Rosa Luxemburg (1871-1919): 90 anys de l’assassinat d’una revolucionària

Per Mariona Ferrer

El 15 de gener de 1919 van assassinar a Berlín Rosa Luxemburg, sens dubte, una de les pensadores, activistes i militants marxistes més importants de la història. Rosa va ser brutalment assassinada a mans d’uns sicaris, oficials de l’exèrcit del govern contrarevolucionari de la socialdemocràcia alemanya d’aquell moment. Tenia 48 anys i una llarga vida de lluita coherent i compromesa. Una dona revolucionària capaç de combinar la capacitat teòrica i la pràctica política amb una singularitat pròpia en un context en què dominava el lideratge polític masculí. Això darrer és important recordar-ho. Rosa va ser una precursora en la lluita política com a dona. Potser no va ser una lluitadora feminista en el sentit més tradicional (prioritzava la lluita de classes) però va tenir el mèrit de navegar, i sovint a contracorrent, en una època en què els homes dominaven els discursos i les estratègies polítiques.

Vida i trets personals

Va néixer el 1871 a una Polònia sota la dominació de l’imperi rus del tsar, en el si d’una família culta jueva. Era una excel•lent estudianta però, ja de nena i adolescent, es va començar a distingir per rebel•lar-se i enfrontar-se contra l’autoritat. Als 16 anys va entrar a militar en el partit revolucionari Proletariat i, als 18, va fugir de Polònia per la repressió i el risc de ser empresonada.

De Polònia va passar a ser una estudianta universitària i activista a Zuric. En aquest període va conèixer qui es convertirà en el seu company sentimental i de militància per anys: Leo Jogiches (que també va morir assassinat posteriorment). Ja de ben jove, es converteix en una dels líders del Partit Socialista Revolucionari de Polònia. El 1897 defensa la seva tesi doctoral, El desenvolupament industrial a Polònia, seguint l’enfocament metodològic del materialisme històric.

El 1898 es va traslladar a viure a Alemanya entrant a formar part de partit socialista alemany. Tot i que farà estades en altres països, Alemanya es converteix en el seu lloc de referència i de militància política fins a la seva mort. Per fer-ho, no va dubtar adoptar la ciutadania alemanya a través d’un matrimoni de conveniència (com a polonesa podia no obtenir la residència).

Rosa es va caracteritzar per una gran intel•ligència i una enorme curiositat vital, pel seu caràcter rebel i la seva valentia. Tenia grans dots d’oratòria i de dialèctica, combinant la formació, la docència i la capacitat d’anàlisi marxista amb una activa militància política. D’altra banda, era molt crítica en el si dels diversos partits en què va estar militant, guanyant-se el respecte però també els recels de molts dels seus companys.

El pensament polític

Rosa va viure tota la vida dedicada per complet a la lluita per la revolució socialista, que per a ella era una necessitat històrica en termes dialèctics. Aquí ens centrarem en alguns aspectes del seu pensament polític (òbviament, la selecció no deixa de ser arbitrària). Primer, quant a la qüestió nacional, Rosa pensava que mentre hi hagi la dominació del capitalisme no tenia sentit l’autodeterminació dels pobles, doncs continuen tenint el poder les classes dominants. En paraules seves, “mentre existeixin els estats capitalistes, mentre la política mundial imperialista determini i configuri la vida interna i externa dels estats, el dret a l’autodeterminació nacional no tindrà res a veure amb la seva pràctica, ni en la guerra, ni en la pau”. Si bé és cert que en alguna resolució de la II Internacional va votar a favor del dret de l’autodeterminació, mai va ser aquest un element vertebrador del seu discurs (aquí entrà en conflicte dialèctic amb el mateix Lenin).

En segon lloc, es va posicionar fortament en contra del revisionisme teòric que s’observava en certes pràctiques del parlamentarisme i del sindicalisme de la socialdemocràcia alemanya. Com a rèplica de les postures liderades per Bernstein, en què es defenia la necessitat de reformes socials i de no arribar ni al socialisme ni a la revolució, el 1899 va escriure ¿Reforma social o revolució? en què critica de forma radical l’abandonament dels objectius revolucionaris d’un sector de la socialdemocràcia. Aquesta obra li comporta el reconeixement en el cercle intel•lectual teòric marxista de l’època, però també implica l’inici d’odis i recels cap a ella de sectors importants de la socialdemocràcia alemanya (Rosa acabarà marxant del partit anys després, i crearà la Lliga Espartaquista abans del seu assassinat orquestrat pel govern socialdemòcrata en el context de la revolució alemanya de l’hivern de 1918).

El tercer element cabdal del seu cos teòric i i de la seva militància és la lluita contra l’imperialisme i el militarisme com a eines de reproducció del capitalisme. Rosa, en el congrés del 1907 de la II Internacional a Stuttgart, ja es va pronunciar clarament contra l’imperialisme i l’amenaça de la guerra imperialista (que va esclatar el 1914). Per a ella, la lluita contra la guerra i la carrera armamentística era inseparable de la lluita pel socialisme. Els exèrcits, considera, són eines de control social de les classes dominants que volen aconseguir l’expansió territorial que faciliti l’acumulació capitalista i disposar d’un mecanisme destinat a perpetuar l’opressió i el control del poble.

Un punt d’inflexió serà, a l’inici de la I Guerra Mundial, la votació a favor dels crèdits militars per part de la fracció socialista en el parlament alemany. Hi havia una minoria de diputats socialistes en contra (com Karl Liebknecht, un altre líder espartaquista que va morir assassinat amb Rosa), però es va imposar la disciplina de partit. La renúncia de la socialdemocràcia alemanya i d’altres partits socialistes (amb excepcions com els serbis i els russos bolxevics) significava la victòria del nacionalisme enfront del moviment internacionalista i la crisi de la II Internacional que es dissol el 1916. Rosa mostrarà una crítica aferrissada contra la I Guerra Mundial i demanarà la desobediència massiva. Se l’acusarà d’incitar els militars a desobeir els seus caps i, entre 1915-1918, passarà llargues temporades empresonada. El 1916 escriu La crisi de la socialdemocràcia, firmat pel pseudònim de Junius, en què avisarà de l’altra conseqüència de la guerra: la desaparició massiva del proletariat europeu.

Quant a l’organització del partit de la classe obrera, Rosa defenia la primacia del partit vers el sindicat (enfront de les teories de la igualtat de drets entre partits i sindicats). Segons ella, el partit representa els interessos de la classe obrera en el seu conjunt, mentre que els sindicats només representen els interessos immediats dels grups organitzats del moviment obrer.

Un altre aspecte del seu pensament era la rellevància que li donava a la vaga de masses com a la nova forma d’acció revolucionària. Per a Rosa, la solució pràctica contra el reformisme es pot veure en la Revolució Russa de 1905, en què s’utilitza la vaga de masses de forma generalitzada. El 1906 escriu Vaga de masses, partit i sindicats, en què situa la vaga com a nova forma de lluita proletària. Rosa considerava que quan els i les treballadores fan vaga aprenen més políticament i són actors de la seva lluita.

Rosa va ser una autèntica revolucionària, al 100%, com una opció integral de vida. Fruït d’un temps històric particular, però, sens dubte, una referent de lluita política que hauríem de recuperar per al segle XXI.