Fa falta un gir en les lluites

Per Lluís Rabell

Les últimes setmanes, amb una accentuació dels efectes de la crisi, estan mostrant l’esgotament del model d’acció sindical que ha prevalgut en el període de "creixement".

L’etapa de "bonança" es va caracteritzar per una llarga fase de contenció salarial -pactada entre CCOO, UGT i la CEOE, que delimitaven any rere any a nivell estatal els marges de la negociació col•lectiva- i per l’extensió de la precarietat contractual. Per aquesta via, i gràcies també a una fiscalitat favorable als grans ingressos, hem assistit a una ingent transferència de les rendes del treball a les butxaques dels capitalistes. El limitat poder adquisitiu dels salaris tendia a compensar-se amb un abaratiment dels crèdits - generant una situació d’endeutament de les famílies que la recessió ens revela avui amb tota la seva cruesa.

Però l’existència d’una demanda sostinguda de mà d’obra -sobretot mentre es va mantenir puixant el ram de la construcció i, amb ell, l’eixam d’indústries que graviten al seu voltant- no solament va fer més suau la percepció general del pendent pel qual lliscava l’economia del país, sinó que, conjugant-se amb l’anterior, va determinar un cert model de gestió dels conflictes socials, generalment a la defensiva, per part dels sindicats majoritaris.

De manera significativa, la fase anterior a la crisi financera, industrial i mediambiental en què estem sumits va estar marcada per un llarg rosari de deslocalitzacions. La "cultura sindical" que es va forjar en les empreses durant aquells anys no va ser tant la defensa del lloc de treball com l’obtenció d’indemnitzacions dignes: entre prejubilacions i perspectives de noves ocupacions per als col•lectius més joves -cada vegada més incerts quant al futur, però ocupacions al cap i a la fi- resultava possible anar trampejant la situació.

Canvi de dinàmica

Tot això ha acabat. Amb la implosió del model productiu i de creixement, la tradició sindical d’aquests anys revela tota la seva impotència. El moviment obrer va prenent consciència de la gravetat de la crisi. Però, davant les estratègies ineficaces de les seves organitzacions i l’absència d’una alternativa, encara acumula entrebancs i temors més que una altra cosa.

N’hi ha prou amb comparar la situació de conflictivitat laboral que teníem a Catalunya -especialment afectada per la crisi industrial- durant la tardor i la que tenim ara. L’indicador d’hores de treball perdudes per vaga ha baixat al gener i febrer. Però no és només això: alguns dels conflictes que teníem oberts l’any passat han anat resolent-se, o són en camí de resoldre’s, si no s’hi posa remei, de la pitjor manera.

Quan la plantilla de Nissan va sortir al carrer contra l’ERO que se li venia a sobre, va arribar a polaritzar moltes altres resistències fabrils de dimensions variades: Pirelli, Tyco, Delphi, Simon... Avui, molts d’aquests expedients han acabat imposant-se. La batalla empresa per empresa es demostra insostenible a mig termini davant la determinació patronal i, molt sovint, amb la connivència de la Conselleria de Treball.

Experiències negatives

Cas emblemàtic on n’hi hagi, el Comitè d’empresa –i després, en referèndum, la plantilla- de Pirelli, a Manresa, van acceptar el passat mes de gener, “com a mal menor”, l’acomiadament de més de dos-cents treballadors i treballadores. El president Montilla, es deia, havia obtingut garanties de la multinacional quant a la continuïtat de la factoria.

A les poques setmanes de l’esgarrifós espectacle dels acomiadats rebent la carta que rescindia el seu contracte a la mateixa porta de la fàbrica, repel•lits pels guàrdies de seguretat en tant que els més “afortunats” es dirigien capcots als seus llocs de treball, Pirelli va anunciar la seva intenció de liquidar tota activitat productiva a finals d’any. Com reactivar la lluita després d’això?

I Nissan? Després de mesos batallant contra la pretensió de la multinacional d’acomiadar més de 1.600 treballadors i treballadores, els sindicats majoritaris, USO, CCOO i UGT, juntament amb la Generalitat, presenten com una “victòria” un acord en virtut del qual se suprimirien 1.400 llocs de treball (unes 200 persones han anat acollint-se ja a les baixes voluntàries promogudes per l’empresa).

S’ofereixen fortes indemnitzacions? Per descomptat, no arribaran als milers de llocs de treball que es perdran en la indústria auxiliar com a conseqüència d’aquesta reestructuració. Curiosament a més, el cost de tals indemnitzacions coincideix amb la quantitat de les ajudes econòmiques que el govern ha concedit a Nissan.

I què dir de SEAT, on davant el xantatge de Volkswagen i la covardia de les burocràcies sindicals, s’ha empaitat la plantilla a votar la congelació salarial, establint un pèssim precedent de cara a la negociació col•lectiva a tota Catalunya?

Perspectives de resistència

Només en el sector públic, com a TMB o a l’ensenyament, s’han produït lluites d’envergadura per millores contractuals i en defensa del servei públic. En l’empresa privada les coses són diferents. Contrastant amb la massivitat de la vaga i les manifestacions de mestres i estudiants del dia 19, la manifestació del passat 14 de març, convocada per CCOO i UGT per a “plantar cara a la crisi”, va reunir quadres i delegats d’aquestes centrals, però a penes alguna plantilla d’empreses en lluita (Bosch).

Els sondeigs d’opinió, sempre manipulables, han de ser vistos amb recel. Això no obstant, no deixa de ser significatiu que davant la crisi una majoria de la ciutadania es declari favorable a un cogovern de l’esquerra i de la dreta nacionalista (CiU). Això reflecteix fins a quin punt el moviment obrer ha anat perdent força com referent de polarització social.

Urgeix obrir una perspectiva creïble de resistència, de coordinació de lluites i de preparació d’una vaga general, alçant un pla de mesures d’urgència. L’esquerra sindical, que ha de ser la primera a empènyer en aquest sentit, té una enorme tasca per davant.