"De la miseria en el medio estudiantil"

De la miseria en el medio estudiantil

La crida perquè abandonin les il·lusions sobre la seva situació és una crida perquè abandonin una situació que requereix il·lusions.

Karl Marx

Podríem dir que tota la pràctica i la teoria situacionista va ser una posada al dia, radical i sense concessions, d’aquesta "vella" frase de Marx. En un dels seus escrits dedicats a la teoria de la deriva, Debord, Khayati i companyia ens bufetegen amb un bell fragment de "poesia moderna" que bé podria il·lustrar l’expressió de Marx.

En aquest text un sociòleg traça sobre un mapa de París tots els recorreguts que una estudianta efectua al llarg d’un any a l’esmentada ciutat. El resultat és un triangle reduït i sense fuites, als angles del qual hi ha la facultat de Ciències Polítiques, el domicili de la jove i el del seu professor de piano. Ara fem tots el mateix exercici: agafem llapis, regla i tracem les figures geomètriques de la nostra vida quotidiana.

Què fer davant tanta bellesa? Davant exemples tan clars de poesia moderna? Els situacionistas ho van tenir clar. De la miseria en el medio estudiantil va tenir una extraordinària difusió entre les principals universitats d’Alemanya, Itàlia i França i, com assenyalen Carlos Sevilla i Miguel Úrban al pròleg, el text es va avançar als esdeveniments polítics que marcarien la revolta estudiantil del 68: de la crítica de la crisi de la universitat (de la d’elit a la de masses) a la crítica de la crisi del capitalisme modern (l’ajust tardà d’aquest sector especial de la producció a una transformació de conjunt de l’aparell productiu); de la crítica de l’estructura cultural burgesa que envolta l’estudiant (l’opi de les mercaderies culturals "progressistes", l’estil de vida bohemi, les modes neoreligioses, les avantguardes artístiques, la “contracultura"…) a la critica dels fonaments econòmics i socials que la sustenten; i finalment de la crítica de la burocratització dels sindicats i dels partits comunistes oficials a la praxi d’una "subversió total" de la societat mercantil, crear la situació que faci impossible tot retorn.

Ara sí, la poesia era al carrer. Davant el pèssim i cursi poema de primavera de la "modernització" capitalista, el maig francès va dislocar tots els espais i va trencar amb tots els mapes i itineraris d’una vida quotidiana embrutida per l’univers mercantil. La irrupció de la política en espais que no li estava "naturalment" assignada (la facultat, el barri, els teatres, les fàbriques...) a través de models organitzatius de masses (comitès de fabrica, comitès de barri, contra la guerra del Vietnam...) al marge de les vies tradicionals va permetre obrir uns espais de participació i de transformació col·lectiva on per fi parlar de subjectivitat i individualitat no resultava un sarcasme o un simple clixé consumista.

Avui assistim a un nou "desajust" de l’aparell productiu que en l’àmbit acadèmic es tradueix en el pas de la universitat de masses a la universitat empresa. La crisi de model del capitalisme és més evident que mai i els poemes de la "modernització" no se’ls creu ni Friedman des de la tomba (tan sols alguns ministres, consellers i rectors a sou de la patronal).

El moviment estudiantil ha irromput amb força a Europa i els nous aprenents de De Gaulle i Nixon es posen nerviosos i apel·len una altra vegada a la "majoria silenciosa". Fan bé. Si alguna cosa hem après dels 60 és que el moviment estudiantil no sols actua com a estudiantil sinó com a revelador d’una crisi general que pot ser detonador d’una mobilització general que porti en el seu si un horitzó de ruptura. Exemples recents verifiquen en la pràctica l’actualitat d’aquesta premissa: la lluita contra el CPE a França; el moviment contra Bolonya a Itàlia i Grècia i, actualment, a l’Estat espanyol on ha cobrat inusitada força.

De la miseria... és un bon "manual" per veure les potencialitats del moment que vivim i per no repetir vells errors.

Marc Casanovas