Canviar la lògica de la resistència en el món del treball

Per Lluís Rabell [1]

La realitat quotidiana fa témer el pitjor: a hores d’ara, ja hi ha a l’Estat espanyol més de 800.000 famílies amb tots els seus membres a l’atur.

Ara com ara, la resistència a les fàbriques davant els expedients constitueix el primer vector de la reacció del món del treball. Però aquestes lluites, generalment enquadrades pels sindicats majoritaris, segueixen les pautes i rutines de la situació anterior a la crisi. El moviment obrer encara no n’ha pres la veritable mesura.

La recessió s’anuncia llarga i duradora en tots els països industrialitzats. Pel que fa a l’Estat espanyol, les seves conseqüències són i seran d’una gravetat extrema. La construcció, veritable motor del model econòmic, ha col·lapsat, i no té perspectives de reactivació a curt ni a mitjà termini.

El teixit industrial, transformat al llarg de les últimes dècades sota els paràmetres de la globalització, no només no ha pogut esmorteir el xoc de la crisi immobiliària, sinó que ha concentrat les formes més agudes de la recessió. Les grans multinacionals, des de l’automoció a l’electrònica, han començat a aplicar severs plans d’ajustament i deslocalització de la producció en funció de les seves estratègies mundials, abocant a la ruïna tot un eixam d’indústries auxiliars que orbitaven al voltant de les grans firmes. La crisi financera s’ha traduït en una brutal restricció del crèdit, escanyant empreses i famílies.

Dos reptes

Afegim que, respectuosos de la gestió del sistema, els governs de Zapatero i Montilla es revelen incapaços d’esbossar cap alternativa. Pitjor: perseveren en les polítiques que ens han dut fins aquí, abaixant impostos als més rics, injectant diners públics als bancs i cedint, atemorits, davant els dictats de Volkswagen, Nissan, Renault o Sony.

En aquestes condicions, batre’s expedient per expedient, una fàbrica rere l’altra, només pot conduir al fracàs. Tal volta, com a Pirelli, s’obtinguin millors indemnitzacions després de setmanes de mobilització de la plantilla (55 dies); però res no frenarà la destrucció de llocs de treball. Ara mateix, el comitè d’empresa de Nissan està negociant un pla de viabilitat de la factoria de Zona Franca sota l’amenaça de prop de dos mil acomiadaments... i amb la plantilla atomitzada i dispersa com a resultat de l’alentiment de la producció decidit per la multinacional. Més de dos cents treballadors i treballadores de l’empresa auxiliar “Acciona” ja van rebre la notificació d’acomiadament després de festes.

Aquí, com arreu, s’imposa la necessitat d’una altra lògica: la construcció d’un moviment de conjunt que, per ser eficaç, ha de superar dos reptes. Primer, plantejar alternatives globals – prohibició d’acomiadaments, intervenció de les firmes que pretenen deslocalitzar, creació d’un gran servei públic de crèdit i estalvi, plans de reconversió industrial amb criteris de sostenibilitat i d’interès social sota control d’assalariat i assalariades. I segon, retrobar formes de lluita i d’organització a l’alçada de les circumstàncies: la vaga amb ocupació, l’assemblea decisòria, la coordinació de les lluites, la unitat d’acció... i la perspectiva d’una vaga general (avui denigrada pels líders de CCOO i d’UGT), preparada a partir de jornades de lluita sectorials, com en el ram del metall.

Vet aquí la lògica anticapitalista que l’esquerra sindical té com a repte popularitzar si vol encarar els temps que s’atansen.