Cultura i capitalisme

Marc Casanovas

La problemática del multiculturalismo que se impone hoy –la coexistencia híbrida de mundos culturalmente diversos- es el modo en que se manifiesta la problemática opuesta: la presencia masiva del capitalismo como sistema mundial universal. Hoy la “crítica cultural” está ofreciendo el último servicio al desarrollo irrestricto del capitalismo al participar activamente en el esfuerzo ideológico de hacer invisible la presencia de este. Es la “represión” del papel clave que desempeña la lucha económica lo que mantiene el ámbito de las múltiples luchas particulares con sus continuos desplazamientos y condensaciones. Es como si, dado que el horizonte de la imaginación social ya no nos permite considerar la idea de una eventual caída del capitalismo, la energía crítica hubiera encontrado una válvula de escape en la pelea por las diferencias culturales que dejan intacta la homogeneidad básica del sistema capitalista mundial. Slavoj Zizek. Multiculturalismos

En “l’obra d’art en l’època de la seva reproducció tècnica” Walter Benjamin explica com “l’aura”, el rastre mític, ancestral, o el gest congelat de la seva producció (la “petjada”), que podíem trobar en tota obra d’art abans de la seva reproducció tècnica, era destruïda inexorablement per l’objectivitat impersonal del procés tècnic. Per molt que un fotògraf pogués triar un pla, un tema, un model... la fotografia sempre reproduiria aspectes i detalls que el fotògraf no podria controlar; això es el que Benjamin anomenava “inconscient òptic”. “L’artista” perdia el control tècnic sobre l’obra. La mort de “l’aura” significava en aquest sentit restringit la mort de “l’artista creador” i l’emancipació de la pintura de la seva funció com a portadora de la veritat o la seva representació per passar a la fotografia. Benjamin explica com alguns pintors al principi es dedicaven a pintar sobre les fotografies per intentar recuperar aquesta “aura” irremeiablement perduda pel procés tècnic...

EL MULTICULTURALISME LIBERAL Un té la sensació, quan mira com funcionen actualment las formes de producció cultural sota la lògica del capitalisme, que està assistint a una farsa d’aquest tipus. Podríem dir que l’auge de “l’exotisme”, del multiculturalisme de “Corte Inglés” (primera planta: ceràmica oriental; segona: moda primavera dedicada a l’Índia) respon a aquest mateix intent patètic de l’artista del segle dinou qui pintant sobre una fotografia pretenia dissimular sota el pinzell i l’aquarel·la, sota la reproducció d’una altra “aura”, la pèrdua d’un món amb formes de producció pre-capitalistes. El multiculturalisme liberal fa un gest anàleg, fetitxitza unes diferències culturals en una falsa reivindicació de la diversitat i la diferència per dissimular sota les robes folklòriques com les “cultures” són cada cop més sospitosament semblants. El que percebem sota “l’aquarel·la” del pintor culturalista és la superfície sintètica de la producció econòmico-cultural capitalista i al que apunta la proliferació de falses aures identitàries sobre la tela sintètica del capitalisme és a la absència irremeiable d’aquestes identitats.

LA MARCA BARCELONA Un exemple paradigmàtic d’aquest procés l’estem vivint actualment a la ciutat de Barcelona. Com David Harvey explica en el seu llibre Capital financiero propiedad inmobiliaria y cultura, en els últims anys aquesta ciutat ha aconseguit adquirir un paper destacat dintre del sistema Europeu de ciutats gràcies a la seva reivindicació “d’excepcionalitat”, “autenticitat”, “particularitat” i “especialitat”, les quals són les condicions en qualsevol mercat per obtenir una renda monopolista sobre qualsevol producte. Així, l’èxit de la venda de la “marca” Barcelona està immers en la típica contradicció “cultural” capitalista, ja que, en la mesura que les oportunitats de recaptar abundants rendes monopolistes es presenten sobre la base del capital simbòlic de Barcelona com a ciutat (estils de vida, tradició literària, exposicions, arquitectura de “marca”) el seu “atractiu” desapareix i deixa un desert de mercantilització multinacional (els preus de la propietat immobiliària es disparen, les grans botigues multinacionals substitueixen les antigues botigues de carrer, es destrueix el teixit urbà...) de manera que el paisatge esdevé cada cop més homogeni i semblant a qualsevol altra ciutat europea. Aquesta és la dialèctica entre la substància valor i la forma valor que travessa el procés de producció capitalista, és a dir: qualsevol objecte, qualsevol valor cultural, per accedir al món social ho ha de fer sota el signe de la pròpia negació, sota la forma del valor abstracte de la mercaderia, com deia Marx: “si un considera el concepte de valor, llavors l’objecte real és vist com un signe, no val per si mateix, sinó per allò que val”.

CONSEQÜÈNCIES PER A LA LLUITA Però quina traducció té tot això en el terreny de la lluita política i ideològica? En primer lloc, cal rebutjar l’oposició que es presenta com l’eix principal de la lluita ideològica dintre de la democràcia liberal actual: la tensió entre la tolerància liberal universalista (el representant ideològic típic de la qual és aquesta classe mitjana alta que amaga els seus interessos de classe sota la formula de neutralitat, de “ciutadans del món”, per depreciar la gent comuna “atrapada en els prejudicis de la seva identitat ètnica”) i els “nous fonamentalismes”. Trencar aquest eix vol dir tornar a polititzar el conflicte en termes de classe, de lluita econòmica, no “culturals”. Com deia Trotsky: “Aquells que no siguin capaços de defensar antigues posicions, mai no arribaran a conquerir-ne de noves”.

L’UNIVERSALISME D’ESQUERRES Això vol dir que mes enllà d’“essencialismes estratègics” cal recuperar la radicalitat de l’universalisme d’esquerres allà on la universalitat abstracta del capital exclou les persones. Un bon exemple el podem trobar en el moviment dels immigrants que va ocupar els carrers de Barcelona i que finalment es va tancar en les esglésies mentre al final de la Diagonal es celebrava el “Fòrum de les Cultures”. Què cridaven? Quines aspiracions articulava el seu discurs? Papers per Tothom! Tots som immigrants! Tots som treballadors! No som mercaderies! Aquest no és un discurs homogeneïtzador i abstracte que nega la diferencia, com diu la doxa postmoderna; és precisament el contrari. L’apel·lació universal a la igualtat, als drets socials, aquí té un contingut polític concret, que trenca la realitat homogeneïtzadora i abstracta del mercat que redueix tot l’heterogeni i diferent de la realitat a la forma valor que regeix l’espai social: la mercaderia. Aquestes reivindicacions, i no les de “diferencies culturals”, són les que trenquen el consens de l’eix ideològic actual. Així, canviant el paradigma espacial de l’estat-nació (el conflicte ve de fora, cal integrar...) pel paradigma temporal de la lluita de classes (el conflicte és constitutiu, ve determinat per la lluita entre capital i treball...) es posa en evidència com el discurs liberal, que presenta occident com un espai de llibertat i democràcia que cal preservar de la barbàrie i els fonamentalistes, és en realitat el vell discurs colonial.

Publicat al núm.23 de "RG"