França: polèmiques al voltant d’una candidata de l’NPA que porta el mocador islàmic

Per LCR-SAP [1]

La decisió – valenta en l’actual context de « cacera de bruixes » - presa per l’NPA francès (Nou Partit Anticapitalista) de presentar la companya Ilham Moussaïd, una dona jove que porta el mocador islàmic, a les eleccions regionals del Vaucluse, ha suscitat molt vives reaccions. Militant anticapitalista, feminista i tresorera de l’NPA local, Ilham sembla ser que ha comès el delicte de ser creient, i s’ha convertit en blanc de crítiques i estereotips que la jutgen en funció de la seva aparença i no pas dels seus actes.

Aquesta candidatura suscita d’una banda debats interns, en aquest cas serens, en el si de l’NPA. No fa gaire temps els nostres companys i companyes danesos del SAP (Partit obrer socialista) van haver d’abordar les mateixes discussions arran de la presentació d’una candidata que portava igualment el mocador i que formava part de les llistes de l’Aliança Roja i Verda.

En un altre pla, procedents de l’esquerra social-liberal, de la dreta i de l’extrema dreta racistes i reaccionàries, els virulents atacs contra la decisió de l’NPA no tenen res de sorprenent. Per a aquestes forces polítiques, es tracta de treure un cop més del calaix l’etiqueta prefabricada de “l’islamoesquerranisme”, com en una altra època alguns parlaven “d’hitlerotrotskisme”.

Però algunes declaracions que sorgeixen de l’esquerra resulten, per contra, vergonyoses i inquietants, en la mesura que tradueixen un desplaçament perillós cap a la dreta i una pèrdua de referències. Per a Marie-George Buffet, dirigent del PCF, la candidata de l’NPA constitueix la prova fefaent d’un “retrocés dels drets de les dones” (…) “Dones que esdevenen un cop més objecte d’instrumentalització”. Hom es pregunta en què la candidatura d’una dona jove, originària de la immigració i que entra en política en el si d’un partit anticapitalista, pot representar aquest pretès “retrocés”. D’una altra banda, Buffet nega a les dones que porten el mocador qualsevol forma d’autonomia o de consciència política, car les considera com necessàriament “instrumentalitzades” – i, per descomptat, sotmeses i incapaces d’actuar segons el seu propi albir.

Buffet afegeix, a més a més, que «ja és hora de deixar de jugar amb les dones, de fer por amb les dones ». Recordem que aquesta polèmica sobre la candidatura d’Ilham sorgeix en un escenari de debats encesos al voltant de la prohibició de l’ús de la burca en l’espai públic i que la comissió parlamentària que estudia aquesta prohibició ha estat promoguda per un diputat… del PCF ! La seva iniciativa va rebre immediatament el suport sorollós de Sarkozy en el marc del seu “debat sobre la identitat nacional”, endegat amb l’única finalitat d’estigmatitzar les ciutadanes i ciutadans francesos de confessió musulmana i la immigració en general.

Jean-Luc Mélenchon, líder del Partit de l’esquerra (escissió d’esquerres del Partit socialista), ha declarat per la seva banda que l’NPA cometia un « error » i que la seva opció era “regressiva”, afegint que “quan algú vol ser votat en unes eleccions ha de poder representar tothom, i per tant és una equivocació presentar-se a uns comicis arborant una adscripció religiosa que fa impossible aquesta representació del conjunt de la sobirania”.

La indignació de Mélenchon resulta força selectiva. Fervent partidari del president veneçolà Hugo Chávez – el qual en els seus discursos parla de Déu, de Jesucrist, i brandeix regularment la Bíblia o un crucifix -, el líder del Partit de l’esquerra no ha emès mai cap crítica a propòsit d’aquesta “manifestació de pertinença religiosa que fa impossible la representació del conjunt de la sobirania popular”. Cal suposar, doncs, que això només està prohibit quan es tracta d’una dona àrab o musulmana.

Malgrat tot, les coses han evolucionat una mica a l’esquerra i entre les feministes franceses des de la llei sobre la prohibició del mocador a l’escola de l’any 2004. Com ho assenyala el sociòleg Jean Baubérot en l’últim número de la revista “Politique”: “L’any 2004, el feminisme prohibicionista era dominant. Però era més aviat un feminisme de les classes mitjanes i benestants, força conformista. El feminisme hostil a la prohibició existia i era ben real; però, a banda d’ésser minoritari, el seu discurs ha estat absolutament ignorat pels mitjans de comunicació. Avui, amb la polèmica al voltant de la prohibició de la burca, les línies divisòries es mouen. Una part del feminisme i una part de la laïcitat han pres consciència que darrere la idea de la prohibició generalitzada hi ha una qüestió de llibertats públiques”.