Mejor huérfanas (que presas de la madre simbólica)

Per Marc Casanovas

"La classe no coincideix amb la comunitat signe, això és, amb la totalitat dels que usen les mateixes sèries de signes per a la comunicació ideològica. Així, diverses classes diferents usaran un únic i mateix llenguatge. De resultes d’això, accents d’orientació diferent es creueran en cada signe ideològic. (...) Un signe que trobem retirat de la pressió de la lluita social, inevitablement perd força, degenera en una al•legoria i es converteix en l’objecte no de viva intel•ligibilitat social, sinó de comprensió "filosòfica"...La classe governant s’esforça per donar un caràcter etern al signe ideològic, per extingir o empènyer cap enfora la lluita entre els judicis de valor social que es deslliura en el seu interior".

Valentin N. Voloshinov. El marxisme i la filosofia del llenguatge

Abans que comencis a llegir aquest article, voldria proposar-te un breu experiment. Es tractaria de substituir la paraula en negreta en la cita per la de "gènere" (també es podria provar amb paraules com ara “nació”, “raça”, “ètnia”...). Crec que una vegada fet això, tindríem una aproximació bastant exacta de la manera amb què Lidia Cirillo respon a les "temptacions" essencialistes o naturalistes de definició de la identitat que, davant el nihilisme de la mercantilització capitalista, pretenen "recuperar" la tirania de les arrels i l’origen com a formula normativa. Així dóna resposta al relativisme generat precisament per la mateixa reivindicació de la "diferència" com a paradigma polític, en articular-se com a únic "horitzó universal" per a cada "subjecte" o "comunitat".

Trencar amb aquest "cercle virtuós" no és tasca fàcil, més si tenim en compte que com tot debat "teòric" en realitat respon a un procés històric concret. Procés que en aquest cas està marcat per la derrota de les esquerres i de les seves diferents tradicions emancipadores i, per tant, per l’expropiació i perversió del seu llenguatge comú (“democràcia”, “igualtat”, “universalitat”...) per part de les classes governants. Procés marcat, doncs, per la desintegració dels espais d’intervenció política i per una "culturització" o "naturalització" dels conflictes que té el seu corol•lari més conegut en fórmules com "xoc de civilitzacions" o "aliança de civilitzacions".

Com diu Lidia Cirillo: "La resistència de la dreta a la immigració no es recolza tant en la idea d’una superioritat-inferioritat com en la conveniència de mantenir la separació de les diferents històries i cultures teoritzant la segregació de la immensa majoria de la humanitat segons la lògica del gueto".

És precisament contra tot això que l’emergència de subjectes de transformació com ara el feminisme, minories ètniques, països colonitzats o la imbricació dels tres, ha resultat necessària per al projecte d’igualtat universal de l’esquerra, i no en contradicció amb ell. Ja que aquests subjectes, en la seva articulació política específica han posat sobre la taula la parcialitat o les contradiccions d’un projecte emancipador que es volia universal i que a la pràctica moltes vegades ha estat cec, o ha reduït exclusivament a un conflicte de classe les diferents opressions que requerien de la seva específica mediació política perquè les persones que les patien poguessin lluitar pel seu propi alliberament. Un alliberament que, tanmateix, passa necessàriament per la lluita contra el sistema global que en aquest moment històric "sobredetermina" o estructura totes les opressions específiques: el model d’explotació de classe del sistema capitalista.

És en aquest terreny polític i social on s’hauria de situar el moltes vegades confús debat sobre la relativa autonomia dels subjectes i les seves lluites, ja que, si la mediació no fos un projecte d’alliberament universal de les classes subalternes, com dimonis podríem afirmar que el sexisme, el racisme i el imperialisme són contraris als interessos històrics de la classe obrera (o al revés)? I en efecte, per al pensament de la diferència aquesta afirmació no té sentit.

És en aquest context on Cirillo es veu obligada a repetir allò que hauria de ser obvi per a qualsevol persona d’esquerres: un projecte polític sense identitat és una contradicció en els termes; però la identitat té un sentit polític positiu tan sols en la mesura que resulta funcional per a un procés d’alliberament. "Què és llavors la dona? És no-raó, no-lògica, és cos, és l’immediat, és el pacífic, és verge i mare. La dona de la revolució simbòlica s’assembla molt a la que existia abans que comencés aquesta revolució amb el rebuig feminista dels estereotips sobre la identitat de gènere. Però encara hi ha més, en definitiva, el pensament de la dona contínua sent manca: el pensament masculí menys tot el que el fal•lus permet a l’home".

Però quin és aquest pensament de la diferència que Lidia Cirillo sotmet a crítica? I per què ha influït tant en els últims anys a molts sectors de l’extrema esquerra que davant de la fragmentació i l’atomització de les lluites han fet de la necessitat virtut i s’han pujat al rutilant carro de la postmodernitat cultural.

Doncs bàsicament, i resumint molt, consisteix en un estrany (encara que en última instància lògic) maridatge entre postestructuralisme i essencialisme; (entre Foucaoult i l’imam Jomeini, per dir-ho així).

D’aquesta manera Luce Irigaray i la llibreria de Dones de Milà proposen una heroica aventura a totes les dones: la revolució simbòlica. Que és un viatge al•lucinant on després de "deconstruir" i tirar a l’escombriaire de la història totes les categories de la Il•lustració (universalitat, igualtat, racionalitat..) i tots els moviments emancipadors, incloent-hi el feminisme, per formar part del mateix paradigma epistemològic patriarcal occidental, decideixen en una solemne declaració dels anys 90 que el patriarcat ha mort! En fi, una mica així com si un palestí digués que l’imperialisme no existeix perquè no se sent "heterodesignat" per les bombes sionistes.

Deixant a banda aquest sorprenent estoïcisme per part de les esmentades dones (no tan sorprenent si tenim en compte que el medi natural en el qual es mouen són els tallers i "micro pràctiques" de les facultats d’estudis postcolonials) el realment preocupant és que en aquesta típica barreja d’elitisme i populisme (que impugna els símbols en funció del seu origen cultural) es redueix a mera "aparença" tot el que podria alliberar la dona de la seva opressió. Com diu Eagleton, el deconstruccionisme "només pot imaginar la contradicció com a lluita externa entre dues essències monistes, no és capaç de comprendre la dialèctica de classes i recorre en el seu lloc a la "diferència", aquest conegut motiu ideològic de la petita burgesia".

I en què consistiria aquesta dialèctica que tots plegats hauríem d’aplicar? Doncs, Cirillo ens en dóna una bona mostra a propòsit del concepte d’igualtat: "l’acusació de voler ser igual que l’opressor representa gairebé sempre una paradoxa: si realment la igualtat es realitza, ni l’opressor ni l’oprimit són ja iguals a si mateixos, perquè s’haurà dissolt la relació que els definia."