Centrals nuclears : el desmantellament s’imposa…

Per Vincent Gay [1]

El proper mes d’octubre, la central nuclear de Fessenheim, a Alsàcia, serà sotmesa a la seva tercera visita decennal. Vet aquí doncs l’ocasió de desmantellar una central que arriba al final de la seva vida útil i d’orientar-se decididament cap a la desaparició dels reactors nuclears com a font d’energia. Però EDF (Electricité de France) no sembla compartir aquesta opinió.

Enguany se celebren els trenta anys de la més vella central nuclear francesa. Després de tants anys de «bons i lleials» serveis, es podria pensar que és temps acabar amb uns equipaments que no havien estat concebuts per durar tant de temps. Però les grans empreses tracten les centrals de la mateixa manera que els seus assalariats i assalariades: cal premsar-los i treure’n el major rèdit possible, sense tenir massa en compte els eventuals riscos que això pot comportar.

L’alternativa que es planteja davant la visita de control de Fessenheim, és la tria entre el seu tancament definitiu o bé la prolongació del seu període d’explotació. Els “nucleòcrates” sempre han defensat la utilització de l’energia nuclear brandint l’argument del seu baix cost. Però aquestes estimacions no comptaven, entre altres coses, amb els enormes pressuposts necessaris per al desmantellament de les centrals. Fins al punt que, més aviat que de començar des d’avui els treballs necessaris al final de vida de les centrals, EDF prefereix invertir a fi de perllongar la seva existència de trenta anys. Els diners en joc representen unes quantitats gens menyspreables: estem parlant d’uns 400 milions d’euros per reactor desballestat. Sabent que França posseeix 58 reactors en el conjunt del seu territori, i que la mitjana d’edat d’aquestes centrals és de 22 anys, un es pot ja fer una idea de la factura final que tot plegat suposa de cara als deu pròxims anys. Si encara això ens portés al tancament d’aquestes centrals i a l’abandonament definitiu de l’energia nuclear… Però la política actual de prolongació de les centrals mostra la irreversibilitat de les tries energètiques que han donat prioritat a les nuclears. Es paga avui, i es pagarà encara més demà, la factura d’unes polítiques imposades en el decurs dels anys 1970, sense cap debat democràtic.

El President d’EDF, Pierre Gadonneix, acaba de demanar una pujada d’un 20 % de les tarifes elèctriques, per tal de resoldre l’endeutament de l’empresa. Aquesta exigència d’EDF esdevé encara més xocant en el moment en què la companyia està invertint diners per perllongar la vida de les centrals. Finalment, els contribuents hauran de pagar diverses vegades les conseqüències derivades de les successives imposicions del lobby nuclear: primer, per a la construcció de les centrals; després, per a la seva prolongació. I, finalment, per al seu desmantellament, que avui es pretén endarrerir. Car, en efecte, malgrat les prolongacions eventuals, tard o d’hora caldrà desmantellar els equipaments existents. Fer-ho sense tardança seria la tria més raonable. Sobretot de cara als desafiaments energètics de l’hora. Diferir la implementació d’alternatives energètiques vint o trenta anys més representaria una fugida cap endavant suplementària i del tot irresponsable; es tractaria d’una opció que no resoldria cap problema, i que només faria augmentar els riscos vinculats a l’envelliment de les centrals.

Per al conjunt del moviment antinuclear, esdevé tant important lluitar contra la reactivació del programa nuclear i la instal·lació dels reactors EPR de nova generació a Normandia, com exigir el tancament de les centrals més antigues. Unes centrals que, com més passen els anys, constitueixen un perill creixent per a les poblacions del seu entorn i per al personal encarregat de vigilar-les i de mantenir-les en vida. Cal doncs començar a preparar, des d’avui mateix, la manifestació unitària de Colmar, que se celebrarà la propera tardor, els dies 3 i 4 octubre, i que exigirà que es procedeixi al tancament de la central de Fessenheim; una fita que, si l’assolíssim, no només tindria una potent càrrega simbòlica per al moviment, sinó que representaria un primer pas efectiu de cara a l’abandonament de l’energia nuclear.

Vincent Gay