Carlos: mulat, baiano, comunista, brasiler

Per Emir Sader

Els 40 anys passats des de la seva mort en la lluita revolucionària de resistència a la dictadura, només van multiplicar la imatge de Carlos Marighella, com a dirigent revolucionari brasiler i llatinoamericà. Identificat amb els projectes revolucionaris d’alliberament d’Amèrica Llatina des de la dècada de 30, va tenir un protagonisme central en els moments més difícils viscuts pel PCB després del cop de 1964, quan va debatre les raons del cop i dels nous horitzons de lluita de l’esquerra brasilera. Article d’Emir Sader.

Carlos és el prototip del brasiler. Estimat en la seva Bahia, amb qui el poble baiano s’identifica, com s’identifica amb Caimmy, amb la Menininha del Gantuá, amb tot el que és expressió genuïna d’aquelles terres tan brasileres. Fill d’una negra esclava, Maria Rita, bellíssima, amb el pare d’origen italià, Augusto, Carlos és una de les expressions més genuïnes del mestissatge del poble brasiler. Les converses amb els veïns de la modesta casa on va néixer i va créixer, a Salvador, les fotos amb els companys de col•legi, amb els amics, revelen el mulat conversador, gentil i sensible, típic dels barris populars de la vella San Salvador.

Com qui va arribar a l’adolescència en aquells anys claus de la dècada de 30, Carlos es va identificar profundament amb els projectes revolucionaris de la dècada, abans de tot amb el lideratge revolucionari de Prestes en el PCB, després de l’aventura extraordinària de la Coluna. Allà va viure Carlos la primera gran experiència, que el marcaria per la resta de la seva vida, consolidant en ell l’opció revolucionària.

No va protagonitzar amb la seva participació els grans debats al si del PC al llarg de les següents dècades. El seu protagonisme va quedar reservat per als moments més difícils viscuts pel Partit, just després del cop de 1964. Ja la seva resistència a la presó a Cinelândia, en Rio, pocs dies després del cop, demostrava l’actitud de rebel•lia i de resistència que Carlos imprimiria a la seva actitud i la que convocava als brasilers.

D’aquesta vegada Carlos va ser el principal protagonista dels debats interns del PCB, sobre les raons del cop i els nous horitzons de la lluita de l’esquerra brasilera. Ell es va identificar de forma directa amb la dinàmica proposada per la Revolució Cubana, que apareixia com una alternativa real per als països en els quals les elits dominants apel•laven per a la dictadura, davant de les amenaces dels moviments populars, optant pel projecte nord-americà de la Doctrina de Seguretat Nacional.

Carlos va clamar a la resistència a adherir el projecte de la lluita armada, sota la forma de guerra de guerrilles, trencant així amb el PCB i fundant la ALN [1]. Junt amb la VPR [2], dirigida per Carlos Lamarca, van protagonitzar la versió més radical de la resistència clandestina a la dictadura militar, de la qual l’espectacular segrest [3] de l’ambaixador dels EUA - amb l’alliberament de 15 militants de la resistència i la lectura de declaració contra la dictadura en cadena nacional de radi i televisió - va ser una de les seves manifestacions més expressives.

Els 40 anys passats des de la seva mort en la lluita revolucionària de resistència a la dictadura, només van multiplicar la imatge de Carlos, com a dirigent revolucionari, brasiler i llatinoamericà. Carlos, mulat, baiano, comunista, brasiler.

Traducció d’Heithor Zanini