El capitalisme té gènere… i la crisi també

Per Carmen Segura i Sandra Ezquerra

El planeta sencer està immers en una crisi econòmica, energètica i social inherent. Aquest procés també ve marcat pel gènere: l’actual situació econòmica aprofundeix en els històrics efectes nocius del capitalisme sobre les dones, tot utilitzant de manera ambivalent la nostra reclusió en l’àmbit de la reproducció. És més, la nostra creixent incorporació al mercat laboral durant les darreres dècades no s’ha traduït en igualtat real amb els homes i l’actual context de crisi accentua la segregació i la precarietat femenines que el capitalisme patriarcal crea i reprodueix.

Quan els números confonen

La situació econòmica actual està tenint efectes dramàtics sobre la capacitat de centenars de milers de persones per trobar feina i/o mantenir-la. Diversos mitjans han destacat el fet que la crisi afecta especialment els homes. L’esclat de la bombolla immobiliària, així com les deslocalitzacions i els EROs massius en la indústria, expliquen la recent acceleració de l’increment de l’atur entre els homes i del retall de les diferències entre l’atur masculí i el femení: mentre que el 2006, el primer se situava en el 6,06% i el segon en el 11,36%, les xifres respectives al final del 2008 eren el 12,96% i el 15,14%.

Tanmateix, aquesta alteració no ens ha d’enganyar sobre les dinàmiques del sistema capitalista i la seva mobilització de l’opressió de gènere. Les estadístiques, lluny d’anunciar el principi de la fi de la discriminació de les dones, invisibilitzen la seva pervivència. Els homes continuen tenint una participació més alta al mercat laboral i les dones continuen sofrint la precarietat, la subocupació i la discriminació laboral de forma més acusada.

La identificació de les dones com a principals responsables de les tasques reproductives no ha deixat de condicionar la nostra presència al mercat laboral i permet de mantenir el doble i la triple jornada així com una sobreexplotació específica.

Aquests darrers anys s’ha produït un augment dels contractes temporals en un 215%, dins dels quals el 72% eren per a dones contractades per cobrir l’absència d’un altre treballador. Per altra banda, el 83% dels assalariats amb jornada parcial són dones. En el 99% dels casos, segons el Ministeri d’Igualtat, la raó és la “necessitat” de tenir cura d’un nen o d’una persona depenent. Els contractes a temps parcial -una part important de les polítiques neoliberals de flexibilització laboral- afecten negativament les condicions de treball, les prestacions de jubilació i de desocupació, així com la trajectòria professional i personal de la treballadora.

La temporalitat i la parcialitat de l’ocupació femenina no són els únics indicadors de la discriminació de gènere en el mercat laboral. Malgrat que en els darrers 25 anys la taxa d’ocupació de les dones s’ha incrementat, les dones continuen estant infrarepresentades en posicions qualificades i de direcció. De fet, les ocupacions que han presentat un major creixement de mà d’obra femenina han estat les de tipus administratiu i les de serveis i cura, que són les que presenten altes taxes de flexibilitat i precarietat, i són avui dels sectors més greument assotats per la crisi. Aquesta segregació sexista es tradueix actualment en unes diferències retributives entre homes i dones del 31,7% (554,8 € de mitjana).

Pèrdua d’autonomia

La recessió econòmica també repercuteix negativament en l’autonomia de les dones respecte als homes. Quan moltes estan perdent llurs treballs, veuen que el seu company queda a l’atur o són de les 827.200 famílies en què tots els membre estan desocupats, els resultarà més difícil abandonar una situació d’abús o de violència si no es poden costejar una subsistència independent. A més, s’espera que continuï el progressiu descens dels divorcis a l’Estat espanyol: el divorci surt car en una societat basada en la família tradicional, encara que estiguin en joc el benestar personal i la llibertat d’escollir.

Un estat absent

La recessió afectarà irremeiablement la inversió en serveis públics, el benestar i la salut de la població en general, cosa que no farà sinó aprofundir la crisi de la cura gestada durant dècades de raquítica despesa social. A l’Estat espanyol, la despesa pública en llars d’infants és la més baixa de la UE, i lleis com la de la Dependència encara no s’implementen per manca de pressupost.

Tot això aguditza l’exclusió social creada per les tendències privatitzadores i sol recolzar-se en el treball no remunerat de les dones: com a principals responsables de la salut i del benestar de les famílies, som les que patim les retallades socials més dramàticament, atès que multipliquen les nostres responsabilitats reproductives, limiten la nostra capacitat de conciliar vida familiar amb vida laboral i ens ubiquen en una posició de clar desavantatge en el món del treball. Les retallades socials també es recolzen en el treball reproductiu infraremunerat de les dones immigrants que arriben per omplir el buit de la cura creada per la incorporació de les dones autòctones al mercat laboral i la de la feblesa de l’Estat.

És així que els efectes del sistema capitalista sobre les dones s’articulen fins a constituir un cercle viciós. Mentre que el nostre “rol” de reproductores posa entrebancs a la nostra incorporació al mercat de treball, és la nostra presència secundària en aquest, així com la contínua negligència de l’Estat en el terreny social, allò que al seu torn ens perpetua en “l’àmbit privat”. Aquestes tendències dialèctiques es reforcen en un context de crisi com l’actual i és per això que continua essent a l’ordre del dia la necessitat d’un projecte revolucionari per combatre-les.