De ’l’afer Millet’ a l’operació ’Pretòria’. Sota la corrupció, cova la crisi social i política

Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

L’opinió pública no havia sortit encara de la seva perplexitat davant “l’afer Millet”, el seu abast i ramificacions, quan esclata un nou escàndol de corrupció urbanística amb Bartomeu Muñoz, l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, i destacats homes forts de l’era pujolista – Macià Alavedra i Lluís Prenafeta – com a principals implicats. Constructors, advocats especialitzats en maneig de diner negre, homes d’afers i antics càrrecs polítics completen una galeria de personatges esdevinguts habituals. No fa gaire, els glosadors de “l’oasi català” ens deien que Marbella o El Ejido quedaven molt lluny; que la trama Gürtel, madrilenya o valenciana, formava part d’una “cultura” de finançament dels partits i d’enriquiment personal dels mandataris d’allò més “espanyola” i típica del PP, però que aquestes coses a casa nostra no passaven... Doncs vet aquí la crua realitat: això comença a assemblar-se de manera inquietant a la Itàlia de tangentopolis, el país d’institucions deletèries i desacreditades sobre el qual s’ha alçat la figura de Berlusconi.

No estem, certament, davant dels primers afers d’aquest ordre. Però, per les seves dimensions, per les seves arrels i pel context de crisi en què vivim, aquests escàndols adquireixen avui una rellevància molt especial. No cal dir-ho: en un moment en què Catalunya compta més de 600.000 aturades i aturats, quan milers persones grans han de sobreviure amb pensions de misèria, quan els desnonaments s’abaten sobre les famílies endeutades i la pobresa s’estén com una taca d’oli, les despeses sumptuàries d’un Millet o el desviament de fons públics cap a comptes privats en intocables paradisos fiscals representen una ofensa intolerable per a la ciutadania.

El president Montilla, a la defensiva, s’ha apressat a demanar “calma” i “confiança en les institucions”. Des de la seva esquerra, ERC i ICV reclamen “neteja” i que “les coses es facin bé”. Però l’un i els altres obvien el problema que, d’alguna manera, la gent del carrer ja comença a percebre: aquests escàndols no són mers accidents, no són una inoportuna berruga sobre el bell rostre de la nostra “democràcia”, sinó que són l’expressió mateixa de les seves tares congènites. Estem al final d’una època. Com un llampec enmig d’una tempesta, l’afer del Palau de la Música o l’operació “Pretòria” aboquen de sobte una claror crua sobre el paisatge assolador que ens han deixat els anys de neoliberalisme triomfant.

L’herència neoliberal

Aquests últims anys han comportat profundes transformacions econòmiques, socials i polítiques. Darrera la cortina de fum d’una falsa prosperitat fonamentada en l’expansió de la construcció, l’especulació immobiliària i l’endeutament massiu de les famílies treballadores, han anat retrocedint els paràmetres de la justícia fiscal i social, i han anat covant les condicions de la crisi actual. Els rics han pagat cada cop menys impostos i han evadit capitals a dojo. Els ajuntaments s’han acostumat a resoldre els seus pressupostos a còpia de requalificacions, promocions i “pelotazos”. La llei del sòl ha transformat tot el país en un terreny edificable. El totxo ha esdevingut rei i, de la seva mà, la banca ha enregistrat guanys astronòmics. La globalització ens ha assignat el paper de destí turístic i de país subsidiari. I els nostres governants s’hi ha adaptat de bon grat, transformant Barcelona en parc temàtic i “ciutat de disseny”. En aquest marc, la generalització de la corrupció era inevitable.

Sobretot perquè aquest període ha suposat també una profunda transformació dels estris tradicionals de control social: partits, sindicats, associacions veïnals... Si aquestes últimes han conegut un important afebliment, els sindicats majoritaris han anat abandonant la cultura de la mobilització per la pràctica de la concertació, amb un retrocés dels drets adquirits com a conseqüència i amb una adaptació de les seves burocràcies al règim de les subvencions i a les connivències amb la patronal. Els partits d’esquerres s’han buidat de vida militant i s’han convertit, en major o menor mesura, en maquinàries electorals professionalitzades – i, per tant, necessitades d’ingents quantitats de diners per a mantenir el seu funcionament i el seu màrqueting -, profundament imbricades en les institucions, i cada cop més allunyades de les seves pròpies bases i tradicions militants. Si, a més a més, considerem que aquestes institucions són les d’una “democràcia de baixa intensitat” - val a dir, les d’una monarquia centralista i les d’unes autonomies i uns municipis sense recursos a l’alçada de les demandes que han d’atendre -, entendrem la gravetat d’aquesta evolució... i la impotència de les esquerres davant tot el que està passant.

Confiar en les institucions? En el cas del Palau hi eren totes! Ministeri de Cultura, Generalitat, Ajuntament... La Conselleria de Justícia tutela les Fundacions. El Consorci del Palau aplega “el bo i millor” de la burgesia barcelonina. Any rere any, els Pressupostos generals de l’Estat – a petició de CiU, d’ERC, del PSC i fins i tot d’ICV – ampliaven regularment les assignacions destinades al Palau. Titular de la Creu de sant Jordi, Fèlix Millet estava a punt de rebre la més alta distinció de la ciutat de Barcelona quan va esclatar l’escàndol. I l’Ajuntament que encapçala Jordi Hereu encara no ha anul·lat una operació especulativa tan descarada com la promoció de l’Hotel del Palau! Voleu més institucions? Caldria remetre’s potser a l’acció de la justícia? Però si la instrucció del cas està escanyada des del mateix jutjat encarregat de conduir-la! Quantes vegades la més alta judicatura apareix, com a València, en flagrant connivència amb els corruptes que hauria de perseguir? La mateixa operació dirigida pel jutge Garzón, malgrat la seva espectacularitat, sembla aturar-se a les portes de les grans entitats bancàries – tanmateix decisives en la trama i beneficiàries de les seves activitats delictives.

Canvi de rumb

Efectivament. La investigació que ha conduït a les últimes detencions arrenca d’irregularitats en l’Expo de Sevilla i passa per l’actuació de societats instrumentals del BBVA per evadir capitals cap als paradisos fiscals i blanquejar-los. Val a dir que la corrupció és indestriable de les dècades de liberalisme i té les sacrosantes entitats financeres com a còmplices necessàries de totes les malifetes. Aquesta mateixa banca que el govern de Zapatero, seguint les pautes de l’administració americana i de la Unió europea, ha “estimulat” amb milers de milions d’euros de diners públics... Vet aquí el vertader nus del problema.

El que cal no és “confiança” en les institucions, sinó mobilització i control social sobre les administracions. El moviment veïnal de Casc Antic denunciava les operacions que es gestaven al Palau ben abans que es destapés tot. Els moviments socials, grups com “Gent de Gramenet”, portaven molt de temps protestant per l’opacitat dels projectes urbanístics, pels nyaps constructius, l’especulació i la prepotència de l’alcaldia. La primera condició d’un canvi rau en la força i la reactivació d’un teixit associatiu dinàmic i crític. Per això, des de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista donem suport a iniciatives com la que ha pres la FAVB, sol·licitant personar-se com acusació popular en el judici contra Fèlix Millet.

El que està a l’ordre del dia, però, és la ruptura amb el model neoliberal. Serà impossible acabar amb la corrupció sense nacionalitzar i reorganitzar bancs i caixes en un potent servei públic de crèdit i d’estalvi; sense acabar amb els paradisos fiscals i instaurar una severa tributació progressiva; sense potenciar les empreses i els serveis públics – energia, transports, comunicacions... -; sense municipalitzar el sòl, tallar de soca arrel les operacions especulatives i crear amplis parcs de vivenda de lloguer a preus socials; sense una àmplia participació popular en tots els àmbits de la gestió i la planificació... I el que està a l’ordre del dia és la reconstrucció d’una esquerra combativa, militant i fidel. Urgeix fer aparèixer un referent alternatiu i engrescador front la crisi, que ja ha esdevingut irreversible, de la representació política tradicional. La corrupció que sura per tot arreu indica el final definitiu d’un temps de desigualtats creixents, però contingudes, i anuncia la proximitat d’un període de convulsions socials que canviarà la fesomia del país. Que això es produeixi en un sentit antisocial, xenòfob i autoritari o, per contra, democràtic i progressista per a la majoria social treballadora, per a les dones i el jovent, dependrà en gran mesura de la manera com es resolgui aquesta inapel·lable reorganització anticapitalista de l’esquerra. Des del compromís amb les lluites més immediates, RG-EA hi dedicarà tots els seus esforços.

28/10/2009