dimarts 14 d'abril de 2009
Totes les versions d'aquest article:
Per Esther Vivas [1]
Han passat quinze anys des de l’aixecament zapatista a Chiapes, el qual va marcar simbòlicament l’inici de les resistències a la globalització, i aviat en farà deu de la “batalla” de Seattle. Aquest nou cicle de lluites va néixer amb el pes dels fracassos històrics del segle XX i enmig d’un fort escepticisme sobre la possibilitat de construir un nou projecte polític alternatiu, en un context on triomfaven les tesis d’autors com Francis Fukuyama del “final de la història”. El nou segle XXI , començava amb l’eclosió del moviment altermundialista i dels fòrums socials, predominava una sensació “d’autosuficiència” dels moviments socials, de pensar que amb el moviment “per si mateix” n’hi havia prou per canviar la societat. Les tesis de Holloway de “canviar el món sense prendre el poder” expressaven perfectament aquesta perspectiva. Es el que el filòsof francès Daniel Bensaïd va anomenar la “il.lusió social”.
En els darrers anys, hem vist com les resistències a la globalització s’han multiplicat i com aquestes s’han vist enfrontades a nous dilemes i debats estratègics: Què fer front una política de guerra global permanent? Quines lliçons extreure de la recomposició de l’hegemonia de classes a Argentina després del que “se vayan todos” de finals del 2001? Quina relació mantenir amb governs com els de Chávez, Morales, Correa o Lugo que han trencat parcialment amb l’imperialisme i el neoliberalisme? O amb aquells governs suposadament “progressistes” com els de Lula però amb una agenda social-liberal?
Poc a poc es posen de relleu els límits d’aquesta “il.lusió social”, provocant, tot i que de forma parcial i limitada, el que el mateix Bensaïd ha anomenat, un “retorn de la qüestió política”. Emergeixen els límits d’aquestes resistències “per si soles” i, malgrat que són indispensables, es manifesta la necessitat d’anar més enllà i d’articular una alternativa anticapitalista. El camí per construir-la no serà gens fàcil, però l’actual situació de crisi sistèmica en fa palès la seva urgència.