Que paguin la crisi els que l’han provocada! Vaga General!

La crisi per la qual travessa el sistema capitalista és una crisi de gran envergadura. No es tracta només d’una crisi econòmica profunda ocasionada per la convergència de factors com la caiguda de la taxa de benefici dels capitalistes, la sobreproducció i la fallida del sistema financer, sinó que és també una crisi ecològica i climàtica, energètica i alimentària. Els límits històrics del capitalisme apareixen ara amb tremenda claredat, així com la necessitat de trobar una sortida a les seves cícliques i cada vegada més perilloses sacsejades.

No obstant això, els immensos problemes que han sortit a la llum no suposen per si mateixos que el capitalisme s’estigui acostant al seu final. Certament una situació com l’actual pot acabar desembocant en catàstrofes de diferent naturalesa com guerres de gran magnitud, desastres ecològics o fams massives, que podrien posar en perill no ja al propi sistema que les ha originades, sinó la humanitat i el planeta mateixos. Però el capitalisme, si no s’alça una alternativa enfront seu, té amplíssimes possibilitats de trobar una sortida a la crisi a costa del sofriment de la classe treballadora i de la gent oprimida del món. Així ha estat en anteriors ocasions i així pot ser en aquesta.

El que ocorri durant el desenvolupament i al final d’aquesta crisi no està escrit ni determinat. No depèn de factors econòmics cecs que actuïn de manera inexorable, sinó que guarda estreta relació amb el tipus de polítiques que s’apliquin per a donar-li solució. Si aquestes consisteixen, com fins a ara, que els estats es converteixin en protectors dels causants de la crisi i apuntalen el sistema (en la mateixa línia de l’última cimera del G-20), llavors resultaran inevitables els drames socials de l’atur massiu, del tancament d’empreses, de la descomposició dels serveis públics i de la fallida dels sistemes de cobertura social.

Una sortida anticapitalista a la crisi

Tanmateix, tal situació no resulta inevitable. És possible sortir de la crisi adoptant mesures que afavoreixin a la classe treballadora i apuntin cap a una veritable transformació social a escala mundial, encara que, per descomptat, aquesta no és l’opció dels diferents governs de tall neoliberal.

Mesures com ara l’expropiació de la banca i la creació d’una banca pública sota control social, la reapropiació pública del sector energètic, la prohibició dels acomiadaments en empreses amb beneficis, la reducció de la setmana laboral a 35 hores (i a menys) i el repartiment equitatiu del treball sense reducció salarial, són algunes de les que haurien de ser aplicades per a donar a la crisi una sortida favorable a la classe treballadora.

Però tals mesures no seran engegades voluntàriament pels capitalistes i els seus sequaços polítics, sinó que han de ser imposades a través de la lluita per la mateixa classe obrera i els sectors socialment oprimits. Es requereix un gran esforç per a passar de l’actual atomització i dispersió de les respostes a una mobilització massiva, coordinada i continuada que faci bandera seva un pla alternatiu anticapitalista.

Vaga general a Euskal Herria

En el sentit anterior, la vaga general convocada per al pròxim 21 de maig en Euskal-Herria pels sindicats ELA, LAB, ESK, STEE-EILAS, EHNE i HIRU serà el primer intent de resposta massiva a l’Estat espanyol en defensa dels interessos de la classe treballadora. Per tant, encara que la convocatòria s’ha realitzat al nostre entendre de forma errònia, descartant qualsevol intent d’unitat sindical més enllà de les forces impulsores, Ezker Alternatiboa a Euskadi, i Revolta Global i Izquierda Anticapitalista a Catalunya i a la resta de l’Estat, apostem per ella.

Eleccions europees

Per a imposar una sortida alternativa a la crisi, a més de la mobilització i organització de la classe treballadora, resulta necessària la presència de sòlides organitzacions d’esquerra anticapitalista. En la contesa electoral del pròxim 7 de juny existeix una voluntat de fer aparèixer a escala continental un referent d’esquerra combativa, clarament independent de les direccions institucionalitzades de l’esquerra oficial adaptada a l’ordre neoliberal.

Diverses organitzacions anticapitalistes s’hi han llançat amb els mateixos objectius i propostes: el NPA de França, la LCR de Bèlgica, el PPP de Polònia, el Bloco de Esquerda de Portugal, el Partit Socialista de Suècia, Revolta Global-Esquerra Anticapitalista-Ezker Alternatiboa a l’Estat espanyol...

La nostra candidatura forma part d’aquest impuls general per dur a les institucions europees la veu de la classe treballadora i de la gent oprimida, plantejant una real alternativa política a un sistema els límits del qual han estat evidenciats per la crisi que ens sacseja.