marc de les noves aliances en la cúpula d’IU, però tot presàgia que l’evolució de la crisi en el si d’IU, la deterioració d’imatge previsible del Tripartit i la remobilització de l’oposició interna en el si d’EUiA obriran una crisi també en el si d’EUiA.

2.4. L’ascens d’ERC en les eleccions catalanes i les generals, juntament amb tot l’episodi entorn la dimissió de Carod-Rovira, han donat un protagonisme creixent a aquesta formació en el mapa de l’esquerra parlamentària. El creixement d’ERC es fa a partir de sectors de l’òrbita de CiU, però també a partir de votants del PSC i d’ICV, i en les eleccions del 14M va recollir bona part del vot d’esquerres radical anti-PP. ERC planteja un projecte rupturista en la qüestió nacional, però el seu projecte és molt més feble en la qüestió social, degut a la seva pròpia composició i implantació i a la seva aposta per la política gestionària. Caldrà veure com els límits de la política institucional i els compromisos d’ERC afecten les expectatives dels sectors més progressistes que la recolzen i les contradiccions que puguin aparèixer en la seva base social i els sectors pròxims. Si com és previsible ERC no respon a les expectatives creades, l’esquerra independentista, encara que disgregada en diverses organitzacions, com Endavant, Maulets, CUP..., pot tenir un potencial de creixement important, si sap arrelar-se i no allunyar-se dels moviments socials.

3. TASQUES I EIXOS D’INTERVENCIÓ PEL PRÒXIM PERÍODE

3.1. Crisi del consens neoliberal, augment de les resistències i manca d’alternativa.

3.1.1. Els darrers anys han estat marcats per un renaixement de la mobilització social a escala internacional, espanyola i catalana, contra els efectes de la globalització neoliberal i contra la política del PP i de CiU. El resultat d’aquest nou cicle de lluites, obert simbòlicament a Seattle, ha estat una creixent erosió de la legitimitat del projecte neoliberal i la derrota del PP i de CiU a Catalunya i l’Estat espanyol.

La situació política general té un caràcter contradictori. Per una banda, el model neoliberal presenta una crisi de consens social, però, per l’altra, l’ofensiva neoliberal continua aprofundint-se, en paral•lel a l’ofensiva imperialista del govern Bush. Al mateix temps, l’augment de les resistències wocials $ es produeix en un context de inexistència d’una alternativa polítca al neoliberalisme i on els canvis en el govern es mouen en els límits de l’alternança. La victòria del PSOE i la formació del Tripartit s’emmarquen en aquest context de falta d’alternativa antineoliberal i anticapitalista.

3.1.2. Els darrers quatre anys, coincidint amb la majoria absoluta del PP al govern de l’Estat espanyol i a l’inici del nou cicle internacional obert a Seattle, han significat la fi del període de desmobilització social generalitzada de la societat catalana i espanyola, durant la segona mitat dels noranta (amb algunes excepcions puntuals, com la irrupció del moviment okupa a finals del 1996, les mogudes del 0’7% el 1994...).

Les grans mobilitzacions dels darrers anys han anat lligades al moviment “antiglobalització” i a la lluita contra les mesures del govern del PP, a vegades recolzat per CiU. Sovint aquests dos nivells, contra la globalització neoliberal i contra el PP, han anat relacionats.

Vàries han estat les grans mobilitzacions i campanyes del període: la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern el 12 de març del 2000; els tancaments contra la Llei d’Estrangeria el gener del 2001 i posteriorment; les mobilitzacions contra el PHN; la campanya contra el BM Barcelona 2001; les vagues contra la LOU (13 de novembre del 2001); el Semestre Europeu, amb la contracimera del 16 de març del 2002; la Vaga General del 20J, fruit de l’esgotament de l’estratègia de negociació dels sindicats amb el govern i del creixent malestar social front a les polítiques del PP; las mobilitzacions contra la guerra d’Irak; i, finalment, les jornades de l’11 al 13M contra la manipulació informativa del PP després dels atemptats a Madrid.

L’ascens de les mobilitzacions d’aquests últims anys mostra clarament que hem entrat en un nou cicle de lluites socials contra el neoliberalisme. La dinàmica dels moviments socials en aquests últims anys presenta, però, algunes debilitats i limitacions importants, que s’han de tendir a superar: debilitat dels sectors militants organitzats de forma estable; permanència dels efectes socials desestructuradors de les polítiques neoliberals (destrucció de l’espai públic, del teixit social, despolitització dels joves de classe treballadora...); certa fragmentació, aïllament i dispersió de lluites; fragmentació i dispersió de les esquerres sindicals; politització encara limitada per part de la nova generació militant radicalitzada, tot i que els esdeveniments de l’últim període (ofensiva del PP, cas “Carod-Rovira”, 11M, manifestacions front a la seu del PP, les eleccions del 14M...) han elevat el debat polític i la politització dins el moviment, i obliga el moviment a pensar més políticament.

L’ascens de les resistències socials no va acompanyat de la formació i desenvolupament d’una alternativa política anticapitalista. L’augment de les lluites, la creixent complexitat del moviment, l’ofensiva imperialista de Bush, l’alternança política entre dreta i centre-esquerra, etc. plantegen de forma creixent el retorn del debat estratègic dins del moviment entre les diferents alternatives i orientacions estratègico-programàtiques que avui existeixen. El nostre repte és fer creïble la necessitat d’una orientació anticapitalista i rupturista front aquells sectors moderats partidaris d’una nova regulació del sistema capitalista, i defensar la necessitat d’una perspectiva revolucionària front aquells sectors anticapitalistes que neguen la necessitat d’una intervenció política i de confrontar-se al poder polític.

3.2. Reptes i campanyes de futur

De la situació política internacional i de les contradiccions que vagin apareixent en la política del govern tripartit i del govern del PSOE, aniran sorgint els principals eixos d’intervenció i de mobilització dels pròxims temps. El nostre objectiu és contribuir a reforçar qualsevol lluita social que emergeixi, o contribuir a impulsar-ne en aquells temes importants. Avui en dia, nosaltres estem presents en diversos moviments, organitzacions i lluites socials: el moviment “antiglobalització”, el moviment antiguerra, el moviment obrer, les lluites dels immigrants, el moviment feminista, l’estudiantil, el gai-lèsbic..., si bé la nostra intervenció és molt desigual en cadascún d’ells (i en alguns moviments com l’ecologista la nostra intervenció és quasi inexistent), en part degut a les nostres mancances (implantació territorial...) i en part degut a la desigual situació en què es troben els diferents moviments socials.

En la nostra activitat immediata, podem avançar algunes prioritats polítiques centrals, sempre molt condicionades pels canvis en la situació política i social:

3.2.1. El moviment antiglobalització i la campanya contra la Constitució Europea: en el pròxim període és important seguir reforçant el moviment antiglobalització, el lligam internacional de moltes de les lluites locals i el contacte entre moviments i col.lectius diferents. Cal potenciar marcs com la Xarxa de Mobilització Global i altres espais de coordinació que puguin sorgir, i iniciatives futures com el Fòrum Social Mediterrani i altres. També cal reforçar la implicació de moviments específics amb la dinàmica internacional del moviment antiglobalització, com ja ha començat a succeir amb el moviment feminista, amb la celebració de l’Assemblea de Dones el dia anterior a l’inici del FSE de París.

A l’Assemblea de Moviments Socials del II FSE de París es va establir la lluita contra el projecte de Constitució Europea com una prioritat central dels moviments socials europeus. A Catalunya existeix ja la Campanya contra la Constitució Europea, que hem de potenciar i enfortir, com a instrument de denúncia i mobilitizació contra la Constitució Europea. El projecte de Constitució Europea que les elits polítiques dels estats membres de la Unió estan ultimant, no és altra cosa que l’intent de constitucionalització de l’Europa neoliberal que s’ha anat configurant paulatinament. L’aprovació de la Constitució Europea significa, doncs, un pas clau en l’intent de les classes dominants europees de seguir fent passes en la construcció d’un aparell supraestatal capaç d’articular i defensar els seus interessos: els interessos del capital. Es pretén, així, crear una “llei de lleis” contrària als interessos de la majoria de la ciutadania de la UE, de la resta de pobles europeus i de la resta de països i pobles del “Sud”, i que consolida una Europa imperialista disposada a competir amb els EEUU en el pla econòmic i monetari, però aliada amb aquests enfront dels treballadors i treballadores tant del “Nord” com del “Sud”. En cas que la Constitució finalment s’aprovés, això suposaria un canvi molt negatiu en el context general en què es desenvoluparan els moviments i les lluites futures al conjunt dels països de la UE.

3.2.2. La crisi del model d’Estat de la Constitució del 1978: la crisi del model d´Estat és la crisi del model d´estat-nació. L´estat-nació és el model creat pel capitalisme per ampliar els mercats al llarg del segles XIX i XX. Aquest model d´estat-nació està en crisi a Euskadi, Catalunya i Galícia, que han mostrat al llarg del temps la seva voluntat col.lectiva de ruptura amb aquest marc. L’ofensiva espanyolista del PP durant els darrers anys ha incrementat el nivell de conflicte i de tensions a l’Estat espanyol respecte el model d’Estat sorgit de la Constitució del 1978, que no va solucionar les revindicacions i aspiracions d’alguns dels pobles que avui integren l’Estat espanyol. El Pla Ibarretxe, la Reforma de l’Estatut català, l’absència de majoria absoluta per part del PSOE, etc. faran que la qüestió nacional i la reforma del model d’Estat adquireixi una importància política central durant els propers anys. Les contradiccions polítiques en aquest terreny per part del govern Zapatero i els límits del tripartit ja han començat a posar-se de manifest. Per aquest motiu, és important treballar per posar de manifest aquests límits i contradiccions i defensar una perspectiva de ruptura amb l’actual marc Constitucional i la Monarquia, en defensa del dret a l’autodeterminació i de la sobirania de Catalunya i els altres pobles de l’Estat espanyol, com Euskadi, Galícia o aquells que ho desitgin .

3.2.3. La reconstrucció del moviment obrer: la reconstrucció del moviment obrer organitzat sobre bases democràtiques, participatives, anticapitalistes i internacionalistes és una de les tasques fonamentals dels pròxims anys. La convocatòria de la Vaga General contra el Decret Llei del PP, en un context de remobilització social més ampli, va demostrar la potencialitat de la classe treballadora i del moviment obrer organitzat, a pesar del rol desmobilitzador de les direccions sindicals majoritàries i de la debilitat estructural de la classe obrera com a conseqüència de l’atur i de la precarietat. L’èxit parcial de la Vaga va evidenciar la inconsistència de les tesis imperants entre les burocràcies sindicals que negaven la utilitat del conflicte i de la Vaga general, sacralitzant la negociació com única via efectiva a l’època actual malgrat les greus concessions que van fer CCOO i UGT posteriorment a la Vaga, en les negociacions sobre el “Decretazo”.

No obstant això, l’èxit de la Vaga General no es va traduir en un gir a l’esquerra de les direccions sindicals majoritàries, i ha persistit una pràctica sindical pactista i de col•laboració amb la patronal tant en la negociació col•lectiva com davant els processos de reestructuració i deslocalització, etc. La contradicció entre aquestes pràctiques i el malestar i voluntat de resistència entre sectors de la classe treballadora s’ha saldat, en el cas de CCOO, amb la crisi del seu bloc dirigent, on es produí la ruptura entre el Secretari General Fidalgo, particularment submís als interessos del PP, i el sector encapçalat per Rodolfo Benito, més procliu al PSOE i d’una major confrontació amb el PP. Aquesta crisi explica en part el debilitament de la influència de l’equip de Fidalgo en el darrer Congrés de CCOO, malgrat la política de “terra cremada”, de repressió interna, que ha forçat la sortida de diversos col•lectius combatius (Renfe, Telefònica, etc.), ampliant el panorama de fragmentació dels sindicats i col•lectius de l’esquerra sindical.

El procés de reconstrucció ha de partir i operar en aquesta realitat: els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, organitzen el gruix de la classe treballadora, i per tant són un terreny obligat d’intervenció dels revolucionaris/es per a influenciar i construir sectors i corrents d’esquerra sindical en el seu si, malgrat les dificultats conegudes. Per altra banda, l’existència d’un conjunt d’organitzacions sindicals combatives, com la CGT, la IAC, Co.bas, la FTC, el Sindicat Ferroviari i altres, amb influència en determinades empreses i sectors, ofereix un marc d’intervenció important als revolucionaris que allí treballen.

Els factors que intervenen en la tasca de reconstruir el moviment obrer són diversos i complexos: van des dels canvis generacionals que es produeixen a la classe obrera, la penetració de la consciència anticapitalista a través de l’ascens dels moviments antiglobalització, la recomposició reeixida de l’esquerra anticapitalista, el desenvolupament de futures lluites i mobilitzacions, etc.

La lluita contra la precarietat laboral es fa des de fora, i sobretot des de dintre de les empreses, allà on la contradicció capital-treball permet la disputa del poder a l’empresari i les conquestes de poder pels treballadors i treballadores. Organitzar els i les precàries a les empreses ha de ser una tasca permanent pel sindicalisme alternatiu. Per això és necessari el treball unitari de totes les forçes sindicals, especialment amb les més properes, produïnt pràctiques convergents que, de vegades, no és fàcil concretar degut al sectarisme de les parts, una anàlisi incorrecte de la situació de desencant de la classe, i un cert acomodament de la nostra part. Fer anàlisis concrets de la situació concreta és important per no equivocar-nos.

Les tasques immediates que hem d’impulsar per afavorir la reconstrucció del moviment obrer organitzat es poden resumir en:
 Participar i impulsar l’esquerra sindical als sindicats majoritaris (CCOO), afavorint la unitat d’acció i el diàleg amb la resta d’organitzacions de l’esquerra sindical.

 Intervenir en els sindicats i col•lectius d’esquerra sindical en els quals estem presents, com CGT, la IAC, el Sindicat Ferroviari o altres, amb una orientació unitària defensant la seva coordinació i articulació sobre bases plurals, participatives i democràtiques.
 Impulsar dintre del moviment antiglobalització, especialment des de la XMG, les iniciatives que afavoreixin l’acostament i articulació de sectors del moviment obrer. Hem de treballar també per aconseguir que bona part de la nova generació militant que ha aparegut en els darrers anys comenci a desenvolupar una activitat militant en el món del treball, des de les corrents sindicals crítiques o des d’iniciatives sorgides en els moviments socials.

 Impulsar una activitat específica contra la precarietat laboral, afavorint iniciatives unitàries on participin des del moviment antiglobalització fins a les organitzacions de l’esquerra sindical, potenciant marcs com la Xarxa contra els Tancaments o iniciatives com el MayDay.

Per a fer un seguiment col•lectiu d’aquesta activitat és necessària la constitució d’una Comissió sindical on participin els activistes de Revolta Global al moviment obrer.

3.2.4. El moviment antiguerra: la retirada de les tropes espanyoles de l’Irak és una victòria clara del moviment antiguerra. Aquest fet, però, no hauria de servir per desmobilitzar-nos, sinó que cal mantenir la pressió social sobre aquest tema, en un moment on els plans imperialistes dels Estats Units passen per moments difícils. Cal seguir mobilitzant-nos per la fi de l’ocupació a l’Irak, exigir la retirada de les tropes espanyoles de l’Afganistan i en solidaritat amb el poble palestí, impulsant marcs com Aturem la Guerra o campanyes com les de Boicot Preventiu. La Plataforma Aturem la Guerra és el marc unitari on desenvolupar la nostra actuació, reforçant alhora elcorrent anticapitalista del moviment amb iniciatives que busquin l´equilibri entre el consens i la ruptura en funció de les variables de cada moment. L’XMG és una bona eina per portar iniciatives, buscant també acords per l´acció amb Boicot Preventiu.

3.2.5 Enfortir tots els moviments socials i les lluites emergents: existen molts altres moviments i campanyes, en els quals és important participar:

 La defensa dels drets dels immigrants, a través de marcs com l’Assemblea per la regularització sense condicions o Papers per Tothom.

 El moviment de dones, contra la violència de gènere o altres qüestions relaciones amb l’opressió de les dones. Cal treballar per a revitalitzar el moviment feminista, donar-li més visibilitat social i buscar la seva connexió amb la nova generació de noies i dones militants apareguda als darrers anys en el marc del moviment antiglobalització principalment.

 Les mobilitzacions ecologistes amb temes com el túnel de Bracons o el PHN i la nova cultura de l’aigua i també les iniciatives en favor de la sobirania alimentària i en contra dels organismes transgènics

 El moviment estudiantil universitari i a instituts

 El moviment gai-lèsbic...

 La campanya contra el Fòrum 2004 a través de l’Assemblea de Resitències al Fòrum 2004.

4. EL NOSTRE PROJECTE ESTRATÈGIC: CONSTRUIR UNA ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA PER ARTICULAR UN BLOC ANTICAPITALISTA

4.1. Objectius i definició del nostre projecte: Revolta Global neix com a resultat de la unificació de tres col.lectius: Acció Revolucionària Anticapitalista (ARA) de Badalona, Batzac i el Col.lectiu per una Esquerra Alternativa. El nostre objectiu és construir una organització política catalana revolucionària, ecologista, feminista, i internacionalista que lluiti contra tota forma d’explotació i opressió (de gènere, d’ètnia, nacional, d’orientació sexual...) i que treballi per l’emancipació de les persones.

El nostre desenvolupament i creixement com a organització i la nostra activitat quotidiana estaran centrats entorn a tres eixos:

 La intervenció als moviments socials i les lluites que vagin apareixent amb una orientació alhora anticapitalista i unitària.

 L’aparició pública externa a través de la nostra revista, de materials de difusió, de la web, d’actes públics, de seguicis a les manifestacions per tal de connectar amb un sector significatiu de la joventut radicalitzada, dels moviments emergents i del moviment obrer organitzat.

 L’establiment d’una política d’aliances i de relacions amb altres corrents anticapitalistes o revolucionàris de Catalunya amb l’objectiu d’anar articulant un ampli bloc anticapitalista, representatiu i pluralista.

Internament, la nostra organització haurà d’anar perfilant amb més detall elements de la nostra orientació estratègica i programàtica en aquells temes centrals que determinen els principals eixos de conflicte a la nostra societat. Haurem de fer un esforç especial per desenvolupar un perfil i discurs propi en aquells temes on tenim un perfil més desdibuixat i visible, com, per exemple, l’ecologista.

4.2. Intervenció als moviments socials: la nostra organització està compromesa amb les lluites i moviments socials emancipatoris de tot tipus. En els darrers anys hem assistit a un impressionant procés de remobilització social a Catalunya, l’Estat espanyol i a nivell internacional contra els efectes de la globalització neoliberal i també contra les polítiques del PP i CIU.

La nostra intervenció als moviments socials es farà amb els següents criteris:

 Contruibuir al reforçament de les lluites existents, crear marcs d’acció unitaris i amplis i facilitar la connexió entre els diferents moviments.

 Defensar, des del respecte per l’autonomia dels moviments socials, posicions anticapitalistes i rupturistes, explicant els nostres plantejaments de forma no sectària, i facilitant el reagrupament dels sectors anticapitalistes en el marc de les lluites unitàries.

 Avançar respostes programàtiques i estratègiques front els reptes immediats i futurs, en el terreny concret i general, contribuint al debat estratègic i programàtic al si del moviment.

4.3. Relacions estatals i internacionals: Revolta Global és una organització catalana i sobirana. Les seves relacions i compromisos estatals són hereves de les relacions i compromisos previs que els seus col.lectius fundacionals mantenien amb Espacio Alternativo i amb Quadernos Internacionales. Revolta Global mantindrà relacions alhora amb l’Espacio Alternativo i Quadernos internacionales i s’articularà i participarà en els seus respectius òrgans i en les seves iniciatives. Revolta Global afavorirà la seva col.laboració mútua i impulsarà la seva convergència orgànica a tot l’Estat espanyol. També procurarem, sempre respectant els nostres compromisos amb Espacio i Quadernos, establir relacions amb organitzacions com Zutik!.

Revolta Global (RG), en tant que organització col•lectiva, s’identifica i participa a la IV Internacional, i assumeix els vincles i compromisos de les organitzacions i militants de la IV Internacional que han decidit confluir a RG. No tots els i les membres de Revolta Global s’identifiquen amb la IV Internacional, ja que existeixen altres sensibilitats, i la pertinença a RG no exigeix la identificació individual amb la IV Internacional.

4.4. La construcció d’una esquerra 100% anticapitalista: els darrers anys han estat marcats pel creixement de les lluites socials a Catalunya i a escala planetària. La creixent remobilització social, però, no es tradueix, encara, en un creixement important de l’esquerra anticapitalista, tot i que obre possibilitats. La situació de l’esquerra anticapitalista organitzada a Catalunya és de relativa debilitat i de fragmentació. Els corrents de l’esquerra radical es troben dividits entre diferents àmbits:

 Els corrents crítics dins EUiA, el gruix dels quals estan formats per sectors provinents de la tradició comunista clàssica i agrupats en corrents (Rojos/es, sectors del PSUC-Viu...).

 Sectors anteriorment vinculats a EUiA i avui dispersos localment.

 Algunes candidatures municipals locals, a ciutats com Sabadell, Ripollet, Cerdanyola, Badia, Rubí..., de diferent origen i composició: sectors abans vinculats a EUiA, sectors provinents dels moviments, col.lectius locals de llarga trajectòria (Ripollet...)

 L’esquerra marxista revolucionària, representada per diferents organitzacions, de pràctiques i orientacions diferents, com En Lluita o el PRT (aquest dins EUiA) i altres.

 L’esquerra independentista, amb organitzacions polítiques com Endavant o Maulets i algunes expressions electorals locals entorn a les CUP (Candidatures d’Unitat Popular).

En el marc del moviment, l’àmplia majoria de la nova generació militant permaneix reticent a organitzar-se políticament, però existeix una franja important de sectors amb plantejaments anticapitalistes, sovint amb atracció cap els corrents de pensament llibertaris o autònoms. Tot i això, no podem perdre de vista que l’evolució de la situació política internacional i l’emergència de noves perspectives polítiques pot afavorir el resorgiment i l’arrelament, entre nous sectors radicalitzats de la joventut, d’idees i de perspectives estratègiques més properes a les nostres. Això facilitaria el nostre diàleg amb diversos sectors i la tasca d’acostar-los a un projecte anticapitalista revolucionari organitzat, que és el principal objectiu de Revolta Global. Malgrat tot, això només seria possible en la mesura que siguem capaços i capaces d’oferir un projecte coherent i alhora obert. En l’etapa actual considerem important establir una política d’aliances amb diversos sectors de l’esquerra anticapitalista catalana, afavorint confluència i punts de trobada, amb l’objectiu d’avançar cap a la conformació d’un pol anticapitalista ampli, plural i unitari que pugui desafiar l’esquerra gestionària que avui monopolitza la representació política d’esquerres.

De totes formes és impossible predir a hores d’ara els camins que s’hauran de transitar per bastir una recomposició política d’aquesta magnitud. En qualsevol cas, creiem important, per avaforir aquest procés, el desenvolupament i arrelament social, a la nova generació, d’una organització com la nostra.

La construcció d’una esquerra 100% anticapitalista és un procés que haurà de tenir en compte el nou context polític després de la victòria del PSOE i de la formació del tripartit. Les desil•lusions i ruptures que produirà la previsible gestió socioliberal plantejarà de manera creixent entre sectors de la classe treballadora i dels moviments socials la necessitat d’una organització anticapitalista conseqüent. 4.5. La crisi d’EUiA i IU: el desenllaç de la crisi que travessa IU i EUiA, donada la important base social i d’activistes als diversos moviments que encara posseeix i la influència electoral que encara conserva, és molt important per arribar al nivell de l’acumulació de forces necessàries per a construir una esquerra 100% anticapitalista amb influència de masses.

Els activistes de RG que participen a EUiA i IU intervindran amb l’objectiu de derrotar políticament els sectors que pretenen desnaturalitzar el projecte original d’EUiA i d’IU, impulsant Rojos/es sobre la base dels acords de la seva Assemblea Fundacional (consens, corrent dins d’EUiA i intervenció autònoma fora d’EUiA, relació des de la seva sobirania amb CR...), així com “Corriente Roja” en tant que corrent plural i unitària dins i fora d’IU, i el “Bloque de la Izquierda Anticapitalista” conformat a la VII Assemblea d’IU, promovent l’apropament entre tots els sectors en la mesura de les nostres possibilitats. També establirem aquells acords amb el PSUC-Viu que afavoreixin aquests objectius. Per altra banda, en cas d’esclat, expulsions o ruptures en el si d’IU i EUiA, RG es guiarà per la voluntat d’afavorir els reagrupaments més amplis de l’esquerra anticapitalista sorgits d’EUiA i d’IU, sobre bases plurals i democràtiques.

En la gestió dels ritmes i terminis de la crisi d’EUiA i d’IU, així com en l’adopció d’iniciatives que facilitin agrupaments més amplis dintre i fora d’IU i EUiA, s’actuarà coordinadament a través de la Comissió d’Enllaç que reuneix a QI, EA i RG.