Memòria del POUM als camins de l’exili

Per Pepe Gutiérrez-Álvarez i Marià de Delàs

La Fundació Andreu Nin és un punt de trobada i reflexió d’esquerrans de perfil divers, socialistes amb diferents matisos, però tots convençuts de la necessitat d’ensorrar el capitalisme. Una organització oberta, modesta però d’influència creixent, que reivindica la memòria del revolucionari català que dona nom al col·lectiu, i la del seu històric partit, el POUM.

Així es va posar de manifest durant les jornades que va convocar la pròpia Fundació a alguns indrets i camins de l’Alt Empordà, llocs carregats d’història silenciada, de records sobre l’exili, ofegats durant dècades a força de repressió.

A la vora de quaranta persones es van citar dissabte 14 al MUME (Museu de l’Exili), a La Jonquera, un centre molt actiu, inaugurat fa dos anys per respondre a la necessitat de preservar la memòria de les víctimes del franquisme.

En el cas dels militants del POUM, l’esforç que cal fer per recordar el que va passar és encara més gran. Tal com va explicar Pelai Pagès, “fou lúnic partit del bloc antifeixista català que, en acabar la guerra civil i després de l’ocupació de Catalunya, es trobava en una situació atípica, paradoxal i contradictòria: el partit estava il·legalitzat, molts dels seus dirigents - la majoria - estaven en presó i els militants que havien sobreviscut a la repressió stalinista vivien en plena clandestinitat”.

La repressió per partida doble que van patir els poumistes es va fer ben evident amb la projecció al mateix museu d’una pel·lícula de Jordi Gordon sobre la història del partit, a través d’un dirigent històric excepcional, Wilebaldo Solano. El documental té un títol prou significatiu, “Doblemente olvidados”. Aporta, entre altres, dades valuoses per entendre els fets de maig de 1937 i valorar el significat de la detenció, tortura i assassinat d’Andreu Nin.

El febrer del 39, gairebé mig milió de persones van passar per l’Alt Empordà. Fugien de l’exèrcit feixista en condicions indescriptiblement dures. Per parlar sobre aquesta tragèdia, els assistents a les jornades van anar a Mas Perxès, on s’havien allotjat els presidents Companys i Aguirre, juntament amb altres 300 persones, amuntegades a tots els racons de la casa.

L’historiador Enric Pujol i la mateixa propietària de la casa, Maria Perxès, van parlar sobre els bombardejos, sobre la destrucció de Figueres, convertida en la Gernika catalana, sobre la gent que avançava penosament pels camins, deixant a les voreres tota mena d’estris, per alleugerir la marxa cap a la frontera, que només s’obria per conduir a camps de concentració als refugiats supervivents.

Els participants a les jornades van canviar altre cop d’escenari i es van traslladar a Agullana, que en temps de la república havia estat governada pel POUM i va ser seu de les institucions democràtiques ens els seus darrers dies. Van ser rebuts pel seu alcalde, el republicà Alfons Quera. Andy Durgan va explicar la implantació que havia tingut el POUM a l’Empordà i altres comarques gironines. Pepe Gutiérrez i Pelai Pagès van dedicar les seves ponències a explicar l’activitat del POUM en la resistència antifranquista, les dificultats que van tenir per a la seva reconstrucció i els motius de la seva desaparició.

A l’endemà, diumenge, les jornades es van traslladar a la muntanya, per recórrer un dels itineraris de l’exili, des de La Vajol fins el veïnat de Les Illes, a l’altre costat de la frontera. A dalt de tot del Coll del Lli, la Fundació es va explicar a si mateixa, les seves activitats, la seva raó d’existir, els objectius.

La Fundació Andreu Nin reivindica la memòria d’un revolucionari català, intel·lectual i activista, comunista i demòcrata, internacionalista i inequívocament defensor del dret d’autodeterminació dels pobles.

És una organització dedicada a la recerca, el pensament i la difusió del llegat d’un partit que l’esquerra conseqüent pot assumir orgullosament com a propi.