Les raons d’Aminetu Haidar

Per Enfocant.net

Continua la vaga de fam de l’activista saharaui Aminetu Haidar i el trist paper de còmplice del govern espanyol amb la dictadura del Marroc. Després d’un esperpèntic episodi on intenten enviar-la al Sahara sense que el govern marroquí l’accepti, ara s’anuncia la possibilitat de que un jutge ordeni l’alimentació forçosa. D’altra banda, la casa familiar d’Aminetu a l’Aaiun, on viuen els seus fills menors, està assetjada per la policia, la qual impedeix que la premsa internacional pugui establir contacte amb la família.

Tot plegat, fa la impressió de que el govern espanyol ha decidit fer-li la feina bruta al govern del Marroc, des del moment mateix en que va acceptar que la policia del Marroc fiqués Aminetu Haidar en un avió cap a les Canàries. Cal suposar que pesen més els interessos econòmics i polítics amb la dictadura de Mohamed VI; recordem que, entre altres coses, l’estat marroquí és un dels millors clients de la indústria bèlica espanyola, o que la Unió Europa ha signat un acord amb el Marroc sobre la pesca en aigües del Sahara Ocupat. També és important recordar la qüestió al voltant de la jurisdicció universal a l’Audiència Nacional. Quan es va eliminar aquesta jurisdicció molta gent pensava que es feia per no emprenyar el govern israelià, però ara va quedant clar que l’autèntic objectiu era no haver de jutjar l’estat marroquí per les seves violacions contínues de drets humans, tortures, desaparacions, etc.

Fa poc dies, el president del govern espanyol, Zapatero, tenia l’ocasió de presumir de demòcrata quan deia que no reconeixia les eleccions a Hondures. Ara, en canvi, fa la feina d’un policia al servei de la dictadura marroquina. Es pot seguir més a prop l’evolució del cas d’Aminetu a http://todosconaminetu.blogspot.com/, d’on hem tret el següent text on la pròpia Aminetu Haidar explica com va ser la seva expulsió del Sahara cap a les Canàries amb el consentiment del govern espanyol.

Davant de les tergiversacions, que només porten a la desinformació, que s’estan fent des de diversos mitjans i per alguns creadors d’opinió sobre les raons d’Aminetu Haidar per a estar en vaga de fam i la seva postura davant de les propostes del Govern espanyol, la Plataforma de Suport a Aminetu Haidar facilita l’exposició literal que l’activista pels Drets Humans va fer a Agustín Santos, Cap de Gabinet del ministre de Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos.

REUNIÓ D’AMINETU HAIDAR AMB LA DELEGACIÓ DEL MINISTERI D’AFERS EXTERIORS PRESIDIDA PER AGUSTÍN SANTOS. CAP DEL GABINET DEL SENYOR MORATINOS

Transcripció de la traducció simultània de Larosi Haidar de la intervenció en àrab d’Aminetu Haidar

Primer de tot li dóno les gràcies al Ministeri d’Afers Exteriors del Govern espanyol de, al menys després de 15 dies, haver vingut a veure de prop la meva situació humanitària.

Pel que fa a la meva situació que és primer de tot inhumana, una situació a la qual s’estan violant totes les convencions internacionals, sobre tot aquelles signades pel propi Marroc, sobre tot el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics…

No he vingut a Espanya per pròpia voluntat. He vingut obligada a viatjar, després d’una detenció abusiva que va durar 24 hores al Sahara Occidental. Després de que es va prendre la decisió abusiva d’expulsar-me de manera il.legal de la meva terra, vaig estar protestant durant més d’una hora davant del comandant de l’avió. Li vaig fer saber que ell en seria el responsable, del que estava passant, i que seria còmplice de tot allò que estava succeint, li vaig dir que no tenia passaport i que tots els policies que estava veient darrere meu, eren els qui havien confiscat el meu passaport ; que era una defensora de drets humans saharaui, que havia arribat ahir de les Illes Canàries i que m’havian obligat a viatjar deixant els meus fills a l’Aaiun.

El comandant de l’avió em va dir que ell no podia portar a l’avió una persona que no tenia passaport. El responsable de la policia marroquina li va dir que era portadora d’una residència espanyola. Li vaig respondre que tot i així jo no podia viatjar a Espanya sense passaport i, sobre tot, en contra de la meva voluntat.

El comandant va dur a terme unes quantes trucades telefòniques i va respondre que ell no podia portar-me a l’avió. Un cop més va parlar amb ell el responsable de seguretat marroquí i li va dir :

“a vostè únicament li importa això, el bitllet d’avió”. Li va ensenyar un bitllet d’avió que tenia. “I aquesta és una ordre de la qual està al tant el ministre d’exteriors espanyol”.

Després d’un moment, el comandant de l’avió va rebre una trucada telefònica i es va adreçar a mi tot preguntant-me el meu nom. Li vaig dir el meu nom. Quan l’hi vaig dir, el comandant parlant amb la persona al telèfon –que jo desconeixia qui era- li va dir que sí, es diu Haidar. Va deixar de parlar i després de dos o tres minuts va rebre una altra trucada, es veia clarament que la seva cara havia canviat. Es va adreçar al cap de seguretat marroquí i li va dir “bé, podem deixar-ho”.

En aquell moment, li vaig fer saber que ell mateix, igual que la compania aèria i igual que Espanya serien les responsables de tot el que passés.

Quan vaig arribar a l’aeroport de Lanzarote…jo no sabia quan em durien, ni tan sols el destí a on em portarien…quan es va enlairar l’avió va ser quan el comandant va dir que la destinació seria Lanzarote.

Era en una situació d’estat psicològic totalment baix, amb depressió, era la primera vegada que anava a Lanzarote. Tots els meus telèfons i targes telefòniques havien estat confiscats per la policia marroquina. Aleshores, per mi, això era un segrest. Quan vaig arribar a l’aeroport de Lanzarote n’estava totalment segura i vaig protestar a l’avió i no vaig voler baixar-ne. Tots els passatgers varen baixar menys jo. Llavors, va venir la policia per a baixar-me, per a convèncer-me de que parlarien amb mi ja que jo portava una residència espanyola.

Els vaig dir, estant a l’avió, que jo no en podia baixar perquè no tenia passaport i havia deixat el meus fills enrere i havia vingut contra la meva voluntat. Em van convèncer de que podria tornar aquella mateixa tarda. Però quan vaig anar a l’oficina de la policia, els vaig dir que jo estava en una situació il.legal i que, per tant, no sortiria de la zona de trànsit. El responsable de la policia em va prometre, aleshores, que tornaria a l’Aaiun a les 6, per la qual cosa vaig seure amb els passatgers que viatjaven a l’Aaiun. Llavors, el responsable em digué, en aquell moment que, en tot cas, com era en una situació il.legal i no tenia passaport, que ell havia rebut ordres de que no podia anar a l’Aaiun. Va ser aleshores quan vaig prendre la decisió de quedar-me aquí. I el que realment em va reforçar va ser el suport de tota la societat civil espanyola amb la meva causa, que ha estat aquí venint i recolzant-me.

Estava en una situació psicològica força perillosa, fins i tot he estat plorant, sobre tot pensant en els meus fills. Em vaig assegurar en aquell moment de que hi havia hagut un acord entre el govern espanyol i el marroquí, que hi havia una total complicitat a l’afer. Mitjançant els mitjans de comunicació vaig donar un avís al govern espanyol per a que resolgués el tema o que si no entraria en vaga de fam oberta.

Pel que a mi respecta, mai no he cregut que Espanya és l’enemic. Estic veient, però, que està jugant aquest mateix joc. He estat segrestada, detinguda, torturada, allunyada dels meus fills pel govern del Marroc, això, però, mai m’ha dolgut tant com el que està fent Espanya que és un país democràtic, un Estat de dret, i mai vaig pensar que arribaria a actuar d’aquesta manera. Realment mai m’ha agradat aquest silenci de l’administració del govern espanyol pel que fa a les violacions de drets humans, d’aquells saharauis que es pot dir que encara depenen del govern d’Espanya, i mai vaig pensar que Espanya arribaria a presentar-se per a fer aquesta mena de feines que realment toquen la legalitat internacional. Hi ha hagut un acord amb el govern del Marroc.

Quan vaig entrar a la vaga de fam, ni tan sols se’ls va acudir d’enviar-me un representant local per a que parlés amb mi i veiés el meu problema. De la mateixa manera que el govern espanyol va ignorar els saharauis a l’any 75, actualment també Espanya està ignorant una activista de drets humans saharaui. I ho fa exactament el mateix dia, el mateix dia negre per als saharauis que és el de l’acord tripartit de Madrid, el 14 de novembre. No vull amagar que sento indignació envers el govern espanyol, i no només per mi, sinó per tots els saharauis i els militants de drets humans.

Aquestes solucions que ha dut el govern espanyol…vull dir que jo no he creat aquesta situació de crisi… sinó que són el govern espanyol i marroquí els responsables de tot lo que està passant. Jo tinc una sola sol.licitud i és que se’m torni a la meva terra, el Sahara Occidental, on són la meva terra i els meus fills, amb o sense passaport. És el vostre problema.

Li dono les gràcies al govern espanyol per oferir-me la nacionalitat espanyola o l’estatus d’asilada política. Tanmateix, per mi, la nacionalitat no és una oferta per part del govern espanyol sinó més aviat el meu dret, un dret com a saharaui. La meva mare és espanyola i gran part dels meus familiars en són, d’espanyols. Jo mai vaig pensar sol.licitar la nacionalitat espanyola, ni l’americana ni la italiana, aquesta és la meva postura política personal. Estic sota ocupació marroquina i milito, com la resta del poble saharaui, per a poder arribar a la nostra autodeterminació.

El Marroc no m’ha donat el meu passaport com una oferta, sinó que hi està obligat perquè és un país ocupant i, segons la Quarta Convenció de Ginebra, està obligat a donar tots els drets polítics i civils als ciutadans sota la seva ocupació. Jo mai no he demanat un altre passaport. Mai en demanarè, perquè ja en tinc un que està en vigor i el número és R559514, que no expira fins el 2 de maig del 2010 i puc prorrogar-lo cinc anys més, després vindria la renovació. Amb això es veu clarament que el Marroc està violant les seves pròpies lleis ja que jo no puc tenir-ne dos, de passaports. Jo no he perdut el meu passaport per a que faci una declaració de pèrdua, està confiscat per part del govern marroquí.

No estic exigint d’Espanya que jugui el joc del Marroc. El Marroc és realment qui ha de pensar molt en aquesta decisió. El que exigeixo al govern d’Espanya és que simplement em torni a la meva terra. L’afer del passaport i la documentació és una guerra, és la meva guerra amb el Marroc. Doncs he estat gairebé 15 anys demanant un passaport, fins a l’any 2005, i mai no li vaig demanar al govern espanyol que hi intervingués. I l’únic que va intervenir va ser el govern americà i fou qui realment va obligar el govern marroquí a que em donés passaport. En definitiva, aquestes són opcions que rebutjo totalment. L’únic que li demano al govern espanyol és que em torni a la meva terra.

[Intervenció d’Agustín Campos oferint les opcions de nacionalitat espanyola i d’asil polític……..]

No cal explicar-me les dues opcions, és una pèrdua de temps i d’energia per mi. No en vull conèixer els avantatges i els inconvenients perquè mai acceptaré ni l’asil polític ni la nacionalitat espanyola.

[Agustín Santos ofereix el passaport espanyol…]

Primer de tot, li dono les gràcies per aquesta opció que, per mi, més aviat la considero un dret. Malauradament, la nacionalitat espanyola no ha pogut defensar comitès, associacions, parlamentaris espanyoles que han estat expulsats de l’Aaiun en els avions de tornada a Espanya i realment Espanya no ha pogut protegir-los. Tampoc no va protegir el Yarba, que és un saharaui espanyol en cadira de rodes que va ser tractat durament a l’aeroport de l’Aaiun, després al de Casablanca i finalment se’l va expulsar a Barcelona.

Si la tarja de residència espanyola ha estat una mena de condemna per mi, que el Marroc ha fet servir per a fer-me això, imagini quan jo tengui la nacionalitat espanyola què no faran. Ja no podria trepitjar l’Aaiun. Jo li dono una explicació política. El Marroc està ara pensant, duent a terme un projecte basat en fer, desplaçar els refugiats saharauis a països tercers, tots els saharauis que estiguin en contra de l’ocupació marroquina seran tractats de la mateixa manera, és a dir, seran expulsats, se’ls donarà la nacionalitat espanyola i restaran fora del país. No estic demanant a Espanya que em protegeixi del que em pugui fer el Marroc de tortura i detenció, que el Marroc faci aquesta feina bruta, que el Marroc em detingui.

Quan vaig tornar a l’Aaiun, el dia 13, segons sap la meva advocada Inés Miranda, i ho sap Boi-tia i Marselha Gonsalves, sabia que quan tornava hi havia dues possibilitats : o ser detinguda o que se’m confisquessin els documents. I això no és quelcom d’inventat sinó que parteix d’una realitat a les zones ocupades. Doncs ja havien estat detinguts uns altres 7 activistes de drets humans el dia 8 d’octubre, que compareixeran davant d’un tribunal militar i és possible que fins i tot se’ls condemni a pena de mort. A més d’uns altres 8 activistes als quals se’ls va confiscar tota la documentació, entre ells, Sultanya Khaya, que a més de la seva documentació marroquina també li van confiscar la seva residència espanyola.

Quan vaig tornar a l’Aaiun n’hi havia només aquestes dues, de possibilitats. Tanmateix, la possibilitat de l’expulsió a Espanya mai se m’havia passat pel cap. L’expulsió com a tal, no és que sigui res de nou, sempre n’hi ha hagut, d’expulsions de saharauis de la zona ocupada a l’interior del Marroc, se’ls prohibia de tornar al Sahara. També va ser expulsat un altre activista a la zona que hi ha entre el sud del Sahara i Mauritània. Però l’expulsió cap a Espanya que és un país democràtic i un país de drets humans mai no havia succeït.

Malauradament, avui en dia, m’estic veient obligada a enfrontar-me al govern espanyol com a autoritat i no a enfrontar-me al govern marroquí. El Marroc, si té alguna causa en contra meu, que em dugui davant dels tribunals i que sigui el que hagi de ser. Però degut a les pressions internacionals, i mercès també als diversos guardons que m’han donat a l’estranger, [el Marroc] ha pensat en una altre cosa, en passar-li la pilota a Espanya. El Marroc sap realment qui és Aminetu Haidar però Espanya no coneix Aminetu Haidar.

El meu missatge al senyor Moratinos i, mitjançant ell, a tot el govern d’Espanya, és que Aminetu Haidar ha sacrificat la seva joventut i la seva vida per la dignitat i avui estic veient que la meva dignitat i la del poble saharaui estan sent trepitjades i el govern espanyol és el responsable del que pugui passar en aquesta vaga de fam perquè jo estic decidida a anar fins el final. Doncs la meva dignitat està per damunt dels meus fills i per damunt de tots, així que no tinc res més per oferir.

29 de novembre, 2009.

Aeroport de Lanzarote

(Traducció d’Enfocant.net)