La regulació del treball domèstic a l’Estat Espanyol: la bona fe i la flexibilitat com a garants d’explotació

Per Sandra Ezquerra

El 1985 el govern socialista va promulgar el Reial Decret 1424/1985, el qual regulava, per primer cop, les relacions laborals de les “treballadores de la llar”. Malgrat la promulgació del Decret, però, el treball domèstic ha continuat sent una relació laboral “especial” i les treballadores domèstiques tenen menys drets que els treballadors en altres sectors.

Un factor important que ha limitat l’avenç d’aquests drets ha estat que el RD 1424/1985 regula el treball domèstic a partir de la premissa de la centralitat de la confiança, flexibilitat i la bona fe en l’establiment de la relació entre la treballadora i l’“empresari”. Aquesta premissa és perillosa en tant que amenaça els drets de la treballadora i perpetua la històrica “sub-regulació” del treball domèstic.

Un exemple d’aquesta insuficient regulació és l’article 7.1. del Decret, el qual, malgrat que estableix en 40 hores la durada de la setmana laboral de les treballadores domèstiques, també decreta que la jornada laboral pot ser lliurement decidida per l’“empresari”. Aquest article també inclou el concepte de “temps de presència”, que són aquelles hores, fora de la jornada laboral, durant les quals la família/“empresari” demana a la treballadora que estigui disponible per a emergències o tasques “lleugeres” (obrir la porta, contestar el telèfon, vigilar un nen, etc.).

Disponibilitat total

El Decret no explicita si aquestes hores haurien de ser remunerades i deixa aquesta decisió a la discrecionalitat de la família. D’aquesta manera, el que hauria de ser hores extres remunerades potencialment es transforma en “temps no-laboral”. Aquesta discrecionalitat que la llei li atorga a l’“empresari” per imposar obligacions laborals a la treballadora més enllà de la jornada laboral (i sense obligar a la seva remuneració) planteja interrogants entorn a la definició del “temps laboral” i “temps lliure” i la capacitat de la treballadora per utilitzar el seu “temps lliure” com ella vulgui. Això és particularment rellevant si tenim en compte que sovint la treballadora viu a casa del seu “empresari”, que és, a la vegada, el seu lloc de feina.

L’existència del “temps de presència” constitueix un forat legal, ja que dóna per fet que l’“empresari” i la treballadora utilitzaran la bona fe a l’hora de definir el “temps de treball” i el “temps lliure” i que la treballadora s’adaptarà a les necessitats canviants de l’“empresari” sense que aquest últim abusi de la seva flexibilitat.

Això no obstant, la bona fe mai no hauria de ser la premissa sobre la qual es construeix la regulació d’una activitat laboral. Totes les relacions laborals són caracteritzades per relacions d’explotació. Ara bé, en el cas concret del treball domèstic, la llei parteix de la seva flexibilitat i la promou, la qual cosa, afegida a la mateixa natura i organització d’aquesta mena de treball, té el potencial d’accentuar l’explotació.

Si bé la flexibilitat és un component important de les relacions familiars, quan s’aplica a una relació laboral condueix, com diu Tadiar, “a la inseparabilitat del treball de les dones i els seus cossos”. Dit d’una altra manera, la llei permet que l’“empresari” compri quelcom més que una quantitat concreta i clarament definida de força de treball (mesurada en nombre de tasques realitzades en una quantitat de temps determinada) i pugui accedir a la força de treball de la treballadora en qualsevol moment, sovint de manera no remunerada. Això perpetua la percepció i realitat de les dones com a disposades a servir les necessitats dels altres en tot moment.