S.O.S.: Salvem el planeta del capitalisme

Per Grup d’ecosocialisme d’Izquierda Anticapitalista de Madrid.

L’últim informe del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) (organisme de les Nacions Unides per assessorar els governs sobre el tema), datat el 2007, és concloent sobre això. Onze dels dotze anys més càlids des del 1850 estan entre 1995 i 2006. La temperatura mitjana global ha augmentat 0,74ºC de 1906 a 2005 i la tendència a l’augment de la temperatura dels últims cinquanta anys pràcticament doblega la dels cent anteriors. La quantitat de "gasos hivernacle" (GI), com el diòxid de carboni i el metà, continua creixent i ho fa a una velocitat més gran de la prevista.

Però això no és ni de bon tros un informe alarmista, sinó l’informe de conclusió redactat per aconseguir el consens científic. Molts especialistes tenen una percepció encara més pessimista. Augmenta també el consens sobre la necessitat de començar a reduir les emissions mundials en el pròxim decenni, i fer-ho de forma ràpida, si es vol evitar que la temperatura no augmenti més de 2ºC, xifra a partir de la qual poden desencadenar-se fenòmens catastròfics irreversibles.

Des de fa temps la comunitat científica internacional va constatant l’origen humà del canvi climàtic per l’emissió descontrolada a l’atmosfera dels denominats "gasos hivernacle" (GI), causada fonamentalment pel model socioeconòmic actual de capitalisme globalitzat. Les maneres actuals de producció, consum, transport, generació d’energia, gestió del territori, etc. es tradueixen en la crema massiva de combustibles fòssils. Els esmentats gasos hivernacle atrapen la radiació solar en l’atmosfera de la terra provocant el seu escalfament progressiu.

Com assenyala també l’Organització Meterológica Mundial (OMM), per primera vegada en la història sis ciclons tropicals van arribar a terra als Estats Units de forma consecutiva i tres huracans de gran intensitat van assolar Cuba.

De la mateixa manera, s’ha fet patent l’acceleració del desglaç de l’Àrtic. L’OMM assenyala també que el 14 de setembre de 2008, durant la temporada anual de fusió i formació, el gel marí de l’Àrtic va assolir el seu nivell mínim, que era a més el segon nivell més baix observat des que comencessin a efectuar-se mesuraments per satèl•lit el 1979.

Al començament de març de 2009, el Congrés Científic Internacional sobre Canvi Climàtic de Copenhaguen va advertir que les glaceres, així com les masses de gel de Groenlàndia i de l’Antàrtida, s’estan fonent a major ritme de l’esperat, mentre els oceans continuen escalfant-se i expandint-se. A més, el nivell del mar continua pujant tres mil•límetres l’any, una xifra ben per sobre de la mitjana del segle XX.

El passat 17 de febrer, es va desprendre una plataforma de gel de l’Antàrtida de la mida de l’illa de Hawaii.

Problema social

El canvi climàtic és alhora un greu problema social que afecta el subministrament d’aigua i de menjar, les zones d’influència i els patrons de les malalties, les esferes productives i els modes de subsistència i d’ocupació (per començar, aquelles economies estretament lligades a recursos sensibles al clima com ara agricultura, piscicultura o turisme es veuran alterades i en alguns casos estaran en risc).

L’últim informe de l’IPCC estableix que "els costos i beneficis del canvi climàtic en la indústria, els assentaments humans i la societat variaran àmpliament segons la localització i l’escala. Tanmateix, en general, els efectes globals tendiran a ser més negatius com més gran sigui el canvi en el clima".

Els països difereixen tant en la seva contribució al canvi climàtic com en la vulnerabilitat davant els seus impactes. Irònicament, molts dels països que tenen menys responsabilitat pel creixement de la concentració de gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera terrestre seran els que probablement sofreixin els impactes més seriosos del canvi climàtic. En tots els escenaris analitzats, Àfrica, Orient Mitjà, l’Índia i el Sud-Est asiàtic són els que patiran els impactes més forts.

L’IPCC confirma que els impactes es poden mitigar estabilitzant els gasos d’efecte hivernacle de manera que no se superin els dos graus d’increment de la temperatura global respecte a l’època preindustrial. Tanmateix, no ens queda massa temps per a això.

Fan falta canvis profunds en els mecanismes de producció i transformació d’energia, la qual cosa al seu torn porta aparellat la necessitat de transformacions polítiques i econòmiques profundes.

Això posa en qüestionament el model capitalista, assentat en una lògica productivista, consumista i contaminant.

La necessària transició del model productiu actual no resultarà fàcil, però és essencial per a la supervivència. Per això és necessari que compti amb una àmplia participació social. Els nous canvis que es donin no solament han d’afrontar la qüestió mediambiental, sinó han de donar una resposta a la realitat social en la qual ens trobem. El sistema capitalista no pot superar les crisis que ha desencadenat. Cal plantejar polítiques i mesures anticapitalistes basades en lògiques que busquin la justícia i el benestar social, i siguin mediambientalment sostenibles.

Acció política

Les contínues cimeres internacionals per resoldre aquest problema han donat un magre resultat. Els acords són insuficients i abunden els trucs per fer-los menys incòmodes per als capitalistes (el comerç d’emissions, la comptabilització dels claveguerons de carboni o els mecanismes de desenvolupament net). Els mecanismes de mercat són més aviat part del problema, no de la solució.

Aquest és un any clau en la lluita contra el canvi climàtic. Durant la Cimera de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic que tindrà lloc el desembre, es decidiran els detalls de l’acord que substituirà el Protocol de Kioto, una vegada que aquest hagi expirat a finals de 2012.

No cal explicar aquí que com més s’estengui la protesta ciutadana a favor de la reducció de les emissions de GI i d’un món més just i sostenible, més pressionats seran els governs de tot el món a assumir compromisos ferms i decidits, enlloc d’eludir les seves responsabilitats per continuar cedint davant els poders econòmics. I no ens queda gaire temps per invertir aquesta situació.

La crisi ecològica i la crisi de deteriorament social són profundament interrelacionades. És per això que la mobilització ciutadana resulta decisiva per a crear una situació política diferent en la qual el canvi climàtic deixi de ser un problema llunyà que s’abordarà quan se n’hagin resolt altres de més importants o un assumpte del qual es parla molt i per al qual es fa poc.

Revolta Global-Esquerra Aniticapitalista, i Izquierda Anticapitalista a la resta de l’Estat, ens sumarem a les mobilitzacions que es llancin i treballarem per un altre model socialment just i mediambientalment sostenible que no pot donar-se en el sistema actual que és la causa de la situació en què ens trobem. Lluitarem perquè davant del CANVI CLIMÀTIC: COMENÇA EL COMPTE ENRERE. CAPITALISME CULPABLE.