En el nombre del padre y del hijo: el cine y la Biblia

Per Marc Casanovas

El pensador marxista Raymond Williams deia que per comprendre el significat d’un determinat símbol cultural calia emmarcar-lo en la lluita de classes. El que és important, deia, no son els objectes “intrínsecs” o fixats històricament de la cultura, si no el camp social en el que s’incorporen aquests objectes, es a dir, les pràctiques amb les quals s’articula o es fa ressonar “l’objecte” en qüestió.

Dit d’una altre manera (excessivament simplificadora) la distància (de classe) que hi ha entre el paper que juga el cristianisme en l’ètica protestant i”l’esperit” del capitalisme de Max Weber, per exemple, i la formació històrica de la classe obrera d’E.P. Thompson - on explica el paper que va tenir el mil•lenarisme de l’església metodista en la formació d’una consciència revolucionaria de la classe obrera- ens hauria de permetre evitar tota “temptació” (mai millor dit) cosificadora o condescendent alhora d’enfrontar-nos a qualsevol experiència cultural.

De la mateixa manera que hi ha una nefasta tradició marxista que tendeix a tractar la classe obrera com una “cosa” i no com una relació social, aquesta mateixa tradició tendeix per extensió a cosificar tots els símbols culturals que ens envolten com si en comptes de moure’ns per una realitat social contradictòria i dialèctica ens moguéssim por un univers metafísic ple de essències monistes (efectivament l’univers de les mercaderies pot ser així, però la tasca de la crítica marxista és destruir-lo i senyalar el seu caràcter alienant, no acceptar-ho com una simple dada objectiva).

És en aquest marc, doncs, on crec que caldria situar la presentació del llibre d’en Pepe Gutierréz En el nombre del padre y del hijo: el cine y la Biblia que va tenir lloc el passat 22 de gener a l’Ateneu Rebel. En Pepe, com sempre, ens va saber encomanar i transmetre la força contradictòria i ambivalent d’una experiència tan fonamental per la nostra cultura com és el cristianisme.

Des d’una reivindicació militant de la tasca pedagògica i política que tenen els cinefòrums, en Pepe ens va explicar com la Bíblia i el cine formen part del nostre imaginari col•lectiu i com els dos han estat respectivament eines per reflexionar, gaudir o criticar; com aquestes poden forjar somnis d’emancipació o de resignació i alienació; com poden estar compromeses amb els poderosos o amb els oprimits i les seves lluites i angoixes; com des d’un humanisme irreverent es pot arribar a una experiència molt més fidel i fonamental de la força revolucionaria dels evangelis que des del sentimentalisme hipòcrita dels poderosos...

Així, en Pepe ens va anar senyalant al llarg de la xerrada la distancia abismal que hi ha entre l’humanisme del Nazarín de Buñuel, el crist revolucionari de l’evangeli segons Sant Mateu de Passolini o la Passió “neocon” d’un Gibson.

Ens va saber transmetre la historia “d’amor Fou” entre Dalila i Sanson; les grandiloqüents, maniquees, racistes i ,no obstant, impressionants i belles epopeies de cartró pedra dels Deu Manaments de DeMille; l’angoixa existencial d’un Bergman, o la immensa força espiritual de Juana d’Arc de Dreyer en front de la insufrible Marcelino pan i vino, que com Jaume Botey explica en la introducció del llibre: “posa de manifest no sols la pobresa cultural del règim franquista, sinó la voluntat de la jerarquia de l’església de mantenir infantilitzada la fe de la població”.

En Pepe també ens va parlar de la tradició herètica del socialisme i el seu paral•lelisme amb la del cristianisme (dit breument: és precisament perquè un era socialista que estava en contra de l’estalinisme de la mateixa manera que és perquè un era cristià que tenia que estar en contra de la inquisició o dels poderosos a America llatina durant les pasades dècades).

També ens va parlar de la relació entre socialisme i cristianisme: de la teoria de l’alliberació o de Victor Hugo i dels Miserables on trobem una ironia que també és present en la concepció de la història del socialisme, i es el fet de que no són els nobles, els burgesos o els herois sinó els paries, els pobres, els desheretats.. els protagonistes de la història que al final de la “pel•lícula” s’han de fer amb el poder. De ben segur que aquesta ironia no els hi deu fer gens de gràcia a les classes posseïdores.

En un moment d’auge d’espiritualismes newage, de supermercats espirituals, de fonamentalismes de tot tipus i invents geoestratègics com el xoc de civilitzacions, és important que l’esquerra també faci seva la tradició herètica del cristianisme per no deixar aquest immens llegat cultural en mans de pertorbats com l’Opus Dei o els Neocons de l’imperi.