El significat del XVI Congrés de la IV Internacional

Per François Sabado [1]

Els congressos mundials són sempre moments importants en la història de la IV Internacional. Els delegats i delegades de totes les organitzacions, corrents, i militants es troben per fer balanç de la situació internacional, per reflexionar sobre les qüestions decisives del programa marxista revolucionari, sobre les experiències significatives i diverses de construcció de partits anticapitalistes, socialistes i revolucionaris. El 16è Congrés de la IV Internacional, que se celebrarà el febrer de 2010, constitueix en si mateix un esdeveniment per als marxistes revolucionaris. Hi seran presents delegacions de seixanta països i de tots els continents. Palesant la capacitat de la IV Internacional de participar en processos unitaris i en els debats politics pluralistes de l’esquerra radical, aquest Congrés reunirà també un nombre important d’organitzacions convidades, que no són membres de la Internacional.

El Congrés es reunirà doncs en un moment particular de la situació mundial, marcat per una crisi global, una «crisi de civilització» del món capitalista. Una crisi que combina la dimensió econòmica, amb l’esfera social, ecològica, alimentari... En una paraula: una crisi que cada dia posa de relleu el cost humà cada vegada més elevat del funcionament del sistema capitalista. El fiasco de la cimera contra el canvi climàtic de Copenhaguen en dóna una il•lustració colpidora. Contràriament a tots els advocats del «capitalisme verd» o de la « refundació ecologista del capitalisme», la lògica essencial del sistema - és a dir, la recerca del profit - s’oposa als interessos fonamentals dels pobles i dels treballadors i treballadores d’arreu del món. Justament, una de les tasques d’aquest Congrés serà d’aprofundir l’anàlisi sobre els desenvolupaments actuals de la crisi econòmica mundial i actualitzar un programa de transició front la crisi capitalista.

Aquest treball programàtic trobarà noves dimensions, atès l’abast dels estralls ecològics que pateix el planeta. Vet aquí el sentit de sotmetre a la discussió congressual una resolució sobre la crisi ecològica i els grans eixos d’una «resposta ecosocialista». Aquesta voluntat d’actualització - o d’innovació programàtica - en el marc de les referències generals del marxisme revolucionari, és una de les qualitats del corrent que representa la IV Internacional. Aquesta reactivitat en l’elaboració ha estat una aportació fonamental per analitzar els desenvolupaments del capitalisme després de segona guerra mundial, per copsar les dinàmiques de les revolucions als anys 1960 i 1970, per orientar el corrent marxista revolucionari en les lluites contra l’opressió de les dones, de les lesbianes i els homosexuals, per comprendre els grans trets del nou període històric caracteritzat per la globalització capitalista, la caiguda de l’stalinisme, l’evolució social-liberal i les modificacions estructurals que ha patit el moviment obrer als països capitalistes desenvolupats.

En aquest marc, el pròxim Congrés serà un lloc privilegiat d’intercanvis sobre noves experiències de construcció de moviments, corrents revolucionaris o partits anticapitalistes en sentit ampli. La pertinença a un corrent internacional que ha assegurat una certa continuïtat històrica en la lluita contra el sistema capitalista, però també contra tots els sistemes d’opressió, en particular els Estats burocràtics de l’Est, i qui reivindica un projecte d’autoemancipació, forneix tot un seguit d’eines teòriques i polítiques per forjar-se una certa visió del món. Aquesta experiència ha de ser preservada, mantinguda, ha de ser enriquida. És el sentit de la IV Internacional, de les seves publicacions, de les seves activitats, de les seves sessions internacionals de formació. Però es tracta avui de discutir també una nova perspectiva, més àmplia: la de concentracions i de reagrupaments que corresponen al nou període històric.

Cal treballar per a la convergència de tota una sèrie d’experiències i de corrents socials i polítics, sobre la base «d’una comprensió comuna dels esdeveniments i de les tasques». El Bloco d’Esquerda a Portugal, l’Aliança Vermella i Verda de Dinamarca, el PSOL al Brasil, els corrents per a la construcció d’un nou partit dels treballadors a Corea del Sud, l’LPP del Pakistan, el Partit polonès del treball (PPP), els corrents d’esquerra de Die Linke a Alemanya o l’NPA a França, constitueixen, cadascun a la seva manera, diferents formes d’organització d’aquesta esquerra anticapitalista. A certs països d’Amèrica Llatina o de l’Àfrica, aquesta qüestió es pot plantejar a través de les relacions amb les forces del nacionalisme indigenista radical o revolucionari, o bé a través de fronts antiimperialistes. Aquestes formes constitueixen diferents moments o espais de reagrupament per a les forces revolucionàries.

Aquest enfocament, que havíem discutit en el moment del 15è Congrés de la IV Internacional el 2003, ha estat una de les referències per orientar-nos en els nous processos de reorganització del moviment obrer. Ara, toca aprofundir aquesta anàlisi en una situació marcada per la crisi global. Hem de tenir en compte l’emergència d’animadors de mobilitzacions i moviments contra l’explotació capitalista, així com el nou sindicalisme de lluita, les reorganitzacions polítiques en curs en el si de l’esquerra, la represa del moviment antiglobalització a través de la lluita per «canviar el sistema, no el clima», a fi de facilitar el sorgiment d’una nova esquerra anticapitalista, independent de la socialdemocràcia i del centre esquerra.

Naturalment, aquesta aposta no es pot resumir en una sèrie de receptes o de models d’organització. Cadascuna d’elles té la seva història, les seves pròpies tradicions depenent de cada realitat nacional. Però la recerca de convergències ha de ser al centre de les discussions sobre la construcció de noves forces anticapitalistes. La història de la IV Internacional ens ensenya que, si bé les discussions generals de programa es fan a escala internacional, les opcions tàctiques nacionals corresponen a les organitzacions o partits nacionals. Cadascun, així, aporta la seva pròpia contribució, enriquint la discussió general. Aquest és també el sentit d’un Congrés de la IV Internacional.