Vers una universitat popular: la lluita continua...

Per Mariona Cruelles

El moviment estudiantil viu un curs convuls; ocupacions, protestes, manifestacions i accions de tota mena s’han vist a totes les universitats públiques. Després d’anys de lluita i de mobilitzacions, no ha estat fins ara que les veus contra l’anomenat Espai Europeu d’Ensenyament Superior s’han començat a sentir.

L’objectiu és l’obertura al diàleg i reformulació dels profunds canvis que es pretenen instaurar a la universitat a nivell europeu. La convergència europea no parteix d’un diagnòstic de la situació actual de la universitat i els seus problemes reals (dèficit, manca d’infraestructures, falta de finançament, condicions de treball precàries, estructures de govern autoritàries i repressives, externalització de serveis basics...), sinó que es proposa replantejar el model docent en base a les necessitats de l’economia de mercat. D’aquesta manera el procés no dóna solucions a les necessitats reals del sector estudiantil, ni tampoc a les condicions precàries del mercat laboral actual a l’entorn del qual es vol fer aquesta reforma.

Durant el mes de novembre les tancades i ocupacions han estat -a més d’una manera de fer ressonar la lluita- una eina crucial d’informació, organització i coordinació entre alumnes, facultats i universitats. D’altra banda, les ocupacions a la Universitat Autònoma de Barcelona han posat de manifest que l’única forma de negociar amb el govern i la universitat és paralitzant la docència.

Hem aprés molt en la lluita. Després d’haver autogestionat la universitat a tots els nivells -cooperativa de consum, cuina, neteja, reciclatge, organització de classes i activitats, difusió i informació a la comunitat estudiantil, professorat i personal no docent, creació d’espais de debat i decisió, etc.- les ocupacions mostren que una altra universitat és possible.

Es evident que si fem créixer el moviment i les consciències, podem fer, ara sí, un canvi radical en el concepte d’educació. Introduint canvis en la docència, però també en el model de gestió de campus.

Arribat aquest punt cal crear una estratègia comuna a totes les universitats i centres educatius per tal de frenar definitivament la privatització. S’ha de treballar per unificar les protestes i les accions a tot l’Estat, i, alhora, fer transcendir la lluita a una dimensió europea.

Cal impedir el projecte patronal de reconversió de l’educació i impulsar una transformació general de tots els serveis públics a partir de mecanismes d’autogestió que en puguin assegurar la gratuïtat. Vistos els resultats, és imprescindible la convocatòria d’una vaga general indefinida a tots els centres educatius per exigir no solament la congelació d’aquests procés, sinó també la derogació de les lleis educatives estatals i autonòmiques.

Són moltes les lluites obertes en l’actualitat, en aquest context nacional i internacional, però, hem d’entendre que la del sector educatiu és clau. L’educació és la base de totes les lluites en la recerca d’un món més just. És la base de la consciència social; són els models que volem pel futur.

L’educació pública i popular sense elitismes, la socialització del coneixement pel seu propi valor i no pel valor imposat en mercat laboral, són condicions necessàries per a transformar la realitat en un sentit progressista.