Un compromís impossible de complir

La crisi econòmica, lluny d’haver tocat fons, continua avançant amb bota de ferro. Així ho demostren les dades de l’Enquesta de Població Activa corresponents al quart trimestre de l’any 2008: una taxa d’atur que s’eleva al 13,91% i 3.207.900 persones sense feina. Davant aquesta situació el govern del PSOE, després d’anar adoptant un ventall de mesures la majoria de les quals donen nou suport al sector privat, diu per boca de la seva vicepresidenta que vigilarà la situació de les llars amb tots els seus membres aturats per complir amb el compromís de "no abandonar ningú a la seva sort". Una cosa summament difícil, per no dir impossible, amb la política que s’està aplicant.

Perquè les mesures contra la crisi afavoreixin la majoria social, el seu punt de partida ha de ser la defensa de l’ocupació contra els acomiadaments, la creació d’ocupació pública, l’augment dels salaris i el fre a les privatitzacions. Existeixen recursos de sobra per a això, com evidencien els plans de rescat plantejats, i només fa falta voluntat política.

D’altra banda, els ajuts incondicionals al sector financer privat haurien de ser substituïts per una aposta decidida per un sistema financer públic al servei de les necessitats socials actualment insatisfetes. Per salvar l’ocupació cal fer incursions en la propietat privada de les grans empreses que s’enfonsen i no s’ha de dubtar a defensar la seva nacionalització sota control dels treballadors. Finalment, considerant que la crisi és també ecològica, cal reconvertir el model productiu i de consum.

Els sindicats majoritaris es posicionen davant la crisi de manera timorata i ridícula. UGT demanant "responsabilitat als empresaris, a les entitats financeres i a les administracions públiques". CCOO sol·licitant al govern que "activi el diàleg social". D’altra banda, a cada empresa que es tanca, a cada ERO que s’obre, UGT i CCOO hi responen de manera aïllada, donant en general per vàlids els arguments dels empresaris i buscant "el mal menor" amb sortides negociades que només aconsegueixen, quan ho fan, arrencar unes quantes engrunes.

Les respostes obreres a la crisi són de moment puntuals i aïllades, malgrat la potència d’algunes d’elles. Mentre no es produeixi una lluita conjunta de la classe treballadora les possibilitats d’èxit són tremendament limitades i la crisi continuarà avançant, destruint ocupació, generant malestar social i afavorint el creixement -ja visible- de les opcions d’extrema dreta.

Però el govern de Zapatero no solament dóna una mala resposta al problema crucial de la crisi econòmica, sinó que continua obcecat en la seva política repressiva contra ETA i l’entorn abertzale. Per a això compta amb el suport decidit del Poder Judicial, com ho demostra la recent detenció de vuit dels dirigents del projecte polític abertzale D3M ordenada per Garzón. L’objectiu immediat de les detencions no sembla ser un altre, segons ha manifestat el mateix jutge impulsor de l’operatiu, que el d’impedir que D3M es presenti a les pròximes eleccions.

Davant aquests atacs l’esquerra abertzale, molt debilitada, pot ara mateix oferir escassa resistència. Des d’altres àmbits, dins i fora d’Euskadi, resulta també molt difícil donar resposta. El govern sembla tenir la voluntat posar fi a qualsevol expressió política dels abertzales i de fer el mateix amb ETA per la via policial. Però, encara que en aquests moments tal pretensió pugui semblar viable, no s’ha d’oblidar que en el rerefons del problema de la violència es troba la negació del dret democràtic d’Euskadi a l’autodeterminació, impediment que continuarà originant múltiples conflictes.

En la mateixa tònica, el govern socialista, junt amb la resta de governs de l’UE, ha permès la matança perpetrada per Israel a Gaza, sense fer una altra cosa que ambigües crides a la pau.

Per fer front a la crisi econòmica i promoure canvis substancials en matèria de drets democràtics, política exterior i molts altres àmbits, cal, com venim repetint, que es produeixi una intensa mobilització social i que emergeixi una nova força anticapitalista capaç de plantejar una ferma alternativa política. En aquesta direcció continuen treballant Revolta Global-Esquerra Anticapitalista i Izquierda Anticapitalista.