Drets reproductius i discriminació a l’Estat espanyol

Per Mariona Ferrer Fons

L’Estat espanyol disposa, sobre el paper, d’una de les lleis de reproducció assistida més progressistes del món....

Qualsevol dona, independentment de la seva opció sexual o de si està en parella o no, pot accedir a les diferents tècniques de reproducció assistida (majoritàriament tractaments d’inseminació artificial o fecundació in vitro) per dur a terme el projecte vital de la maternitat en aquells casos que no sigui possible per mètodes naturals (en el cas d’una dona sola o una parella lesbiana, l’absència d’un home). Això, sens dubte, és un pas endavant.

En molts països europeus és legalment impossible que una dona sola o una parella de lesbianes, o fins i tot, en alguns Estats, una parella heterosexual que no estigui casada, tingui l’oportunitat d’utilitzar aquests mecanismes. Això també explica l’increment de persones estrangeres que venen a l’Estat espanyol a ser sotmeses aquests tractament. Es calcula que, entre els grups socials que els utilitzen a Espanya, un 30% són dones soles (La Vanguardia, 8 de juliol del 2008). La Llei 14/2006 sobre tècniques de reproducció assistida estableix que “qualsevol dona major de 18 anys i amb plena capacitat d’actuar” podrà ser receptora d’aquests tractaments. I afegeix: “La dona podrà ser usuària o receptora de les tècniques regulades en aquesta llei amb independència del seu estat civil i orientació sexual.” Per tant, legalment totes les dones que desitgin ser mares poden ser sotmeses a tractaments.

Ara bé, la llei no diu que les comunitats autònomes hagin de fer-se’n càrrec des d’un punt de vista econòmic. I aquí apareix el conflicte. Aquests drets legals no s’acompanyen amb drets socials i, en definitiva, polítics (perquè no és neutre políticament l’establiment d’uns determinats protocols o polítiques públiques).

En totes les Comunitats Autònomes de l’Estat, amb l’excepció d’Andalusia (que l’any passat va ampliar l’àmbit de cobertura, tot i que falta avaluar fins a quin punt tots els centres sanitaris de la xarxa andalusa ho apliquen), la sanitat pública només realitza tractaments a parelles heterosexuals amb problemes de fertilitat. Les dones soles, o parelles lesbianes, queden fora del sistema públic. En conseqüència, només poden accedir a tècniques de reproducció assistida en clíniques privades amb un alt cost per la prestació. Ens trobem, doncs, amb un cas de mercantilització d’un servei públic per a certs col•lectius específics. La inseminació artificial, amb semen de donant, costa al voltat de 600-1200 euros per cicle, i la fecundació in vitro (que té una tassa d’èxit més elevat i és més aconsellada a dones a partir dels 40 anys), entre 4000 i 6000 euros per cicle depenent del centre.

Cal aclarir que l’intent no vol dir que et quedis embarassada: les taxes d’èxit per cicle són entre el 25-35% depenent de diversos aspectes com l’edat de la dona, el tipus de tècnica utilitzada i altres factors. A més, queda pendent la medicació i altres proves mèdiques que la dona ha de realitzar i que només en convenis específics entre clíniques privades i la sanitat pública es cobreixen.

D’altra banda, tinguem en compte que les parelles heterosexuals que tenen problemes de fertilitat i accedeixen a la pública han d’esperar sovint de 3 anys per a poder accedir a un tractament (i en alguns protocols si la dona té més de 40 anys en queda). En definitiva, qui acaba fent ús d’aquests tractaments a l’àmbit privat?

Doncs, generalment, dones de classes mitjana-alta, excloent altres grups socials i creant-se una discriminació de classe en un dret reproductiu. Hi ha moltes dones soles, parelles lesbianes o parelles heterosexuals (aquestes darreres perquè no compleixen els protocols o el llarg temps de les llistes d’espera els enfonsa psicològicament i no poden accedir al sistema privat per qüestions econòmiques ) que no tenen accés als tractaments de reproducció assistida i han de renunciar a una experiència vital com aquesta.

L’altra possibilitat, que és l’adopció, sobre tot, internacional, és també molt complicada. Cada cop són menys els països que permeten a dones soles o parelles lesbianes adoptar, i és una opció que també té alts costos econòmics.