França, segrest de patrons i pícnics salvatges: noves formes de lluita

Per Sylviane Dahan [1]

“La Pelle et la Pioche” (El pic i la pala), un comitè de precàries i precaris vinculat al Nou Partit Anticapitalista (NPA) organitza pícnics en diferents supermercats des de la tardor de 2008.

Van començar a París i han continuat en diferents altres ciutats com ara Nancy, Clichy-La-Garenne, Amiens, Pantin... Aquest “pícnic de final de mes difícil” és organitzat pel col•lectiu l’últim dissabte de cada mes en un supermercat diferent, des de setembre de l’any passat. La reacció és en general bona per part dels consumidors; es tracta “d’una manera de denunciar la davallada del nivell de vida, els marges comercials al•lucinants de la gran distribució, i la repartició injusta de les riqueses en període de crisi”, indica el col•lectiu.

“Els productes de primera necessitat augmenten i tothom sap que avui, amb el salari o la pensió... ja no n’hi ha prou per viure; demanem protecció social”, ha explicat Omar Slaouti, cap de llista de l’NPA a Île-de-France. “La redistribució en la gran distribució! El preu dels cereals cau un 50%, però el preu de les pastes s’apuja el 32%. Qui en treu profit?” Les reivindicacions del moviment són aquestes:

 la congelació dels preus dels productes de primera necessitat i la taxació dels profits en la gran distribució,
 l’increment dels salaris: 300€ d’augment per a tothom; no als salaris inferiors a 1500€,
 la supressió de l’IVA sobre els productes de primera necessitat,
 un consum intel•ligent, solidari i ecològic.

El segrest de patrons és una altra manera de lluitar. L’NPA s’ha declarat favorable al segrest d’empresaris o directius per part dels treballadores. “La llei està mal feta”, declarava Olivier Besancenot, el portaveu més conegut de l’NPA. Aquesta formació dóna suport a les accions dels i les treballadores: ocupació de fàbriques, protestes, vagues, segrests... Accions cada cop més radicals davant l’arrogància, la manca d’escrúpols del patronat, però també davant la paràlisi de les direccions confederals dels principals sindicats.

El camí de les lluites és rarament cobert de roses. Per a una franja creixent de la població treballadora, aquestes formes de lluita poc convencionals són una reacció de legítima defensa davant els atacs cada dia més violents que representen els acomiadaments i la realitat d’una crisi que aboca famílies senceres a la precarietat o la pobresa.

On està la violència?

La violència rau en la societat actual, en la societat capitalista, en un sistema de profit capaç d’organitzar guerres com les d’Iraq o d’Afganistan, o de negar el dret a l’existència de Palestina. Un sistema capaç –com ho hem pogut veure fa ben poc a casa nostra– de descarregar la repressió policial contra el moviment estudiantil fins i tot a través d’un govern suposadament d’esquerres.

La violència està en la negació d’un futur per a milions de persones, està en les injustícies, com ara la negació d’un habitatge per a tothom o de pensions dignes per a la gent gran o discapacitada...

Com va dir Olivier Besancenot durant la seva recent estada a Barcelona en resposta a un periodista: “Sempre pregunteu a les persones que ens declarem anticapitalistes sobre la violència. Pel que fa a la violència, hauríeu d’interpel•lar sobretot els governs”.

Davant l’ofensiva patronal, la defensa del dret a la dignitat, del dret a tenir un treball i un salari suficient, anirà trobant noves formes de lluita, radicalitzant els mètodes tradicionals i qüestionant l’eficàcia de les velles rutines sindicals.

Cal donar suport a aquesta nova embranzida del moviment obrer.

Contra la violència patronal, lluites obreres!