El més religiós no és aquell que sembla...

Per Isabelle Stegners i Philippe Pignarre [1]

La polèmica al voltant de la candidata de l’NPA a les eleccions regionals franceses, Ilhem Moussaïd, continua estant al centre del debat polític. Vet aquí un article d’opinió publicat aquests dies pel rotatiu Le Monde.

A partir d’ara, ja no podrem creuar-nos pel carrer amb una dona que porti el mocador al cap, o que dissimuli el seu rostre de la manera que sigui, sense preguntar-nos : gaudeix encara del dret de tenir idees polítiques ? Si la seva candidatura a unes eleccions planteja a hores d’ara un problema, no es veurà, potser demà, privada del dret de vot?

La necessitat d’anar amb compte amb les conseqüències d’allò que es diu no és pas, pel que sembla, una preocupació àmpliament compartida. Quines són les conseqüències de l’expulsió de l’esfera política de les dones que porten el mocador? Resulta difícil no tremolar sentint les crides a “eradicar” el vel (l’expressió és de Fadela Amara) que han seguit l’anunci que una candidata de l’NPA en duia. Des de Nadine Morano fins a Jean-Luc Mélenchon, sembla que hi ha unanimitat en l’excomunió: hauran trobat finalment l’essència de la “identitat nacional”?

El fet que es tracta d’una candidata de l’NPA permet que es desfermi la tempesta. No és això un acte de traïció contra els moviments d’alliberament i d’emancipació dels quals aquest partit hauria de ser solidari? Però... i si fos justament perquè es tracta d’un partit per al qual la política compta de debò, per al qual l’alliberament o l’emancipació són sempre processos oberts, tributaris de les lluites, que l’NPA no es conforma amb les consignes del pensament progressista “políticament correcte”? I si tingués raó quan rebutja el reagrupament de totes les forces del país al voltant de l’ensenya dels “nostres valors comuns”? Com si l’emancipació de les dones estigués inscrita en el firmament de les idees, o hagués caigut de l’arbre de la nostra “civilització” com una poma madura. Els ben pensants pateixen sovint una amnèsia de les lluites que han permès assolir determinades “conquestes”, i això fa que aquestes conquestes, artificialment separades de la memòria activa de la seva creació, siguin susceptibles de ser capturades i puguin veure desvirtuada la seva significació. Així, els drets conquerits pel món del treball són impunement titllats de « càrregues socials » - unes càrregues que convindria alleugerir, naturalment.

I aquí, els drets a la no discriminació de les dones, o dels homosexuals, els serveixen per estigmatitzar tothom que miri d’adoptar una posició que no sigui a priori excloent d’aquelles i d’aquells a qui justament es tracta d’adreçar-se, i amb qui es tracta de reflexionar conjuntament i d’esdevenir plegats. No, pretenen que ens inclinem davant de principis transcendents que tenen com a funció estalviar-nos la necessitat (la dificultat) de pensar col•lectivament: no es pot transigir, es jutja i es condemna. Com caracteritzar això altrament que com una religió?

Això ens recorda un altre debat, en què els partits d’esquerres s’han mostrat tan estúpids com els de dretes : el de les drogues il•legals. Amb el pretext de conduir una « guerra contra la droga », en realitat assistim a una autèntica “guerra contra els addictes”. Els usuaris de drogues il•legals s’han vist refusar durant molt de temps les atencions mèdiques que necessitaven (llevat que acceptessin entrar dins d’un programa d’abstinència), han estat empresonats, s’han vist marginats socialment.

Hauríem de defensar l’ús de les drogues? Vet aquí una d’aquestes preguntes trucades que la dreta adora fabricar per impedir-nos pensar, per tal que els problemes no puguin ser explorats col•lectivament. Des del punt de vista d’un partit per al qual una qüestió no es pot separar dels moviments que contribueixen a inventar-ne les solucions, el dret dels consumidors de drogues il•lícites de ser “ciutadans com els altres”, la possibilitat de reunir-se, d’intercanviar vivències al voltant de les seves experiències amb les drogues, i per tant d’existir com una força social, és primordial: és allò que ens permet passar d’un problema policial a una qüestió política.

Són justament els moviments feministes els qui ens han ensenyat una altra manera de fer política, amb la invenció d’aquests grups on es tractava de produir una situació que feia que cadascuna esdevingués capaç de pensar, de dir, per si mateixa i amb les altres, que allò que és personal resultés ser polític. Allí s’ha fet el primer aprenentatge de les maneres – algú dirà fins i tot de les tècniques – que produeixen una capacitat de pensar i d’actuar conjuntament en un registre que és el de la intel•ligència col•lectiva. Lluny de qualsevol transcendència que separa els objectes del seu context i en fa una abstracció, que pretén jutjar en nom d’alguna cosa general, es tracta més aviat d’aprendre, d’experimentar, de crear pensament i acció en comú, fins i tot si sabem que això no sorgeix espontàniament. Fins i tot si sabem que mai no és fàcil aconseguir-ho.

Si la creació de l’NPA ha tingut un sentit, fins i tot per a gent com nosaltres que no en som membres però que rebutgem els imperatius capitalistes, ha estat per la seva promesa de no fer política com la fan els partits clàssics, val a dir, suposant que els problemes han quedat resolts en el núvol de les idees abans que aquelles i aquells que en són concernits hagin trobat els mitjans d’apropiar-se’ls i de formular-ne els termes en una sintaxi que els convingui, d’inventar mètodes d’exploració que no es limitin a acollir sinó que acceptin – i tampoc resulta senzill – fondre’s en un mateix moviment amb les pràctiques, les experiències i els experiments de tots aquells, de totes aquelles que lluiten contra el desordre capitalista i les preguntes trucades de l’Estat.

Segurament som molta gent a pensar-ho en aquest moment: tant de bo que l’NPA no cedeixi davant la temptació de la facilitat, de les idees generals tranquil•litzadores, de la política assenyada que li proposen d’adoptar des de tot arreu; tant de bo demostri la seva capacitat de fabricar les qüestions polítiques amb aquelles que són, en aquest cas, les primeres concernides, aquelles dones que han triat dur el mocador i aquelles que han decidit el contrari, reunides, més enllà de les seves diferents opcions, front als enemics comuns: el capitalisme, però també els servidors de l’ordre establert, de la política reduïda a un assumpte policial.

En un mot, front aquells – i dissortadament també front aquelles – que no tenen pas ganes que les dones aprenguin a pensar i a actuar plegades. Però, això implica deixar els judicis en suspens, refusar de dividir el món entre, d’una banda, les laiques i les feministes il•lustrades i, de l’altra, les obscurantistes. Això suposa no creure que ho sabem tot sobre les raons per les quals una dona porta el mocador i acceptar entrar en un procés de cohabitació i d’aprenentatge. Això representa, en un mot, que deixem de comportar-nos com si fóssim jutges per esdevenirs aventurers de la democràcia.