Un exemple a seguir en la lluita contra el canvi climàtic

Manifest unitari per a la defensa del medi ambient i la justícia social

Som a la cruïlla dels camins. Causat per l’activitat humana – en el marc d’un model de producció agrícola i industrial que les societats industrialitzades han establert i que domina el conjunt del planeta -, el reescalfament climàtic posa en perill els mitjans d’existència i les vides de mil milions d’éssers humans, i amenaça d’extinció milions d’espècies.

D’ara endavant, poblacions senceres es veuran afectades, en particular les dones, els pobles indígenes, la pagesia i, de manera general, els més desafavorits. Front aquesta crisi ecològica i social, tot un ventall de moviments socials, d’organitzacions ecologistes, polítiques i científiques d’arreu del món criden a una acció urgent i radical. Del 7 al 12 de desembre, una Conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic se celebrarà a Copenhaguen. Aquesta trobada ha de determinar els objectius i les solucions que cal posar en marxa a escala internacional per perllongar el protocol de Kyoto, que pren fi el 2012.

Segons els especialistes en climatologia, caldria que els països industrialitzats, primers responsables pel que fa a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEH), reduïssin les seves emissions entre un 25 i un 40 % d’aquí a l’any 2020, i d’un 80 a un 95 % d’aquí al 2050 (en relació al nivell d’emissions enregistrades l’any 1990). Reduir les emissions en aquestes proporcions és imperatiu per tal de limitar a 2°C l’augment de les temperatures en relació al nivell de l’era preindustrial. Més enllà d’aquest límit, assistiríem a una acceleració climàtica, i ja no seria possible mantenir una temperatura suportable sobre la terra.

Les polítiques actuals condueixen a un carreró sense sortida

Fins ara, les mesures endegades i previstes pels diferents Estats són del tot insuficients. La Unió Europea només contempla la reducció de les seves emissions en un 20% d’aquí al 2020. I tot i que les seves emissions de GEH per habitant són les primeres del món, la proposició dels Estats Units consisteix en una reducció d’un 5% de les emissions en el decurs d’aquest mateix període.

Les solucions proposades no són creïbles. Descansen essencialment sobre els mecanismes de mercat, mentre que la crisi econòmica i financera mostra un cop més la incapacitat de la iniciativa privada a substituir l’acció pública i col·lectiva. La política del «mercat pilot» internacional de drets a contaminar és clarament defallent i els projectes de la Unió Europea i dels Estats Units en aquest àmbit constitueixen un pur miratge ideològic. Però també hi ha falses solucions tecnològiques. L’energia nuclear, a més de tractar-se d’una tecnologia portadora de riscs majors, no pot ser en cap cas la solució : ni tan sols un desenvolupament ambiciós del parc nuclear reduiria les emissions de gas d’efecte hivernacle de manera significativa. D’una altra banda, els agrocarburants industrials plantegen nombrosos problemes mediambientals i agreugen la crisi alimentària sense contribuir a la reducció de les emissions. Són necessàries mesures veritablement alternatives. Els objectius de reducció de les emissions de GEH a atènyer exigeixen l’adopció, per les col·lectivitats, els països i els conjunts regionals, de mesures radicals:

 Democratització de l’economia, que ha de ser orientada cap a la satisfacció de les necessitats socials i el respecte de les restriccions ecològiques, i no estar subordinada al profit privat a qualsevol preu, a les imposicions de la societat de consum i del productivisme. Això implica el suport als circuits curts, a l’economia social i solidària, al sector cooperatiu ;

- Reorientació de les inversions (sobretot en matèria de recerca) cap a les energies renovables, la cogeneració, l’eficiència energètica i els projectes ecològicament sostenibles ; valoració de la sobrietat energètica ;

- Reconeixement i protecció dels béns públics mundials tals com l’energia, el clima, els boscos, la terra i l’aigua ; aturar la desforestació, protecció dels boscos primaris i dels oceans, i, de manera general, defensa de la biodiversitat ;

- Relocalització de les activitats econòmiques, acostament dels llocs de vida i de treball, control de la urbanització, desenvolupament dels transports col·lectius, limitació del transport aeri ; taxació justa i progressiva, al nivell nacional i internacional, de l’energia i dels transports més contaminants;

 Tornada a la regulació del comerç internacional, garantint sobretot la sobirania alimentària i el desenvolupament massiu de l’agricultura camperola, tant al Nord com al Sud ;

- Promoció d’un model alimentari alternatiu al model dels països industrialitzats (majoritàriament a base de proteïnes animals) per tal de poder disminuir les superfícies cultivades per a l’alimentació animal, reduint així les emissions de GEH del sector agrícola ;

- Renovació massiva d’edificis i promoció de la construcció ecològica. La justícia climàtica i social ha de ser al centre de les polítiques públiques posades en marxa. Les responsabilitats històriques dels països del Nord i del mode de desenvolupament productivista en aquesta crisi global han de ser reconegudes. La justícia i l’equitat exigeixen que sigui reparat el deute ecològic del Nord, com a poc mitjançant l’anul·lació dels deutes del Tercer Món. Les transferències tecnològiques respectuoses amb el medi ambient i amb les societats del Sud han de ser finançades i l’ajuda pública al desenvolupament augmentada, sense que això exoneri el Nord dels seus propis objectius de reducció de les emissions. Els refugiats climàtics han de ser reconeguts i acollits.

Al si de cada país, són indispensables mesures d’acompanyament i de justícia social per tal que cadascun pugui fer front als canvis necessaris a efectuar, tenint la certesa que els esforços seran compartits. Cal garantir un accés just i equitatiu als béns i serveis essencials tals com l’energia, que no han de ser deixats en mans del mercat, sinó que han de ser objecte de reapropiació per part de la societat.

Un altre repartiment de les riqueses ha de permetre una transició solidària cap a economies ecològiques, al Nord com al Sud. El dret al treball per a tots i totes és al cor d’aquesta repartició. Una feina decent permetent uns ingressos dignes ha de ser garantida a tothom. Les rendes patrimonials i els ingressos financers i han de ser severament taxats per tal d’obtenir els mitjans necessaris a la transformació de les economies. La gestió de les finances ha de ser democràtica i garantir la participació de les poblacions locals. Les sumes colossals invertides en el salvament del sistema bancari demostren que els mitjans financers existeixen. Les mesures a prendre han de ser discutides democràticament i ser objecte de polítiques públiques audaces, imposant-se sobre els interessos dels grans lobbys – sobretot dels hidrocarburs -, i definint una producció industrial orientada cap a la satisfacció de les necessitats socials i no cap al profit privat, així com una repartició més justa de les riqueses naturals i produïdes.

A França, associacions de defensa del medi ambient, sindicats, associacions de solidaritat internacional, organitzacions polítiques, col·lectivitats locals, convoquem la ciutadania a unir-se a la mobilització internacional contra el canvi climàtic i a organitzar iniciatives comunes per pesar sobre les decisions de la cimera de Copenhaguen de desembre de 2009. Mobilitzem-nos ara pel clima i la justícia social.

Primers signataris :

Alter Ekolo, Federació per a una Alternativa Social i Ecològica (FASE), Els Alternatius, Els Verds, Partit d’esquerres, NPA.