Daniel Bensaïd: pensant la revolució a contratemps

Per Josep Maria Antentas

El passat dimarts 12 de gener ens va deixar Daniel Bensaïd. Nascut el 1946 a Toulousse, va ser un dels fundadors de la Jeunesse Communiste Révolutionnaire (JCR) el 1966 y de la Ligue Communiste el 1969, rebatejada Ligue Communiste Révolutionnaire (LCR) el 1973 després de la seva il.legalització, de la que en fou dirigent, i també de la IV Internacional, fins a començaments dels anys noranta.

En la seva figura convergiren un home d’acció, un dirigent polític i un reconegut intel.lectual. Animador dels fets de maig del 68 va romandre fidel al seu compromís revolucionari, contràriament a d’altres noms il.lustres de la seva generació convertits en “rebels arrepentits”. Precisament, la darrera vegada que va estar a Barcelona fou el 2008 per participar en un acte sobre Maig del 68, a mode de reivindicació militant, rebutjant els intents tant de “liquidar-lo” com d’ “edulcorar-lo”, i reduir-lo només a la seva dimensió cultural. “Rellegir el 68 com un moviment de modernització cultural té una funció molt clara: despolitizar-lo”, ens recordava.

Des dels anys noranta, greument malalt, va dedicar les seves energies al treball teòric. En un moment de capitulacions i desconcert per a l’esquerra, la seva va ser una de les veus incorrompibles de referència internacional. Va empendre una intensa tasca de renovació del pensament marxista, escribint una vasta obra de més de trenta llibres, i de recerca de convergències entre diferents tradicions crítiques al front de la revista Contre-Temps.

Bensaïd realitzà una lectura innovadora i revitalitzant de Marx. La seva obra més significativa, Marx l’intempestif (1995), junt amb el seu volum complementari La Discordance des temps (1995), ofereix una interpretació de Marx allunyada del determinisme i el cientificisme dogmàtics a partir de tres critiques: crítica de la raó històrica, de la raó econòmica i del positivisme científic.

L’estudi de Marx continuaria amb obres com Passion Karl Marx (2001), una cuidada biografia de Marx basada en la seva correspondència amb Engels, on buscava “posar en escena l’esperit crític d’una època insistint en les ressonàncies entre la globalització d’aleshores i avui”, i amb estudis dels escrits de Marx sobre la questió jueva, el robatori de llenya, o la Comuna de Paris. El seu últim llibre, Marx mode d’emploi (2009) és una amena introducció a Marx, amb il.lustracions del dibuixant Charb, que “no pretén restablir el veritable pensament d’un Marx autèntic”, sino “proposar un dels manuals d’ús possibles” d’un pensament que és,“no un punt d’arribada, està clar, sinó un punt de partida i de pas obligat que demana ser superat.”

Marcat per autors singulars i “heretges”, l’univers bensaidià va estar format per noms tant dispars com Marx, Lenin,Trotski, i Benjamin, Peguy, Blanqui o l’últim Derrida, configurant un pensament molt particular. Benjamin, sobre qui publicà Walter Benjamin sentinelle Mesianique (1990), destaca en les influències de Bensaïd, que recull la seva lectura no determinista de la història, entesa com un camí de ramificacions i bifurcacions de desenllaç incert. D’aquí la seva simpatia en varies obres per la figura del talp, “metàfora de qui camina obstinadament, de les resistències subterrànies i de les irrupcions repentines” i la seva preocupació per replantejar una estratègia revolucionària per al segle XXI, concebent el compromís polític com una “aposta raonada sobre el devenir històric” i la revolució “no com a model, esquema prefabricat, sinó com hipòtesis estratègica i horitzó regulador”.

Intervinent habitual en els debats del moviment “antiglobalització” va polemitzar sovint amb autors com Negri i Holloway i va dedicar-se, en obres com Éloge de la Politique Profane (2009), a l’estudi de les “transformacions espaials i temporals de l’activitat política” i de les categories polítiques de la Modernitat.

La memòria, la transmissió i l’herència ocuparen gran part dels escrits i les seves preocupacions militants. Convertit en una autoritat moral i intel.lectual, actuà de transmissor i de pont entre dos èpoques distintes i participà activament en la construcció del Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA), acompanyant el pas de la LCR al nou projecte.

A la seva autobiografía, Une lente impaticience (2004), assenyalava mirant enrera: “ens hem equivocat a vegades, inclús sovint, i sobre bastantes coses. Almenys, no ens hem equivocat ni de combat ni d’enemics”. Un combat pel qual la seva obra és un valuós i estimulant llegat.

Article publicat a la Directa nº 168).